Entrevistem llargament a Joan Josep Nuet, Secretari General de Comunistes de Catalunya, Coordinador General d’Esquerra Unida i Alternativa i diputat al Parlament de Catalunya a les llistes de Catalunya Sí que Es Pot, des de les eleccions del passat 27 de setembre. Repassem amb ell, amb profunditat, els principals temes de l’actualitat i els principals reptes de l’esquerra per al futur immediat.
Joan Josep, tu ets historiador, fins on creus que ens cal retrocedir per entendre el moment present?
Penso que caldria fer un repàs de què ha suposat la darrera crisi del capitalisme. Des de l’any 2008 fins a l’actualitat, han passat més de 7 anys, 7 anys d’una important crisi. Els i les comunistes hem fet una caracterització d’aquesta crisi, la vam culminar al Congrés d’Unitat de 2014 encara que ja la portàvem treballant des d’abans. Dèiem que aquesta era una crisi del capitalisme financer, que l’economia havia arribat a un punt de saturació precisament per l’hegemonia que, en el marc del capitalisme, havia jugat el poder financer, i que tot el capitalisme productiu, tots els sectors productius, estaven sent aixafats i es supeditaven als interessos del lucre infinit d’aquest poder financer. Dèiem que, fins i tot, la major part dels conflictes internacionals s’havien d’entendre en aquesta escena: la recerca de matèries primeres, l’aparició de conflictes provocats per alimentar el complex militar i industrial… Podríem dir que estem vivint una situació crítica de la humanitat, com a resultat de la globalització capitalista que s’està desenvolupant.
Per on passa per a Comunistes de Catalunya, la superació de la crisi?
Ara fa un any, al Congrés, vinculàvem dos grans aspectes: un, la mobilització. Aquests darrers anys hem vist algunes de les mobilitzacions sostingudes més importants de Catalunya i d’Espanya. Les 3 vagues generals, el 15M, les marees, les mobilitzacions per les llibertats nacionals de Catalunya,… Possiblement, aquests darrers anys ha sortit més gent al carrer que en els darrers 30 o 40 anys de la història del nostre país. Aquest és un missatge positiu. Fruit de la mobilització hi havia una lectura crítica de com el capitalisme volia tancar la seva crisi, que no era un altre que el manteniment i la persistència de l’explotació i la desigualtat. El que pretén el capitalisme és fer un salt en les desigualtats i que això quedi de manera permanent en la nostra societat, esborrant 40 anys de conquestes socials. Conquestes que es van aconseguir bàsicament amb la lluita dels treballadors, per fer de contrapès a allò en aquell moment significava el bloc socialista.
L’altre aspecte era la concreció d’aquesta mobilització en alternativa política. Teníem al davant la perspectiva d’un cicle electoral concentrat aquest 2015: les municipals, les eleccions al Parlament de Catalunya i les eleccions generals. Vam preveure que hi hauria una concreció política de canvi de cicle, que havia de ser una fotografia del que havia estat la mobilització al carrer. Per aquí passava la nostra estratègia, per la confluència. Però què ens hem trobat? Que s’han generat unes contradiccions extres derivades de la concreció d’una política del partit, la política d’unitat, el Nou Espai. Aquest espai havia de recollir les propostes de mobilització i generar una proposta rupturista amb el règim del 78, és a dir amb tot el bloc de poder que s’havia configurat després de la mort de Franco i que havia perdurat política, econòmicament i socialment durant 35 anys. El que ens trobem el 2015 és que de la concreció d’aquesta aposta política a les municipals, a les catalanes i a les estatals en sorgeixen contradiccions noves.
Aquestes contradiccions posen en dubte l’estratègia política dels i les comunistes?
