L’anomenat greenwashing fa referència a la rentada d’imatge, verda, d’empreses contaminants per a vendre més sense canviar els seus impactes o els del seu producte.
La Fundació Naturgy ha anunciat que, per encàrrec del Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports, ha dissenyat i elaborat els continguts del mòdul de ‘Sostenibilitat aplicada al sistema productiu’ [1], que s’impartiran en tots els cicles de Formació Professional a partir del curs 2024-2025.
Naturgy, una empresa de gas anomenada anteriorment “Gas Natural Fenosa” (naming verd [2]), propietària i gestora de centrals nuclears i de cicle combinat de gas, amb un mix de fonts d’energia el 2021 eminentment fòssil i nuclear (79%, enfront del 21% renovable), es promociona com a solució al canvi climàtic. Naturgy —fruit de la privatització de l’Empresa Nacional del Gas (Enagás) el 1994 pel govern de Felipe González— apareix com la quarta empresa que més gasos d’efecte d’hivernacle va emetre el 2021 segons l’informe de l’Observatori de la Sostenibilitat.
La fundació privada de la companyia energètica, membre de l’Aliança per la Formació Professional del MEFPD, ha estat la institució designada pel Ministeri públic per a crear aquests nous materials i per a formar a docents de tota Espanya que hauran d’impartir-ho, a partir de 2024, en aquest nou mòdul que és un requeriment de la Llei Orgànica d’Ordenació i Integració de la Formació Professional.
En la seva presentació, la secretària general del MEFPD parla de “col·laboració publicoprivada” per a una “economia moderna, sostenible i verda” on Naturgy “ha estat imprescindible”, fent “possible un objectiu compartit d’acord amb les necessitats dels joves, dels treballadors i treballadores, i també de les empreses del nostre país” i, per això, conclou que “som referent en Formació Professional en l’àmbit europeu”. La formació de formadors, que ja ha començat, serà impartida per professionals del sector i estarà certificada per Fundació Naturgy i les administracions educatives de les comunitats autònomes amb les quals la Fundació té conveni.
Aquest model de greenwashing (rentat de cara, en anglès) de grans multinacionals contaminants, que pretenen transmetre una imatge de sostenibilitat i de producció d’energies netes als futurs consumidors des de l’espai educatiu, s’està implantant i estenent com una taca d’oli per tot el sistema escolar i universitari, mitjançant el que es denomina “mentides verdes”.
Ecoembes, un exemple significatiu també, es presenta com “l’organització sense ànim de lucre que cuida del medi ambient a través del reciclatge i l’ecodisseny dels envasos domèstics lleugers”, assegura reciclar prop del 80% dels residus d’envasos. Però administracions regionals, ecologistes, experts i científics han demostrat que només és un 15%. El benefici és per als accionistes que traslladen a les corporacions locals uns 1.700 milions d’euros a l’any en costos per recollida i tractament de residus d’envasos lleugers.
Ecoembes, com denuncia Ecologistas en acción, es passeja pels col·legis, amb la campanya “naturaliza”, eliminant de la consciència de la següent generació la necessitat de reduir, o de reutilitzar, opció prioritària enfront del reciclatge. Patrocina iniciatives escolars, com ara anar a recollir escombraries plàstiques en l’entorn o conductes de reciclatge individual, però obviant la responsabilitat de les grans indústries i els interessos multinacionals que provoquen el gruix del col·lapse climàtic. Els interessos empresarials d’aquestes multinacionals “verdes” volen desviar el moviment climàtic cap a solucions individuals.
També moltes altres fundacions i empreses s’introdueixen en col·legis, instituts o universitats amb iniciatives “mediambientals” enfocades en aquest mateix sentit. McMoRan, una companyia minera acusada per la seva nociva conducta ecològica a Indonèsia, va crear una càtedra sobre medi ambient en la Facultat de Tulane. A Espanya es creen igualment Càtedres en universitats, siguin de Transició Energètica finançada per Repsol, que és una de les empreses més contaminants [3], o sobre Canvi Climàtic pagada per la cimentera Heidelberg, la indústria més contaminant de la regió de Màlaga. Lògicament, pretenen que es facin estudis a mesura dels seus interessos.
La seva penetració en l’educació, a més de la contradicció en si mateixa que suposa, implica el perill d’introduir visions “no conflictives” (a-socials, despolititzades, simplistes, etc.) de problemes ambientals concrets —com és el cas del canvi climàtic— i de la crisi ambiental en general o proporcionar materials “didàctics” que posin fins i tot en qüestió l’existència del canvi climàtic, desacreditant als agents científics o socials que el divulguen i que defensen l’adopció de mesures preventives o bé que remarquin les incerteses científiques existents per a justificar que tot continuï igual.
