La crisi de llarga onada del capitalisme financer que es va iniciar el 2008 va fer entrar en crisi els règims polítics de l’Europa meridional a partir de 2010 i va engendrar moviments democràtics i reformistes als països perifèrics d’Europa. La gestió de la crisi en favor de l’oligarquia financera i trencant el nus del pacte de classes, va fer entrar en fallida definitiva de legitimació règims polítics de democràcia limitada basats en la promesa de progrés (la següent generació millora les condicions de l’anterior) i la xarxa de seguretat (renda, sanitat, educació i pensions).
La desestabilització del sistema financer, les tensions sobre l’Euro i la crisi de deute van provocar terror en les classes mitjanes durant els anys 2010-2012. El malson de la devaluació d’actius immobiliaris, l’amenaça de l’evaporació dels dipòsits bancaris i financers, i l’enfonsament de les expectatives de futur dels i les joves de classe mitjana van conduir a crisis polítiques molt profundes, en especial a Espanya, on els límits democràtics del règim del 78 es feien palesos.
La classe mitjana és un fruit dels estats socials, democràtics i de dret, règims que sorgeixen de la victòria antifeixista a Europa i de la por a la revolució socialista. Es tracta d’una amalgama de fraccions socials diverses caracteritzades per la seva inclusió econòmica, cultural i política. Des de la petita burgesia, la tradicional classe mitjana, fins a sectors importants de la classe treballadora que havien pogut accedir al consum i a la cultura oficial i que han pogut somniar les mels de l’ascens social a remolc primer dels fruits del pacte social i el canvi en l’estructura ocupacional, i després del miratge de l’especulació immobiliària i l’endeutament barat.
Doncs bé, la classe mitjana va erosionar-se a tots els nivells durant aquells anys, el bloc social sobre el qual s’assentava el règim es va esquerdar. La radicalització democràtica va apuntar a un incipient bloc de les classes populars, identificades com a ciutadania amb un programa de democràcia social que qüestionava la realitat i possibilitats que oferia un règim que s’havia convertit en un instrument de l’oligarquia financera i una exigua minoria social. L’erosió de la classe mitjana i la seva alienació del règim obria un horitzó de ruptura. Mentre la classe treballadora patia els efectes més durs de la crisi, així com els efectes de la derrota històrica del moviment obrer de la que no s’ha recuperat, la classe mitjana radicalitzada oferia acció, política i lideratge: la possibilitat concreta d’una contraofensiva per revertir la situació i donar sortida als anhels de democràcia i justícia social.
El 2014-2015 vivim la segona fase d’aquest cicle polític, la possibilitat de traducció d’aquest moviment en canvi polític. Els lideratges i la política recauen -com no podia ser d’altra forma- en els mateixos sectors que van poder proveir de recursos al moviment democràtic del 2010-2012. No hi ha hagut avenços significatius en la rearticulació política de la classe treballadora com a tal, més enllà d’un inqüestionable despertar polític. L’erosió i crisi de la classe mitjana, però, ha frenat: ja no hi ha por a la fallida financera, ha calat el discurs de l’estabilització i recuperació econòmica (a pesar dels nivells d’atur i desigualtat, i la volatilitat i desequilibri estructural de l’economia europea i mundial) i la política ha quedat capturada pel circuit mediàtic-institucional i les seves regles, alhora que el règim es vol refundar donant espai a noves generacions i sectors que estaven exclosos del poder.
La classe mitjana ha passat de ser percebuda com una enganyifa a quelcom a recuperar. Torna l’orgull de classe mitjana. I els discursos nacionalistes espanyol, català (arran la instrumentalització de la qüestió nacional a Espanya) o europeu-occidental (davant de l’amenaça externa i interna del gihadisme) s’assenten, desplaçant en bona mesura el programa radical-democràtic. Són elements que apunten a una recomposició del règim i que posen seriosos obstacles a la possibilitat d’una ruptura democràtica. No obstant això, les crisis de règim de l’estat espanyol són llargues, i no sembla que pugui trobar una solució clara a curt termini: avui no sembla que hi hagi els instruments ni la voluntat, ni les possibilitats per consolidar un pacte social durador com a la Transició. Es tracta ara de mantenir oberta la possibilitat de ruptura i oposar-se als plans de recomposició del règim a partir dels elements apuntats. Només una recomposició política de la classe treballadora pot, a mig termini, aportar les forces i la decisió per resoldre en un sentit democràtic i popular aquesta cruïlla històrica.