No, però aquestes contradiccions ens han portat a un debat molt creuat entre militants. Alguns camarades han quedat astorats com a conseqüència d’aquestes contradiccions fins al punt d’arribar-se a replantejar l’estratègia política. Això els ha portat a arribar a concloure en alguns casos, i aquest penso que és un pensament reaccionari, que la confluència no és un element d’avenç sinó un element contrarevolucionari. O dit d’una altra manera: que si no confluïm, ens anirà millor, que ara no és el moment d’unir-se per a vèncer a les polítiques neoliberals, sinó el moment d’acumular forces i, per tant, de resistir. Això ve a dir que el que cal és refluir-nos en blocs polítics electorals més reduïts, més autònoms i, si es vol, ideològicament, més purs. Bé, aquestes contradiccions són reals. Quan 4 o 5 actors polítics, que també són actors socials perquè són forces socials que han fet un salt a la política, es posen a confeccionar una llista electoral, es generen contradiccions fins ara impensables. Perquè també en el sistema polític actual l’esquerra s’havia adaptat a uns determinats esquemes i interlocutors. Resulta que el 15M, la nova politització, els nous actors polítics, porten interrogants, propostes, llenguatges i comportaments absolutament nous. I una part de l’esquerra clàssica té moltes dificultats per adaptar-s’hi i viu aquestes contradiccions com antagòniques. S’arriba a veure la confluència com una conspiració per a destruir les forces obreres i revolucionàries, per a substituir-les, per a després negociar i formar part del sistema preestablert. Per tant, s’arriba a la conclusió que la confluència unitària és una operació del sistema per a destruir les organitzacions transformadores de la classe treballadora. Jo no ho veig així.
Malgrat les contradiccions, consideres que cal seguir treballant per la unitat popular, la confluència segueix sent un instrument de transformació?
És cert que alguns d’aquests nous actors s’han apropat a la política per interessos allunyats de la transformació. Segur. Però això també existia abans. Nosaltres portem molt de temps pactant amb la socialdemocràcia i això mai ha volgut dir que haguéssim renunciat a l’esperit revolucionari, teníem clar que la socialdemocràcia era un projecte diferent del nostre però treballàvem junts en els punts que teníem en comú. A la llarga història dels i les comunistes de Catalunya hi ha hagut pactes històrics amb la petita burgesia i la seva representació política. Evidentment, això mai va significar que ens haguéssim pervertit ideològicament. Ara tornem a tenir el mateix debat. Una part dels nous actors no són revolucionaris, però són progressistes, democràtics, i els pactes amb aquests actors no busquen per tant programes de màxims, sinó programes unitaris que ens permeten sumar altres forces socials. No estem fent cap cosa diferent d’allò que els comunistes hem fet durant tota la història. No s’està dissolent el nostre discurs ni la nostra organització. El que si és veritat, és que les formes de fer política d’aquests darrers 35 anys estan en crisi. No només està en crisi el bipartidisme, també una part de l’esquerra electoral està en crisi, per l’excessiu electoralisme, per la desconnexió amb els moviments socials. I és innegable que alguns dels nous moviments polítics tampoc no han vingut a inventar tantes coses noves i que molt sovint reprodueixen amb formes diferents els mateixos errors del passat. Però aquests problemes no ens poden fer oblidar del camí.
Cap a on ha de caminar doncs l’esquerra transformadora?
El que queda clar és que l’única manera de ser útils com a projecte polític i ideològic i com a organització dels treballadors és treballar en espais de trobada, de debat i d’activitat. És a dir, implicant-nos en la creació de noves estructures socials, electorals i, potser, sindicals en el seu moment, on es pot produir el germen del canvi social. A part de la nostra militància li costa aquest procés perquè prefereix mantenir-se en espais petits però coneguts i no haver de gestionar les contradiccions d’operar en espais més grans i transversals. Però aquest és un tema que ja hem analitzat: que la politització viscuda en aquest període s’ha gestat en espais de major transversalitat i de major flexibilitat organitzativa. En canvi, la nostra cultura és la del treball en espais molt ideologitzats i en organitzacions molt poc flexibles. Es produeix un xoc, però cal adaptar-se.
Quan parles de xoc a què et refereixes?
