Conferència pronunciada pel secretari general de Comunistes de Catalunya, Hector Sánchez Mira, el passat 16 de maig al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

1. UN HORITZÓ REPUBLICÀ DE SOBIRANIA I TRANSFORMACIÓ

Estem vivint el tancament del cicle del 15-M i l’1-O. El reflux de la mobilització i l’esgotament de les energies que es van desplegar durant aquest —tant pel que fa als anhels de ruptura democràtica, autodeterminació i sobirania com pel que fa a la lluita per l’emancipació social— han portat a una part de l’esquerra —de manera molt significativa l’esquerra d’àmbit estatal i els seus referents territorials, també a Catalunya— a assumir que l’anomenada “finestra d’oportunitat” s’ha tancat, que les opcions de superació del règim del 78 o, com a mínim,  d’aprofundiment democràtic de l’Estat s’han esvaït i que, a partir d’ara, la lluita es redueix a la pugna entre dos grans blocs, el conservador i el progressista. Així, el paper de l’esquerra transformadora, anticapitalista i fins i tot de la sobiranista seria només apuntalar l’anomenat bloc progressista liderat pel PSOE/PSC, per més que això signifiqui subordinar-s’hi. 

Hem de situar de nou i de manera inequívoca una perspectiva de superació del règim del 78, de deconstrucció de l’Estat espanyol, d’obertura de processos constituents que donin lloc a repúbliques democràtiques que lliurement decideixin com relacionar-se entre elles, i que garanteixin al conjunt de la ciutadania els drets socials, polítics, econòmics i culturals. És obvi que ara mateix ens trobem a la defensiva i lluny d’aquest objectiu, però que considerem que s’ha tancat el cicle del 15-M i l’1-O no vol dir en cap cas ni que la lluita s’hagi acabat ni que renunciem als nostres objectius, tan sols que ens trobem en una altra etapa política, en un nou cicle, i cal actuar en conseqüència. 

Per poder avançar, per situar-nos a l’ofensiva i poder articular aliances polítiques i socials ens cal situar un horitzó polític sobre el qual construir. Ens cal recuperar la utopia, no com a quelcom quimèric i irrealitzable, sinó en el sentit que li dona Fredric Jameson quan diu que ens calen aquestes utopies, perquè avui és més senzill imaginar la fi del món que la fi del capitalisme —i això s’accentuarà encara més a mesura que els efectes de la crisi climàtica es facin més evidents.

Així mateix, hem d’impugnar la reducció de la batalla política a dos camps, el conservador i el progressista. No entrarem ara a caracteritzar el camp conservador i el paper i la influència de l’extrema dreta. Centrem-nos en el camp progressista. Podem afirmar sense cap dubte que el podem dividir en dos: d’una banda, tenim l’esquerra entesa com les forces polítiques que defensem els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, així com tots els drets socials, polítics, econòmics i culturals; i, de l’altra, tenim la mal anomenada socialdemocràcia —el social-liberalisme, fonamentalment el PSOE—, que coincidirà amb l’esquerra sobretot pel que fa a la defensa dels drets individuals, i en alguns casos de drets col·lectius, però que té una política econòmica inequívocament neoliberal. 

Si la pugna es dona exclusivament entre dos blocs —el conservador, a l’ofensiva, amenaçant contínuament de retallar drets individuals i col·lectius i el progressista, a la defensiva, liderat pel PSOE— ens trobem atrapades en la defensa permanent del mal menor. Un bon exemple d’aquesta dinàmica és que, en els darrers anys, hem vist com l’espai dels Comuns ha passat de proposar un procés constituent en clau republicana a reivindicar la transició i defensar la constitució del 78 com a baluard dels drets de la classe treballadora. Així, si l’única perspectiva és fer front comú per frenar els embats de l’extrema dreta i la dreta extrema, només es pot actuar com a força subalterna del PSOE. 

Un cas exemplificador és la situació que es va donar amb els cinc dies de reflexió que es va prendre Pedro Sánchez per decidir si continuava al càrrec, aparentment a conseqüència de l’obertura d’una investigació contra Begoña Gómez. Sense entrar a valorar les veritables motivacions i els objectius de fons de Pedro Sánchez, és paradigmàtic que el mateix PSOE que va participar de l’aplicació del 155, que ha reprimit i censurat o que ni tan sols ha volgut derogar la Llei mordassa tal com es va acordar en els pactes per la investidura, pretengui ara convertir-se en el paladí de la democratització de l’Estat. 

I tant de bo fos una voluntat sincera, o com a mínim anés acompanyada d’alguna proposta concreta (el mínim esperable després de l’escenificació de Pedro Sánchez era una reforma de la Llei orgànica del Poder Judicial). Ara bé, tot sembla indicar que ens trobem una vegada més davant un moviment tàctic, amb l’objectiu de recuperar iniciativa política i competitivitat electoral. El PSOE no fa polítiques transformadores si no se l’obliga, no ho ha fet mai. El PSOE ha estat el pilar central del règim del 78 pel que fa a la dimensió política, qui millor ha garantit i mediat els seus consensos. El seu problema és que aquests consensos s’han esfondrat i no és possible reconstruir-los. Aquesta és la nostra oportunitat: la crisi actual només es pot resoldre amb una contrareforma recentralitzadora i conservadora —seguint el camí que marca l’extrema dreta— o amb una democratització profunda de l’Estat que dugui a terme la ruptura democràtica pendent. I, agradi o no, no es pot democratitzar l’Estat espanyol sense deconstruir-lo.

Llegeix la conferència sencera a la web Horitzó 2031.