Eren cinc nois sevillans que anaven de festa als Santfermins de 2016, però podrien haver estat qualsevol altre home en qualsevol altre lloc del món.
Aquest és el cop de puny a les entranyes que una obra tan esquinçadora com Jauría ens dona, i el dolor del qual anem macerant a poc a poc perquè, malgrat tot, i li pesi a qui li pesi, el món està canviant.
La tarda del 23 d’abril, a les 20:00 h, al Teatre Romea de Barcelona, començava la sessió de Jauría a la qual vaig assistir amb altres companyes de Comunistes de Catalunya. Que fos el dia de Sant Jordi va ser una coincidència apropiada: res hi ha més transformador que la cultura, i els missatges que s’escapen de les pàgines d’un llibre o que ressonen en un teatre com el Romea poden causar incendis que ja mai s’apagaran.
L’obra, escrita per Jordi Casanovas, es desenvolupa a partir de transcripcions del judici del cas mediàtic de La Manada, presentant declaracions dels acusats i la denunciant. La primera versió es va estrenar el 2019, abans de la sentència final del cas, en el ja desaparegut Teatre Kamikaze de Madrid. El 2024, es presenta una segona versió amb ajustos, incloent-hi la sentència definitiva. En aquesta versió que ens ocupa, el repartiment està format per Ángela Cervantes, Quim Àvila, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas i David Menéndez. Sota la direcció de Miguel del Arco, ella interpreta tant a la jove víctima del cas com a la fiscal, i ells, als cinc agressors i als seus advocats.
Si alguna cosa ens ensenya habitar el món com a dones és que el patriarcat, encara que s’hi vesteixi de toga, patriarcat es queda. No només és que els cinc homes, tal com expressen les seves declaracions, no creguin que no van fer res de malament, és que hi va haver tot un artefacte mediàtic judicial i comunicatiu que es va encarregar de revictimitzar una dona, de dissecar cada un dels seus moviments i de posar-la en dubte una vegada i una altra: en definitiva, de fer-li “llum de gas” fins a l’avorriment. Vuit anys són poc temps en el gran esquema de les coses, però tot un univers en qüestions de conscienciació a gran escala sobre determinats assumptes socials. El que va passar el 2016 va seure les bases del que anys després, després d’un #MeToo, amenaces feixistes i infinites escàndols masclistes més, està més viu que mai. Parlem de consentiment. Ens plantegem, fins i tot, si és una paraula adequada, que al que hem d’aspirar és a un consens, a relacions que parteixin de la igualtat absoluta, a esclafar el patriarcat fins als seus propis fonaments.
L’explosió mediàtica d’aquell terrorífic juliol de 2016 va deixar patent alguna cosa que el moviment feminista feia dècades que plantejava des dels marges: els homes que comenten violacions no necessàriament són desconeguts que esperen amb una gavardina en un carreró. Els homes bons també violen. Els homes joves, simpàtics, guapos, amb unes vides sentimentals, socials i laborals perfectament plenes i felices també violen. Les dones no hem de complir un arcaic paper de “víctima perfecta” dibuixada per la violència estructural patriarcal (traumatitzada, submisa, acovardida, perseguida pels seus dimonis) perquè es preste atenció als nostres testimonis i es lluiti per canviar la cultura que normalitza i valida les agressions masclistes de qualsevol mena (sexuals, psicològiques, físiques, laborals…). Les dones podem estar deprimides, sentir-nos contentes, sortir amb les nostres amistats, voler quedar-nos a casa, estar molt actives a les xarxes socials, no estar-ho, parlar amb desconeguts, preferir estar soles, quedar-nos en una festa fins a l’alba, és a dir, actuar exactament igual que els homes, sense que res d’això impliqui que es trenquin per terra els nostres relats quan denunciem una agressió, com va ocórrer en aquest cas.
El grup d’actors masculins transita entre diferents estats emocionals (l’eufòria dels nois que van a una festa, la por d’aquests mateixos nois en saber-se acusats, l’empenta en salvaguardar la seva condició de “buenos tíos”, la fermesa d’un advocat en el fons desconcertat davant uns canvis socials que com a home no entén) amb la gran facilitat que només passa quan hi ha una immensa implicació amb l’ofici darrere. Una excel·lent Ángela Cervantes expressa com ningú les capes d’una noia que, com tantes altres, es va trobar en el moment inadequat en el lloc inadequat. Gràcies a aquests actors i a aquesta actriu, però també a l’equip de producció, so i il·luminació, s’aconsegueix un entorn molt genuí en la durada de l’obra: aquest ambient festiu inicial que ens parla dels juliols, les festes populars, el fervor de la música i l’amistat, però amb alguna cosa fosc sobrevolant-ho que com a espectadores sabem que en algun moment posarà peu a terra.
Fa uns anys, el lema “Sola y borracha quiero llegar a casa”, proposat pel Ministeri d’Igualtat, va patir els atacs d’un sector reaccionari de la societat que es veu amenaçat per una onada de canvi que no pot controlar. El feminisme posa contra les cordes preceptes, creences, costums, comportaments i mentalitats que fins fa no gaire temps donàvem per asseguts. Jo, que vaig néixer el 1993 i tinc 31 anys, noto canvis en allò amb què la societat era més permissiva o no fa una dècada, com comentàvem amb les meves companyes en sortir de la funció. No són temps fàcils; les dones que d’una manera o altra militem activament contra el masclisme ens veiem moltes vegades aclaparades per un món que no canvia tant com ens agradaria, però que una sala de teatre esgoti dia rere dia totes les seves localitats perquè hi ha tant públic interessat a veure aquesta obra diu coses bones.
Els llibres i les roses d’aquella tarda de Sant Jordi a les butaques: la cultura com a escut contra els horrors que encara recorren els nostres carrers, oficines, aules, platós de cinema, fàbriques i revetlles.
L’obra “Jauría” està en cartell al Teatre Romea des del passat 4 d’abril fins al pròxim 5 de maig, però la resposta popular és tan massiva que ja no hi ha localitats disponibles. No obstant això, tindrà una nova temporada al Teatre Goya, també a Barcelona, del 18 de setembre al 20 d’octubre.