La veritat vivim un moment de diversos xocs culturals. Com a partit comunista, venim de la tradició d’una classe obrera especialitzada en treball manual. Avui dia, realment, les transformacions de la classe treballadora són profundes i el treball manual té un paper cada vegada més petit de direcció política i sindical, mentre que professionals i treballadors intel·lectuals tenen un pes més gran. Les tecnologies de la informació ens han portat noves formes i noves eines d’organització. Cada dia hi ha més gent que desenvolupa la seva activitat a les xarxes socials o per missatgeria instantània. Aquestes són realitats noves que es desenvolupen de forma vertiginosa i que, encara que no puguin substituir completament les velles metodologies organitzatives, imposen nous ritmes, nous criteris i noves definicions. Les organitzacions obreres clàssiques, i nosaltres podem dir que ho som, una organització obrera clàssica, tenim dificultats per fer front a aquests nous ritmes. Tots aquests fenòmens produeixen un seguit de xocs culturals, xocs generacionals, xocs vivencials… El cas del correu electrònic és clar: estem parlant que entre la militància comunista podem trobar des de persones que no tenen correu electrònic i també persones que ja fa temps que no utilitzen el correu electrònic perquè es comuniquen per Whatsapp o Telegram, fonamentalment.
El desenvolupament tecnològic afecta tant la política?
Sí. Tots aquests canvis afecten la manera que s’estableix el debat polític. Un debat que es ara menys presencial, reduït a pocs caràcters (i per tant, reduït a consignes), que s’alimenta d’una ingent informació que arriba per diversos mitjans, especialment la televisió però també la premsa digital. Tot això genera unes dinàmiques radicalment noves, que fa que una part de la nostra base social, política i electoral, s’hi enfronti d’una forma, podríem dir, reactiva. Apareixen nous debats. Com que nosaltres som part d’allò vell i que els altres són part d’allò nou. O com que sovint allò que considerem nou serveix de pretext per a reproduir pràctiques profundament antidemocràtiques. Alguns debats sol·liciten d’una fase de repòs i meditació col·lectiva i molts d’aquests mitjans nous imposen grans velocitats i no són capaços de recollir la memòria històrica, l’experiència col·lectiva. Història i experiència són transcendents per a analitzar la realitat i, en canvi, són relativitzats. Vivim el que coneixem com adanisme polític: la irrupció de noves forces polítiques que creuen que el primer debat polític seriós el fan ells i que el debat acumulat per anteriors generacions no té massa importància. Però avui sabem que des del punt de vista intel·lectual tot està ja pensat. Tot pot ser repensat, però ja tot ha estat pensat.
El problema és doncs que cal donar una nova expressió als partits polítics de la classe treballadora?
No és només una qüestió del partit. Tots aquests factors creen una situació molt complexa. Ja no hi ha espai per al repòs i, per això, alguns dels nous debats polítics penetren amb un nivell de virulència molt gran. Generen grans contradiccions que no poden ser resoltes correctament, perquè no existeixen ni els àmbits, ni els espais ni el temps per a enfrontar-les. A vegades es diu: el partit podria funcionar millor. Correcte, sempre tot és millorable. Però del que parlem avui no és d’un problema de més reunions o millor funcionament. Parlem d’una cosa molt més profunda. Parlem d’una ruptura generacional, cultural i tecnològica, que afecta, no només el partit, sinó també a tota la classe treballadora en ella mateixa, a les seves organitzacions sindicals, veïnals, socials, a totes les estructures on s’organitza la classe treballadora. Si poguéssim dir “el partit funciona malament però el sindicat va a tota màquina”, tindríem llavors un camí de referència marcat per la lluita sindical. Si poguéssim dir “el partit i el sindicat no rutllen però el moviment veïnal ha teixit una gran estructura de resistència als barris o pobles”, llavors tindríem un camí marcat per l’avantguarda de la lluita veïnal. El problema és que cap d’aquestes estructures funciona. El problema d’avui no és un problema del partit sinó un problema també del partit. No hem d’obsessionar-nos per tant en la funció del partit. Tenim un problema que és molt més profund. La classe s’està segregant fins a l’infinit, les organitzacions de classe que tradicionalment l’han agregat i l’han organitzat estan en crisi, totes elles.
El debat polític es produeix d’una forma molt desclassada, amb la paradoxa que això passa en un context de proletarització de la classe mitjana, de consolidació de l’atur estructural, de feminització de la pobresa, de precarització de la joventut. Avui abordem el debat polític amb menys elements agregatius i culturals i, per tant, les contradiccions es fan més potents i antagòniques.
