No cal barrejar futbol i política. Aquesta frase, repetida fins a l’avorriment per polítics, esportistes i aficionats, és una de les fal·làcies més descarades d’aquest esport. Simon Darnell, professor de la Universitat de Toronto, ho diu clar. “No és cert que l’esport sigui apolític. L’esport sempre ha estat polític i l’esport sempre ha estat un lloc on els actors polítics poden expressar els seus punts de vista polítics. Vull dir, a les organitzacions els interessa presentar-se com a apolítiques, especialment quan estan intentant construir una marca i estan intentant arribar a la quantitat més gran d’audiència possible i tractant de fer-ho amb la menor controvèrsia possible, però l’esport està íntimament relacionat amb tota mena de qüestions polítiques.“
El futbol, segons el CIS, interessa a molta gent, exactament, a un 48% de la població. És una afició que comparteixen moltes persones, independentment de la seva professió, la seva classe social o la seva ideologia, i això és el que ho fa interessant per al poder.
Facem un poc d’història. Durant les primeres dècades del segle XX van sorgir a Espanya diversos campionats de futbol de caràcter territorial, fruit de la seva creixent implantació. Cronològicament, Balears va ser un dels últims territoris en incorporar-se a aquest procés. Sembla que el 5 de juliol de 1894, va aparèixer per primera vegada la paraula “foot-ball” a la premsa mallorquina. Tot i que el futbol va ser conegut en dates gairebé simultànies a la resta de l’Estat (Menorca el 1901 i Mallorca el 1902; Eivissa molt més tard, el 1920) va romandre com un fenomen anecdòtic i residual durant la dècada de 1900 i part de la dècada de 1910. No és fins a 1915 que els tornejos celebrats van augmentar fins a una periodicitat gairebé anual, però encara basats en una organització molt feble i irregular, a càrrec d’iniciatives particulars i sense normes ni entitats que els coordinessin. És en aquests anys que es fonen dos dels equips amb més solera i influència a les illes. El Mallorca i l’Atlètic Balears. El primer, associat als grups pudents de l’illa, el segon, a les classes populars.
Reial Club Esportiu Mallorca
El club va sorgir l’any 1916, fundat per Adolfo Vázquez Humasqué. Es van establir dos equips, l’Alfonso XIII i el Victoria Eugènia com a reserva, i es van fer proves entre els jugadors més destacats de Palma. Amb 140 socis inicials i un local al Born, el club es va integrar en la federació catalana de futbol. El club va obtenir èxits com guanyar una Copa el maig de 1917 i participar en el Campionat de Balears, tot i les polèmiques. Durant aquest temps, només un jugador, Felip Ferrer, va arribar a jugar a la Primera Divisió espanyola.
Amb la proclamació de la Segona República el 1931, es va canviar el nom a Club Deportivo Mallorca. En aquests anys, Lluís Sitjar va ser una figura clau que va deixar una empremta en l’essència del club per a les dècades posteriors. Sitjar, fill d’un terratinent propietari de possessos a Porreres i Montuïri, gaudia d’una bona situació econòmica que li permetia implicar-se en la vida social i política de Mallorca. Durant la Segona República, es va unir al Partit Regionalista de Mallorca i va ser regidor a Palma entre 1933 i 1936. Després del cop d’estat del 1936, es va integrar a la Falange Española, sent un dels responsables de la repressió política a l’illa.
Després de la Guerra Civil, a la temporada 1939/40 el Mallorca va ser inscrit en el grup III de la Segona Divisió. Durant la temporada 1959/60, el club mallorquí va assolir la seva major fita fins aleshores després de 43 anys d’existència: l’ascens a Primera Divisió. Així, durant la temporada 1960/61, el club va competir per primera vegada a la categoria d’elit de la lliga espanyola, acabant en 9a posició de 16 equips.
