El dilluns 27 de maig l’estat espanyol va signar un acord amb Ucraïna pel qual en aquest 2024 li donarà suport militar per valor de 1.130 milions d’euros; un acord amb el qual el president del govern espanyol continua aprofundint en la màxima de l’estrateg de l’antiga Roma Flavio Vegecio Renato, “sí vis pacem, para bellum” (si vols la pau, prepara la guerra); una màxima a la qual sembla que en els últims temps s’han abonat tots els estats de la Unió Europea.
La idea d’un exèrcit propi va estar sobre la taula de la Unió Europea en diversos moments, però mai va ser considerada seriosament ni tan sols per les elits comunitàries. Es mantenia un acord tàcit, al qual només posava reticències França buscant mantenir la seva condició de potència, pel qual els membres de la UE reconeixien el lideratge dels Estats Units, deixant a les seves mans la qüestió militar global, que s’organitzava per mitjà de l’OTAN; i com a pagament li compraven als EUA la majoria de l’armament i equipament militar empleat pels exèrcits de cadascun dels estats. Tal acord suposava un important benefici per als EUA, garantint-li exercir la seva hegemonia en l’àmbit polític-militar i un gran negoci per al seu complex militar-industrial, que com és sabut constitueix un dels motors principals de l’economia nord-americana.
El debat sobre l’exèrcit europeu mai va arribar a ser real en la població, en part perquè les elits de la UE eren conscients de la seva complexitat i de les diferències existents entre els europeus i els estatunidencs, en ser presents en la memòria col·lectiva d’Europa els efectes catastròfics de les dues guerres mundials. Aquesta memòria afavoreix l’existència d’un fort moviment per la pau, animat sobretot per organitzacions polítiques i socials d’esquerra. Un moviment que va tenir dos dels seus moments més alts en les mobilitzacions contra la instal·lació dels míssils nuclears Pershing II i Cruise en els anys vuitanta del segle passat, o ja en l’actual segle en la lluita contra la guerra de l’Iraq.
Canvi de perspectiva a la població
Però la realitat ha canviat de manera radical en els últims temps, i les dades de l’Euro-baròmetre del Parlament Europeu publicats fa uns dies diuen que més del 70% de la població advoca per l’anomenada política de defensa comuna i per augmentar la producció d’armament. Un canvi relacionat directament amb l’efecte de la guerra a Ucraïna sobre la població, per la por que crea tenir una guerra a Europa, però no sols per això; portem anys amb una operació planificada i continuada per a inocular en la població por i militarisme; només necessitem tirar la vista una mica enrere i trobem multitud de declaracions de governants, especialistes presentats com imparcials, centenars de milers de notícies en els mitjans de comunicació de major audiència, etc…, traslladant el missatge d’un perill imminent que ja no prové del terrorisme, sinó de la Xina i Rússia; i defensant que la Unió Europea ha d’augmentar la despesa en armament, en ésser aquest l’únic camí per a la pau.
Què hi ha al darrere?
El març de 2022 el Consell Europeu va aprovar l’anomenada Brúixola Estratègica presentada com un ambiciós pla d’acció per a reforçar la política de seguretat i defensa fins a 2030; en una visió ràpida fa l’efecte que cerca caminar cap a una UE que s’independitzi dels EUA, i passi a ser un centre de poder militar, cosa que afectaria, per tant, la posició hegemònica dels nord-americans.
Si això va endavant, desapareixeria el benefici del complex militar-industrial dels EUA, i tiraria per terra l’argument que la UE no deixa de ser un instrument de l’imperialisme que a més amb el desenvolupament de la guerra a Ucraïna ha augmentat la seva dependència en tots els àmbits.
Però com moltes vegades les aparences enganyen, podem dir sense por d’equivocar-nos que aquest reforçament de la UE en el camp militar respon bàsicament a una necessitat dels mateixos EUA. En la seva Estratègia de Seguretat Nacional per a 2022 els EUA deixen clar que la Xina és el seu enemic estructural i a llarg termini, mentre Rússia ho és a curt termini; i també recullen que necessiten una UE que subministri material bèl·lic a Ucraïna, sense que es vegi afectada la producció nord-americana, que ha de centrar-se en la possibilitat gens remota d’un nou escenari d’operacions a Àsia.
Com va deixar clar Josep Borrell, la brúixola estratègica no cerca ser una alternativa a l’OTAN, sinó compartir la càrrega militar amb els EUA; i això es va reafirmar en el Concepte Estratègic aprovat per l’OTAN en la Cimera de Madrid el 2022, que “…reconeix el valor d’una defensa europea més forta i més capaç que contribueixi positivament a la seguretat transatlàntica i mundial, complementària i compatible amb l’OTAN”.
Aquest article va ser publicat originalment a Galícia, al portal nosdiario.gal/