Davant d’això, hem de renunciar a aquestes estructures organitzatives, com el partit, els sindicats, el moviment veïnal?
No, evidentment. Hem d’enfortir-les. Si el partit està millor organitzat, fa un millor debat ideològic i una millor acció política, la classe treballadora avançarà més que si això no es fa. Però també hem comprovat que, al ritme d’avui, es pot passar de la unanimitat a la confrontació interna davant d’un mateix debat, en només 10 mesos. Cal assumir que la gestió de les contradiccions és cada cop més complexa. Aquests dies tenim l’exemple del Partit Comunista de Portugal, un dels partits comunistes més ben estructurats d’Europa, que ara fa un pas important en donar suport a un govern socialdemòcrata, un govern que trenca la unitat neoliberal i conservadora però que mantindrà la majoria de compromisos amb l’Euro, la UE, l’OTAN i altres estructures del poder oligàrquic europeu. Per a enfrontar les contradiccions que generen un procés com aquest, el partit ha de saber connectar aquesta decisió tàctica amb una estratègia a llarg termini. Evidentment, el PCP és un partit anti-OTAN però també és conscient que la correlació de forces actuals no li permeten sortir de l’OTAN. Significa això que el PCP és un partit traïdor? Rotundament no. El problema real és que avui el llistó de la defensa de determinats drets s’ha rebaixat. Estem lluitant per coses que fa 30 anys ja havíem guanyat, estem admetent coses que fa 30 anys no haguéssim admès. En aquests moments estem lluitant per mantenir les pensions i els salaris, aquest és el cas portuguès: pensions, salaris i renda mínima garantida són les tres potes que han fet possible que el PCP doni suport a un govern socialdemòcrata. D’aquí a 6 mesos? No ho sabem. És molt possible que les contradiccions d’aquest govern portin a la retirada del suport del PCP en només 6 mesos.
També a Grècia el govern d’esquerres de Syriza s’enfronta a moltes contradiccions, no?
Sí. Hi havia una proposta política de Syriza, progressista i transformadora, que ha estat rebaixada i retallada per les institucions oligàrquiques, tot i haver estat validada en referèndum. Ara el govern de Syriza ha de gestionar una proposta política diferent de la seva, un memoràndum de rescat absolutament contradictori amb el seu programa original. Fa un temps es va parlar de Grècia, Portugal i Espanya com tres punts dèbils del projecte neoliberal europeu durant el 2015, avui dia això ja no sembla així, com a mínim en el curt termini. Al que ha passat a Grècia i a Portugal s’hi afegeix el que ha succeït a Espanya. Després de les victòries dels municipis del canvi al mes de maig, el mal resultat de les catalanes de setembre i el que es preveu per a les generals de desembre, indiquen que s’ha perdut una part de la força. Ara bé, d’això a dir que ens quedem a casa, que fem una lectura interioritzada del nostre espai polític, que renunciem a construir i a sumar, que ens presentarem sols però amb les sigles del partit més grans i visibles… Això és completament reaccionari. Reaccionari perquè serveix a la reacció.
Si en aquest període electoral dels 2015 no s’aconsegueix la ruptura del règim, tot està perdut?
No. Encara hi ha moltíssimes batalles per lluitar. Si hi ha un mal resultat electoral per a la classe treballadora el 20 de desembre, immediatament després vindrà la mobilització. Si a les eleccions guanyen els neoliberals, s’imposarà una nova tongada de retallades de drets i polítiques d’austeritat i això generarà resposta social. Els i les comunistes hi estarem i seguirem treballant per a construir alternatives polítiques. No hi ha alternativa, no hi ha cap camí que ens permeti fugir d’això: lluita i organització. Aquest segueix sent el nostre ABC. El que està demostrat és que els impactes electorals de processos de confluència com els que hem vist a les municipals, a Cadis, a Madrid, a Barcelona, són els que ens permeten avançar.
Llavors amb quina perspectiva s’enfronten les eleccions del 20D?
