En aquests darrers temps, quan sembla –en alguns sectors de l’esquerra– que parlar d’autodeterminació dels pobles és un error gravíssim si ho fa la classe obrera, és imprescindible fer ús de la memòria. Recuperar-la i conservar-la és una de les tasques fonamentals de l’Arxiu Josep Serradell.
I allà, en una feina no gens complicada, trobem moments de la nostra història recent que ens ajuden a aclarir l’actitud dels comunistes sobre el tema de la qüestió nacional, de l’autodeterminació.
Els i les comunistes ja hem aplicat els clàssics (Lenin, sobre tot; inclús Stalin). Només cal recordar a l’inici dels setanta, amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, els tres lemes que la van popularitzar –el quart, La coordinació amb les altres forces de l’Estat, no va ser mai prou conegut–: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.
Anem a la nostra premsa més recent: Avant o la revista Realitat.
El primer que ens crida l’atenció és la intervenció de Marcelino Camacho que recull l’Avant nº 248 de l’any 1987. En la seva intervenció al Ple del Quart Congrés de la CONC, Camacho va fer una mica d’història del moviment obrer català i va afirmar: “…los trabajadores del resto del Estado asumimos la autodeterminación de Catalunya i creemos que los trabajadores catalanes asumen la unión libre con el resto de los pueblos de España”. Camacho tenia molt clara aquella idea-força que, en el PCE anterior a Carrillo, veia Espanya com un Estat plurinacional.
Més endavant trobem a l’Avant nº 599 del 17.01.de 1996, la realització d’unes I Jornades sobre la Qüestió Nacional –organitzades pel PCC, PCIB i PCPV–. Cal atansar-se a la llista de participants en els sis tallers per tenir una idea clara de la importància d’aquestes I Jornades. Com la idea d’aquest article no és sinó la de adonar-nos de la importància que el Partit va donar al tema, fem una aproximació amb paraules de Josep Fontana que obrien l’acte:
[…] És evident que han fallat totes les profecies que anunciaven la desaparició del nacionalisme […] Ho vulguem o no ho vulguem, el nacionalisme està aquí, entre nosaltres, més viu que mai. […] El primer problema que ens planteja és que no l’entenem gaire. […] I resulta que, mentre no és difícil de percebre el nacionalisme, al menys per les seves conseqüències, no hi ha manera d’aïllar i definir de manera vàlida la nació.
[…] Com ha escrit James Anderson: “El nacionalisme és una de les forces més poderoses del món modern i una de les més problemàtiques. Com un camaleó, canvia la seva complexió per ajustar-se a entorns polítics ben diferents”. L’explicació d’això és ben senzilla. El nacionalisme és una força que neix de l’adhesió dels homes a una idea. Però una força és en principi neutra: no és bona ni dolenta, depèn de la causa a què se l’apliqui –és com un martell, que pot ésser una eina o una arma, segons per a què l’usem. Del nacionalisme neix l’impuls que porta els neonazis a perseguir els immigrants, però també el que ha inspirat les guerres d’alliberament a Algèria o al Vietnam. Són objectius ben diferents d’una mateixa força: tasques ben diverses per a un mateix martell. […]”
Al número següent, del 24 de gener de 1996, a les pàgines d’Opinió, Carlos Taibo, professor de Ciències Polítiques de la UAM i que havia participat a les I Jornades sobre la Qüestió Nacional, escriu:
“Una part significativa de l’esquerra, que aquí qualificarem d’estatalista, ha assumit posicions amb prejudicis respecte als moviments nacionalistes, dels que ha recelat des de sempre. En una ràpida descripció de la gramàtica en la que s’ha assentat aquest recel cal mencionar cinc actituds precises.
La primera és la que es plasma en una permanent idealització de l’Estat i dels seus límits.
[…] En segon lloc, sovint es fa valdre la conclusió que l’eix esquerra-dreta deu primer, a l’hora d’analitzar el món, sobre qualsevol altre.
[…] en tercer lloc, en alguns casos l’eix esquerra-dreta es dilueix en profit d’un altre que, encara que aparentment semblant, implica la irrupció d’una visió quasi nacional: el de la confrontació entre blocs.
[…] Una quarta regla és la que remet a una acceptació general, les més de les vegades retòrica, dels ‘drets nacionals’ acompanyada això sí, de significatives restriccions.
[…] El cinquè i últim procediment és l’enunciació d’obvietats que, utilitzades de forma esbiaixada, alteren la realitat: quan s’afirma, per exemple, que ‘els nacionalismes sempre estan vinculats a interessos econòmics’, s’oblida que els discursos antinacionalistes també estan vinculats a aquest tipus d’interessos.
[…] En últim terme, el principal dels problemes de moltes esquerres-estatalistes és senzill d’enunciar: darrere del seu antinacionalisme no hi ha sinó un altre nacionalisme, sovint salvatge, del que no han acabat de prendre consciència.”
El dia 10 de febrer de 1999, Avant publicava un número especial, el 729 –amb edició també en castellà– sobre una Conferència sobre el Fet Nacional.
Dividia aquest Fet en tres parts. Llegim a la presentació:
“Ens situem en tres parts: una més sobre la forma d’entendre el fet nacional, una altra sobre els canvis que s’han donat a Catalunya i la tercera que planteja a grosso modo per on hauríem d’orientar-nos.
L’exercici d’immersió en les contradictòries situacions que viu el nostre poble permet plantejar, d’una forma real, la construcció nacional de Catalunya des d’una perspectiva de progrés a l’entorn d’una Catalunya democràtica i que visqui en democràcia. ”
Acaba el text, que intenta ser un document obert al debat, amb una declaració força:
“Front el plantejament nacionalista burgès, plantegem una construcció nacional de Catalunya des de l’ètica, els valors humans, la resolució de les realitats socials i econòmiques, amb la consecució dels drets nacionals, amb actitud solidària i de cooperació amb els altres pobles. Una construcció nacional de Catalunya, basada en els drets universals de l’home, individuals i col·lectius, de ciutadania i democràcia: és català el que viu i treballa a Catalunya”.
I com no mencionar a Joan Comorera i el seu Socialisme i Qüestió Nacional (Editorial Undarius, 1977), amb un extens pròleg de Leandre Colomer i Calsina.
A l’inici del text Comorera ens diu: “Hem vist que en la teoria leninista-stalinista sobre la qüestió nacional, el principi fonamental és el de l’autodeterminació. Desenvolupant aquest principi ha escrit el company Stalin: “El dret a l’autodeterminació significa que només la nació mateixa té el dret de determinar el seu destí, que ningú no té el dret d’intervenir per la violència en la vida de la nació, d’anihilar les seves escoles i altres institucions, de violar els seus usatges, de reprimir el seu llenguatge, de restringir els seus drets… Una nació pot arranjar la seva vida d’acord amb la seva pròpia voluntat. Té el dret d’arranjar la seva vida sobre la base de l’autonomia. Té el dret d’entrar en relacions federals amb altres nacions. Té el dret a la completa separació. Les nacions són sobiranes i totes les nacions són iguals”.
Amb quina rapidesa hem oblidat les idees dels nostres mestres o, els que potser és pitjor, no les hem conegudes mai.
I ja que hem parlat de Stalin, no volem deixar passar l’oportunitat de fer al·lusió al que ell considerava nació (El Marxismo y el Problema Nacional, Ediciones Cepe, Buenos Aires, 1973): “Nació és una comunitat estable, històricament formada, d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura.”
