Una crítica a la política educativa que disfressa les causes dels mals resultats educatius amb reformes insubstancials que són simple maquillatge de la realitat.
Tensió educativa i reacció política
El sistema educatiu a Catalunya ha estat i està sotmès a moltes tensions. I a la vista de la deriva governativa dels últims anys, tot apunta que la cosa no canviarà.
L’última d’aquestes tensions, especialment mediatitzada, és la que resulta de les males notes a les proves PISA. Fa l’efecte que preocupa, i fort, que el nostre jovent mostri menor competència que altres jovents a l’hora d’abordar un problema matemàtic o extreure la informació clau d’un text. Davant del mal resultat, el poder mediàtic s’exclama i brama, consternat, i l’opinió pública s’interessa, desubicada, pel funcionament de les escoles; la pilota és a la teulada de la política.
Seguidament, la preocupació es converteix en ocupació i el govern no té més remei que reaccionar i donar una resposta, instigat per la mediatització del mal resultat; en virtut d’això, sembla que la pobra classificació de l’educació catalana en una lliga, la PISA de l’OCDE, que per acabar-ho d’adobar es juga amb normes dictades pel neoliberalisme educatiu, és el major i més urgent dels problemes del país. Però el govern ja fa temps que balla al ritme de l’educació capitalista -la mateixa que segrega i mercantilitza un dret fonamental de la classe treballadora- i en coneix la nomenclatura i els temps a la perfecció: una reforma educativa més, una despesa majestàtica en nova tecnologia, un grup d’experts treballant d’esquena a la comunitat educativa i molts rostres d’amoïnament a la televisió, un xic de verborrea als diaris de major tirada i que no faltin els debats a crits ofegats a les xarxes socials. Ja està tot disposat per encarar el problema, afirma el legislador, sentencia l’executiu i fan saber els portaveus. Però, lluny de la realitat, el govern no ha fet més que passar els dies perquè l’any empenyi tot sol, a batzegades i sense direcció.
Ningú ha volgut entendre quina és l’arrel del problema, perquè els que s’ho pregunten no tenen altaveu públic ni despatx a Via Augusta, i ara el debat es juga en termes de resultadisme, de competència, de capacitat anotadora, de remuntada. Quan més donem l’esquena a les idees transformades de l’educació i de la nostra societat, seduïts per la competició educativa, més ens allunyem d’una escola catalana socialment justa i democràtica, que no serveixi com a escenari d’experiments polítics sinó com a eina d’inclusió social. I precisament a Catalunya no hauríem de fer grans esforços: la tenim a prop en el temps i en l’espai; només hauríem de fer deures de recuperació de memòria històrica, educativa i social del país.
L’abandonament de la política educativa
En el mentrestant, algunes de les qüestions clau pel bon desenvolupament educatiu, laboral i vital del nostre jovent passen per damunt dels interessos polítics i mediàtics, talment com si les proves PISA fossin la Champions League i la resta de problemàtiques uns tornejos amateurs de costellada. Aquest nou ordre de prioritats, orquestrat per l’OCDE, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial -Ep, alto! On és la sobirania popular?-, comporta nefastes conseqüències, ja que ens instal·la en la política del curtterminisme mercantil i de l’electoralisme, de les respostes ràpides i de les solucions màgiques; les mateixes mesures que van llençant més sorra a l’arrel dels problemes socials que acaben impactant negativament en el funcionament del nostre sistema escolar.
Mentre ens afanyem a competir per millorar els resultats en les proves PISA, no ens interessem per l’abandonament escolar ni per la manca de sortides formatives o professionals del jovent de la classe treballadora. Vet aquí el rovell de l’ou d’aquest article. Certament, l’ofuscació pels resultats PISA tampoc ens permet interessar-nos per les condicions laborals de les professionals de l’educació, ni per l’absència d’estabilitat de les plantilles dels centres, ni per la poca capacitat d’influència de la comunitat educativa en les decisions pedagògiques i organitzatives rellevants -com ara el currículum o l’horari lectiu-, ni per les retallades pressupostàries mai recuperades; l’aprofundiment d’aquestes qüestions, si bé rellevants, queden fora de l’abast d’aquest article.
Allò que interessa explicar aquí és la trampa del fracàs escolar: de com una part de la política educativa, motivada per un context de deixadesa política, se centra a maquillar els resultats en lloc d’afrontar els problemes des del seu origen.