El 20 de desembre ve condicionat per una mala notícia: que no hi ha un acord entre Podemos i Izquierda Unida. El marc estatal d’acord que imprescindiblement necessitàvem no es dóna. A partir d’aquí, estem gestionant ja a la contra. Hem pogut preservar la unitat a Galícia i a Catalunya, però, és clar, tant a Galícia com a Catalunya aquest procés es viu també contradictòriament pel desacord en l’àmbit estatal. En el nostre cas, s’afegeix el problema que el resultat del 27 s i la gestió d’aquest resultat per part de la burgesia hegemònica nacionalista ha fracturat la societat catalana. Una part de la societat catalana que s’ha sentit exclosa en aquest procés s’ha regirat en clau espanyola. Això també afecta l’esquerra transformadora de cara al 20 de desembre perquè un sector de les bases senten la necessitat de reafirmar el seu projecte federal i cerquen la seguretat d’una referència estatal, oposant-se als processos propis que es generen a Catalunya. Que a Catalunya Esquerra Unida i Alternativa i Podem vagin plegades però en l’àmbit estatal no, és molt difícil d’encaixar per a molts votants d’EUiA, especialment els que se senten més identificats amb el projecte històric d’IU. Tenim aquí un nou front de contradiccions que haurem de superar. Cal explicar bé aquests processos. No es pot reduir el debat a consignes.
S’intenta que En Comú Podem reculli l’èxit de Barcelona en Comú perquè aquella iniciativa és un referent?
De Barcelona en Comú la valoració és positiva sobretot perquè es va guanyar l’alcaldia. Les decisions que s’han pres durant aquests 6 mesos, indiquen que s’ha fet una bona gestió a pesar de no tenir un govern estable. Sembla que es consolida, lentament però progressivament, aquest espai polític. Però també s’ha de dir la veritat, en la seva gestació es van acumular molts errors. El problema és com que es va guanyar aquests errors s’han oblidat. Per això cal que recordem que els mecanismes d’elecció democràtica i de participació van ser molt deficients. Hem de seguir posant l’accent en el fet que els mecanismes democràtics han de millorar. En el programa hi ha un gran nivell de consens sobre quina ciutat volem, però en participació, transparència i representació hem de millorar molt. Alguns actors polítics han designat les persones amb les quals volen treballar. I no podem treballar per designació, cal defensar la representació. Quan es diu que els partits no poden imposar els seus lideratges, s’ha de dir que l’alternativa no pot ser que unes minories designin per criteris d’amistat. S’han d’establir normes de representació totalment democràtiques, s’ha de defensar el principi fonamental d’una persona un vot. Els partits han de renunciar a les quotes, sí, i els grups d’avantguarda han de renunciar a l’amiguisme. Quotes i amiguismes són dues cares de la mateixa moneda: mecanismes de suplantació de la representativitat democràtica.
Valores molt negativament les eleccions catalanes del 27S i la proposta de Catalunya Sí Que Es Pot?
Les eleccions catalanes van estar condicionades pel debat sobiranista de Catalunya i això va afavorir un resultat poc meritori de Catalunya Sí Que Es Pot. El procés d’elaboració d’aquesta candidatura va tenir errors profunds, però el factor determinant va ser el caràcter plebiscitari d’aquests comicis que van imposar un sostre a les perspectives que teníem. Vam anar a un plebiscit i, en aquest, nosaltres no érem ni del sí ni del no. Però malgrat els resultats, valoro aspectes positius, ha estat un avanç.
Quin és el posicionament de Catalunya Sí Que Es Pot davant de la proposta de procés constituent llançada per Junts pel Sí i la CUP?