Atlètic Balears
Actualment, el primer equip masculí juga a la Primera Divisió RFEF (Lliga espanyola de futbol). El seu origen el trobam a un article publicat el 3 d’abril de 1920 al diari Última Hora s’abordava la creació de nous equips a Palma, fins llavors promoguts principalment per membres de les classes socials mitjanes i altes de la ciutat. Així, es feia menció dels clubs Mecànic i Foneria Carbonell, sorgits en diferents fàbriques locals. Per primer cop, els treballadors formaven equips de futbol, marcant un nou precedent en l’escena esportiva local. Aquests dos equips van unir forces l’any 1920 sota el nom de Baleares Foot-ball Club, una elecció unànime considerada més representativa de la regió. Ràpidament, va sorgir una rivalitat intensa entre el Baleares i l’Alfons XIII (futur RCD Mallorca). A més de les rivalitats esportives, motivades per diferències socials i ideològiques. Mentre l’Alfons XIII era animat principalment per les classes benestants i conservadores, el Balears era seguit principalment per les capes socials més modestes, amb una inclinació cap a l’esquerra i el republicanisme.
El club va estar a punt de participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona el juliol de 1936, però l’esclat de la Guerra Civil Espanyola va col·locar els seus jugadors a la zona republicana per casualitat, salvant-los de possibles represàlies a Mallorca per part dels sectors republicans.
L’any 1942 el Balears es va fusionar amb el Club Deportivo Atlético, donant origen al club tal com el coneixem avui.
El fundador del RCD Mallorca, un esquerrà caigut en l’oblit
Adolfo Vázquez Humasqué, fundador del RCD Mallorca, va ser un enginyer agrònom, escriptor i futbolista, que va ser director de la Granja Escola de Balears entre 1912 i 1922. Després de traslladar-se a la Península l’any 1929, va ocupar diversos càrrecs polítics relacionats amb el Ministeri d’Agricultura. Militant d’Acció Republicana i posteriorment d’Izquierda Republicana, va participar en la Comissió Tècnica Agrària encarregada de redactar el primer projecte de reforma agrària el 1931.
Va ser nomenat inspector general dels Serveis Social-Agraris el gener de 1932, i posteriorment director general de l’Institut de Reforma Agrària el 1932. Va haver de dimitir el 1933 per un incident amb la signatura d’un decret, després del qual va ser enviat com a assessor a l’ambaixada espanyola a París. Amb l’arribada del Front Popular el 1936, va tornar a dirigir l’IRA, implementant importants polítiques agràries que van beneficiar milers de pagesos. Després de la guerra civil es va exiliar a Mèxic per la seva implicació amb el règim republicà, on va morir el 1975.
Els vincles del RCD amb l’extrema dreta
Tot i que la major part de l’afició del Mallorca reflecteix la diversitat de la societat illenca, en aquest club s’ha desenvolupat un grup d’extrema dreta amb la connivència de la Federació de Penyes Mallorquinistes i la neutralitat del club. Així, els Supporters del Reial Mallorca han estat inclosos a la llista de grups radicals i violents de la Comissió Estatal contra la Violència i el Racisme. A conseqüència d’això, s’ha imposat al club l’obligació de no proporcionar-los entrades gratuïtes, descomptes ni cap mena de promoció. La decisió s’ha pres després de l’anàlisi d’un informe de l’Oficina Nacional de l’Esport de la Policia Nacional, que destaca la participació d’aquests grups en actes violents o contraris a la llei vigent.
El futbol és més que un esport… però és política?
Tot i la intenció dels poderosos de fer servir el futbol amb finalitats partidistes, la qüestió no és tan senzilla. El futbol només importa perquè manca de sentit; no es pot connectar amb el món real ni intentar racionalitzar l’acte de triar el nostre equip. El futbol existeix en el seu propi univers i acostar-lo al nostre és malmetre’l. El nostre equip és el nostre equip sense cap justificació. Trieu els seus colors quan ets un nen i només ho justifiqueu després, quan ja no importa. Trieu el nostre equip perquè és un guanyador o perquè perd sempre, perquè era l’equip dels nostres avis, o perquè no era el dels nostres germans. Per tant, avui, ser del Mallorca o del Balears, no va d’ideologies, malgrat que la història d’un club i l’altre, siguin ben diferents.
Imatge de portada: Enfrontament entre l’Atlètic Balears i el Celta de Vigo corresponent als setzens de final de la Copa del Rei, la Nit de Reis de 2022. Imatge de Joan Gené.