El fracàs escolar
Ja fa un temps que el terme fracàs escolar ha deixat de ser utilitzat de manera generalitzada: en el seu lloc es parla d’abandonament escolar prematur (AEP). Es considera fracàs escolar la situació en què un/a alumne no obté la titulació de l’educació obligatòria. L’AEP, en canvi, es refereix a l’alumnat que, un cop graduat en l’educació obligatòria, no assoleix cap titulació acadèmica postobligatòria. Això és degut a un canvi conceptual impulsat per la Comissió Europea l’any 2010 en el marc de l’Estratègia de Lisboa. La proposta de canvi va tenir ressò i suport en el món acadèmic, que jutjava el terme fracàs escolar massa pejoratiu per descriure la realitat de menors d’edat. En la pràctica, la Comissió Europea no va proposar el canvi per motius de correcció política o lingüística, ni molt menys per qüestions d’empatia amb el jovent afectat, sinó que buscava un terme estadístic que englobés l’èxit en la promoció educativa dels diferents països de la Unió Europea per poder fer comparatives i traçar línies estratègiques d’abast comunitari, amb el propòsit de convertir la UE en «referent mundial d’una economia del coneixement competitiva». Tot això, és clar, sense tenir en compte la realitat de cada societat que acull el seu sistema educatiu. Ras i curt, es tracta d’un canvi lingüístic -cultural- que continua obrint la porta a un cada cop menys nou paradigma tecnocràtic d’estandardització educativa, basat en la comparació i la competició, en el mercat i l’estadística, i no en anàlisis estructurals fonamentades en l’experiència de la realitat i la participació democràtica. Qui té el poder de posar el nom, gaudeix de la iniciativa de desenvolupar la idea i, de pas, pot enterrar altres idees sense nom.
Una realitat incòmoda
A Catalunya, les dades del fracàs escolar i de l’AEP són preocupants, en particular si es comparen, com s’acostuma a fer, amb la resta de països de l’entorn europeu o fins i tot amb algunes regions de l’Estat espanyol. Segons les últimes dades disponibles, prop d’un 17% dels estudiants a Catalunya acaben el seu recorregut acadèmic sense una titulació postobligatòria (batxillerat o grau de formació professional). Les dades també ens mostren que la distribució de l’AEP es dona de manera desigual entre etapes educatives: afecta un 9,2% de l’ESO, un 24% del batxillerat i un més que preocupant 40% de la formació de grau mitjà.
Aquesta situació s’explica, en essència, per les desigualtats socioeconòmiques existents en el territori català. Els factors socials i econòmics són la clau de volta d’una qüestió que cal abordar des de polítiques socials i econòmiques, i no pas educatives. Si volem entendre d’on venen el fracàs i l’abandonament escolar, hem de mirar la pobresa estructural que pateix una bona part del jovent, que es veu abocada a un horitzó de precarietat que s’explica per un present de segregació normalitzada. Sense anar més lluny, un 30% dels menors catalans es troben en situació de vulnerabilitat, segons un informe recent de la Sindicatura de Greuges.
Inacció política
Davant d’aquest context, i de la sospita que la precarietat juvenil no forma part de la diagnosi en les polítiques socials del govern, toca preguntar-nos: quina ha estat l’acció política de la Generalitat, els darrers temps, amb relació als problemes socialment rellevants, en particular els que afecten l’educació?
En primer lloc, disfressar una realitat incòmoda d’un nou llenguatge, sovint incomprensible, i assenyalar els agents socials, que es troben a peu de carrer, com figures caduques que necessiten posar-se al dia, en un context en què la professió docent és cada cop menys atractiva pels professionals.
En segon lloc, decretar la modificació del sistema avaluatiu de secundària, de manera que la promoció és pràcticament automàtica, reduint així les dades de fracàs i abandonament escolar, sense haver apuntat amb això a cap element estructural.
En tercer lloc, obviar les demandes de la comunitat educativa de dotar de recursos suficients el sistema educatiu.
En quart lloc, renunciar a treballar en la promoció i en el finançament dels estudis de grau de formació professional, la FP, uns estudis que han de tenir molta projecció formativa, laboral i vital pel jovent que resideix a Catalunya, i que són la clau de volta d’un sistema educatiu socialment just en una comunitat econòmicament sostenible.
En definitiva, des del govern s’ha excel·lit en la inacció política. Ningú a Via Augusta ni a Sant Jaume ha volgut fer una pausa per analitzar d’on venen aquests fangs -el capitalisme del nostre segle no permet les pauses-; fer-ho passaria per capgirar les prioritats de les polítiques socials i econòmiques del país, i tot per acabar sentenciant i mostrant a la ciutadania que les polítiques anteriors s’haurien centrat, tristament, en podar un arbre que ja era mort.
Dit d’una altra manera, el que sembla resolt amb cops de timó de gabinet no és més que maquillatge de superfície que no deixa veure les autèntiques ferides d’un sistema educatiu que pateix, així com pateix la societat que el sustenta, perquè no coneix de quin mal ha de morir.
Hi ha alternativa?
L’autèntica política educativa, la mateixa que hem d’adoptar urgentment per reforçar el nostre sistema escolar perquè es compleixin els principis de democràcia, igualtat i justícia social, no es pot decidir des del Departament o el Ministeri d’Educació: la millor política educativa possible és la que reforça les polítiques de país que han de combatre la desigualtat econòmica i social, i proposa, sense embuts ni directrius tèbies que desorganitzen allò que ja està organitzat des del poder popular i el sentit comú, un horitzó de transformació social basat en la justícia social.
Perquè si no és així, la cicatriu es va fent més gran i la societat en pateix les nefastes conseqüències, sense tenir accés a una cura per manca de diagnòstic.
El maquillatge podrà dissimular la cicatriu, però mai curarà la ferida.
David Sánchez
Àrea d’Educació
Comunistes de Catalunya