Això s’ha constatat amb l’Educació per al Desenvolupament Sostenible, per exemple, un enfocament de l’educació que ha estat adoptat per organitzacions supranacionals i molts governs. Aquest discurs institucional dels objectius de desenvolupament sostenible i de l’Educació per al Desenvolupament Sostenible emmascara la gravetat de la crisi i el punt de no retorn en el qual estem davant el col·lapse i el canvi climàtic des d’un enfocament que s’ha denominat encertadament “neoliberalització del discurs de la sostenibilitat”.
És significatiu que en els Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) no n’hi hagi ni un esment al tema del pròxim esgotament de l’energia fòssil (objectiu 7) i tampoc al caràcter destructiu del model agrícola industrial i al desastre alimentari associat al control del tema de la seguretat i sobirania alimentària per part de les multinacionals (objectiu 2). En definitiva, els ODS no suposen un canvi apreciable respecte a les propostes del desenvolupament sostenible tradicionals, perquè es continua plantejant que els greus problemes socioambientals actuals poden ser resolts dins del marc del neoliberalisme i del paradigma del creixement i la innovació tecnològica.
A l’estiu de 2021 es filtrava part del contingut del sisè informe que el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) havia de portar a la Cimera de Glasgow (COP26) al novembre d’aquell any i que finalment no es va fer públic fins a abril de 2022, després de passar pel sedàs dels polítics. En aquesta filtració –forçada pels científics que havien elaborat l’informe– es parlava obertament del decreixement com a única opció d’aconseguir els objectius de París (COP21), per a limitar l’escalfament del planeta per sota dels 1,5 °C respecte als valors preindustrials. En el resum de l’informe dirigit als polítics, el terme decreixement va ser eliminat.
A més, la “transició energètica” que se’ns ven des de les institucions europees és impossible sense que vagi acompanyada d’una reducció dràstica de la producció i consum d’energia. No podem enganyar les futures generacions. La legislació i les normatives educatives actuals, malgrat que aposten per promoure la consciència climàtica, ho fan des de l’òptica del desenvolupament sostenible i amb pautes marcades pel mercat, mitjançant un relat de suposada innovació educativa des de l’òptica dels ODS. Una espècie de blanqueig verd: estratègies enganyoses de publicitat i venda que moltes empreses utilitzen per a donar una imatge de sostenibilitat que, en realitat, no correspon al que es practica, ni a les seves accions ni a les seves polítiques reals.
Enfront d’aquestes “mentides verdes” és imprescindible introduir en tot el sistema educatiu una Pedagogia del Decreixement. Aquesta qüestiona clarament i sense ambigüitats les bases econòmiques del capitalisme i la ideologia neoliberal, enfront d’aquells models que no qüestionen les bases de l’actual sistema, i que proposen mesures i actuacions que pretenen reformar-lo perquè sigui “sostenible”. Sense sospitar que no és possible.
Perquè el capitalisme, i la ideologia neoliberal que el sustenta actualment, no està realment interessat que el tema de la sostenibilitat i, menys encara el decreixement, sigui una mica més que un mer discurs que, en tot cas, permeti continuar mantenint el mateix model de producció i consum, de desigualtat i injustícia estructural, però vestit, o millor dit, disfressat de “verd”.
Es pot continuar llegint més sobre aquest tema en el llibre Pedagogía Antifascista, i en el llibre Pedagogía del Decrecimiento (Editorial Octaedro, 2024).
Aquest article és una traducció de l’original (en castellà), publicat a El diario de la educación.
Notes
[1] Fundación Naturgy colabora con Educación para elaborar el módulo de sostenibilidad que se impartirá en FP el próximo año: https://www.europapress.es/epsocial/responsables/noticia-fundacion-naturgy-colabora-educacion-elaborar-modulo-sostenibilidad-impartira-fp-proximo-ano-20231128154050.html
[2] Una de les pràctiques de màrqueting més comuns és el naming, la qual consisteix a canviar de nom productes o serveis concordes als gustos i valors del públic destinatari, independentment de les peculiaritats d’aquest producte o servei.
[3] Repsol y la ‘independencia’ académica: https://www.lamarea.com/2021/10/06/repsol-y-la-independencia-academica/