El problema que tenim és que no estem iniciant un procés constituent, sinó que simplement estem fent un debat d’investidura per al President de la Generalitat. En l’espai independentista hi ha una lluita per l’hegemonia, entre dues visions polítiques diferents: una neoliberal conservadora i una altra de centreesquerra. Simplificant: Convergència i Esquerra Republicana. En aquesta trifulga hi ha un actor convidat: la CUP. Un partit que en teoria no forma part d’aquests dos blocs perquè és antisistema i anticapitalista. La situació doncs, és que es diu que es parlarà de procés constituent però no es parla d’això. Això és el que deien els papers, però el debat veritable és un altre. La discussió és purament procedimental per a fer a Mas president. El debat no és un procés constituent, quin paper han de jugar les organitzacions ciutadanes, si hi ha d’haver empoderament popular, quin paper ha de tenir el parlament en aquest tema…. El debat és si hi haurà Artur Mas de president o no, perquè això significarà la consolidació del projecte de refundació de Convergència en la forma d’un partit independentista de centredreta, o si en canvi comença a imposar-se un projecte de centreesquerra en l’espai independentista sota el lideratge d’ERC. La qüestió fonamental és que a Catalunya el domini de l’aparell institucional és clau per a controlar l’hegemonia política i decantar el sentit del procés. És innegable que el procés ha tingut un suport popular amplíssim però especialment des del 9 de novembre de l’any passat, està supeditat a la gestió política i als calendaris electorals. Els i les comunistes davant d’això no som només espectadors, ens interessa molt més que la recomposició de l’espai independentista es produeixi cap al centreesquerra. Nosaltres no volem que aquesta recomposició la lideri Artur Mas. Tenim clar que el nostre projecte social i nacional de Catalunya té molt més punts de coincidència amb el d’ERC i la CUP que amb el de Convergència. No és el mateix el projecte de Catalunya que Artur Mas que el d’Oriol Junqueras, no és el mateix el projecte de Boi Ruíz que el de Marta Rovira.
Per això CSQEP va votar en contra de la declaració?
Primer de tot, perquè no teníem el control de la gestió de les nostres decisions. Des d’una perspectiva internacional, això és una declaració d’independència. Realment hi ha un paràgraf que reclama la independència de Catalunya i la reclama perquè diu que, com que un 47% de l’electorat amb dret a vot ha votat a favor de la independència, existeix el mandat de declarar-la. El que hi ha en realitat és una majoria absoluta parlamentària independentista, però no hi ha un mandat democràtic suficient des del punt de vista plebiscitari, perquè no va guanyar el sí per sobre del no. Nosaltres hem apel·lat a un mecanisme de validació democràtica per a no aprofundir en la fractura de la societat catalana. El que vam fer des de Catalunya Sí Que Es Pot és presentar una declaració alternativa que va tenir el nostre vot i l’abstenció de la CUP. En aquesta defensem que el primer que ha de fer aquest parlament és un rescat social per fer front immediatament als impactes més durs de la crisi i que cal iniciar un procés constituent que ha de passar necessàriament per un referèndum. Només així es pot tancar en un sentit o en un altre l’actual situació, com a Escòcia, amb un referèndum reconegut i amb totes les garanties democràtiques. Cal entendre que guanyés el sí o guanyés el no, els perdedors només acceptarien el resultat si es produeix en un referèndum. Si seguim jugant en un terreny d’ambigüitats, sense fixar unes normes del joc consensuades, estarem sempre sotmesos a interpretacions contradictòries dels resultats. I mentrestant el país es divideix cada cop més. Doncs Junts Pel Sí no accepta el referèndum com a sortida, només els fets consumats. El 47% del vot emès és el 36% del cens possible. No es pot declarar la independència amb el 36% del cens. Estem parlant d’una mica més d’un terç de Catalunya. Per tant, hi ha uns dos terços de la població que no és que diguin que no, però que no diuen que sí.
No hi ha un referèndum avui perquè, molta gent ho pensa, probablement guanyaria el no. Però l’única manera de caminar cap a un veritable procés constituent és a través d’un referèndum. La nostra societat no pot estar constantment ocupada en el debat nacional. Molta gent diu “això és una oportunitat històrica”, però la realitat és que no. No s’ha declarat la independència, el que hi ha és un procés artificial, el debat real és la investidura del president. No hi ha procés constituent, no hi ha un referèndum que genera un mandat, no hi ha empoderament popular ni ciutadà… Tot això no ha passat. És un procés buit de contingut, un procés molt formal. En aquest context, qualsevol posicionament favorable hauria estat interpretat en clau electoral de cara al 20 de desembre. Vam sortir del bloc del no amb una declaració alternativa i no ens vam ajuntar al bloc del sí no votant a favor de la seva. El que votem ara és si donem sortida al projecte de recomposició de Convergència com a partit conservador hegemònic en el poder. Aquest és un projecte de recomposició que se sustenta en dos peus: Mas i el poder. És a dir, el lideratge mediàtic d’Artur Mas i la gestió de les institucions de poder polític de Catalunya són les peces necessàries per a aquesta recomposició. Sense Mas de líder o sense el poder de les institucions Convergència no pot desenvolupar el seu projecte.
