Diuen els neoliberals que els efectes positius de les polítiques d’austeritat es perceben a llarg termini. D’aquesta manera, ens les justifiquen: “sacrifiquem-nos avui per un demà millor”. Però aquesta és una perversa mentida. A llarg termini, els efectes de les retallades es revelen encara més indesitjables. Això es nota especialment en l’àmbit municipal, on anys d’austeritat criminal han deixat un panorama desolador i han assentat les bases per a una involució encara més perillosa dels ajuntaments. Davant d’això, el repte dels governs municipals d’unitat popular sorgits de les eleccions del maig esdevé encara més important.
L’atac als ajuntaments ha estat un eix estratègic de les polítiques d’austeritat. Un atac sistemàtic i molt ben planificat per a destruir progressivament els serveis públics municipals, els més propers i vinculats a la ciutadania, de la manera més silenciosa possible. Com totes les retallades, s’ha fet en nom del sanejament econòmic, però sense justificació. Els ajuntaments eren, llevat de comptades excepcions, les institucions més sanejades i amb menys deute, en comparació amb les comunitats autònomes o l’Estat central. Certament, la crisi del mercat immobiliari, que ha estat durant anys la principal font de finançament, deixava els ajuntaments en una situació compromesa, però l’aplicació d’aquestes mesures restrictives ha agreujat encara més la situació.
L’element fonamental d’aquesta estratègia reaccionària ha estat la limitació de la capacitat de contractació dels ajuntaments, mitjançant una sèrie de restriccions pressupostàries, amb les quals s’ha impedit la creació de noves places, el relleu de treballadors/es per jubilació i la majoria de substitucions. Amb la imposició d’una taxa de reposició màxima, s’ha assegurat l’eliminació d’efectius, Mes rere mes, els serveis municipals s’estan debilitant en el seu pilar fonamental. L’impacte que comporten aquestes polítiques reaccionàries sobre els serveis no es percep immediatament, però el seu efecte és devastador després d’anys i es deixa notar principalment en els barris més pobres i més poblats de les grans ciutats del país. L’aplicació de l’austeritat als ajuntaments està suposant la degradació de l’assistència i de la mediació social, de la protecció a la infància, de les escoles, dels hospitals, de les biblioteques. Serveis públics municipals vitals s’han anat reduint silenciosament, justament quan més es necessiten per fer front a l’atur i la pobresa. En conseqüència augmenta l’exclusió social, disminueix la qualitat de vida, s’agreuja la inseguretat ciutadana, es multipliquen els conflictes, s’alimenta l’extrema dreta.
A aquesta limitació de les contractacions cal sumar la completa restricció de la despesa municipal i la seva fiscalització per part del govern central. Amb l’entrada en vigor de la LRSAL, s’ha aconseguit estendre la gestió privada, externalitzar més serveis municipals i afavorir el negoci d’unes minories. Així mateix, s’han reduït les competències municipals per a traspassar-les a les diputacions, desproveint de poder econòmic els ajuntaments democràtics per a concentrar-lo en organismes no sotmesos a la democràcia directa.
Aquest atac ha aprofitat les debilitats històriques dels ajuntaments, per a afeblir-los encara més. Per exemple, l’elevat percentatge de contractes interins, que manté una part important de treballadors/es municipals en una situació irregular de precarietat i debilitat, ha facilitat la reducció de plantilles i la imposició de pitjors condicions laborals. Per a frenar les mobilitzacions i dividir la plantilla, també s’ha incentivat la varietat arbitrària de modalitats contractuals: fixes i interins, funcionaris i laborals, temporals i indefinits. Amb la reforma laboral i les diferents modificacions de l’EBEP i l’Estatut dels Treballadors, s’ha intensificat la pressió sobre les plantilles, s’han deixat en suspens els convenis i s’ha entorpit l’acció sindical.
A tot això cal afegir la sistemàtica perversió dels plans d’ocupació, una pràctica repetidament denunciada pels sindicats. Tot i no haver estat concebuts amb aquest propòsit, els plans d’ocupació proporcionen als ajuntaments un cos extra de treballadors/es, amb un salari molt inferior, que acaben realitzant les tasques del personal eliminat per les retallades. La manca de control sobre els plans d’ocupació, les dinàmiques clientelars d’alguns governs i les greus mancances de personal posen tots els ingredients per a la consolidació d’aquestes pràctiques. S’està introduint així al cor de l’administració pública una doble escala salarial, amb treballadors/es de segona categoria, amb contractes de sis mesos i salaris propers al salari mínim, que acaben efectuant funcions estructurals com empletas/des municipals, en lloc de desenvolupar programes específics, tal com determina la legislació sobre plans d’ocupació.
Davant la destrucció planificada dels ajuntaments, pren importància la suma de les candidatures municipalistes d’unitat popular en un front comú de l’esquerra rupturista de cara a les eleccions del 20D. Una suma que a Catalunya té la seva materialització en la candidatura En Comú Podem. Els ajuntaments són la base del poder popular i de la democràcia que volem construir. Però la defensa dels ajuntaments no es pot fer només des dels municipis. És imprescindible guanyar a la dreta reaccionària el control del poder legislatiu, aturar les retallades, posar final a l’austeritat, acabar, d’una vegada, amb aquest atac als fonaments de la democràcia.
PA