Com valores els atemptats recents de París i com creus que cal enfrontar la violència del terrorisme gihadista?
L’atemptat de París és un drama. Però és un drama anunciat. Fa molt de temps que occident ha apostat per un model de relacions internacionals que perpetua i aprofundeix en les desigualtats i en la violència com a formes de resolució de conflictes. Abans de l’11S el món era complex però després encara se n’ha tornat més: tenim els conflictes d’Afganistan, Iraq, Líbia i altres agressions, cal pensar que s’ha estat a punt d’invadir l’Iran, a punt d’invadir Síria i que el conflicte de Iemen s’ha agreujat, igual que el conflicte històric de Palestina. Aquesta gestió del conflicte ha multiplicat per mil l’amenaça terrorista. El món després de la gestió Bush, de la gestió del trio de les Açores, és un món molt més insegur que abans. A tots els països on occident ha intervingut, ho ha fet teòricament per a portar-hi la democràcia i el benestar, però tots ells són avui estats fallits. Tots aquests països són fàbriques de terrorisme. Aquests conflictes han trencat societats que, malgrat les seves deficiències, eren bastant equilibrades, societats multireligioses i multiètniques. Es pot parlar molt de la Líbia de Gaddafi, de l’Iraq de Hussein o de la Síria d’Al Assad, però ningú podrà negar que la Síria d’avui, la Líbia d’avui o l’Iraq d’avui són terriblement pitjors del que mai van ser. El més greu del cas és que en molts casos occident ha finançat a grups d’oposició sectaris i els ha proporcionat ensinistrament militar i armament pesant. Parlem de desenes de milers de guerrillers potencials, de centenars d’escoles organitzades, parlem d’una estructura internacional sencera posada al servei del terrorisme.
Els atemptats de París són lamentablement un toc d’atenció. D’alguna manera, ha canviat coses. Ara per exemple, es parla per fi de deixar de finançar a aquests grups terroristes des d’occident, es parla de la necessitat de pactar amb Baixar Al Assad, a qui fins ara no es volia reconèixer com a interlocutor. En la guerra contra Al Assad, occident ha abocat centenars de milers de milions de dòlars. L’estat Islàmic neix primer del suport nord-americà als talibans de l’Afganistan en la lluita contra els soviètics, després de l’Iraq, de sectors sunnites de l’exèrcit de Hussein, finalment del suport occidental a l’oposició a Al Assad. Aquest terror fa anys que colpeja el món, però ens espantem quan arriba a París. Que el terrorisme gihadista ha matat un centenar de persones és una notícia quotidiana a Damasc, a Bagdad o a Kabul. Quan passa a París o quan passa a Madrid, es disparen totes les alarmes. Però dies abans hi va haver una bomba a Beirut que va matar a desenes de persones. La guerra agreuja els sectarismes i provoca refugiats. No són qüestions alienes a la nostra vida, mentre occident operi en aquests termes de guerra, hi haurà terrorisme i haurà refugiats.
Cal doncs, aturar la guerra, revertir les ocupacions, ajudar desinteressadament a aquests països perquè puguin tirar endavant. Aquests països existien fins fa poc, és occident qui els ha deixat arrasats. No hi ha solucions parcials a aquest problema, cal una solució de fons, global. No es pot resoldre el terrorisme amb més policia, quan el problema és que hi ha una capa important de la joventut que se sent sense país, sense cultura, sense perspectiva i que s’acaba identificant amb el gihadisme perquè hi veu a germans que també són víctimes de la crueltat de l’imperialisme.
PA
