Un any més, al mes de maig, les persones del col·lectiu i les nostres aliades tornem a veure els mateixos titulars, sempre petits bolets que sorgeixen només un dia com el 17 de maig —curiosa fita on “celebrem” que l’Organització Mundial de la Salut va retirar l’homosexualitat del seu decàleg de malalties mentals al mateix temps que es formalitzava la patologització institucional de la transsexualitat per part del mateix organisme—. Lluny que aquestes notícies es converteixin en un mer obituari de fets violents, cal fer anàlisis des de les mateixes dissidències sexuals i de gènere que hi posin pell i llum, perquè s’evidenciïn totes les violències soterrades i estructurals que deriven en les agressions físiques i l’impacte que té a les nostres vides.
Ja no és sorpresa per ningú que, darrere aquestes xifres, també hi ha un cert motiu de celebració: l’augment d’agressions que es registren ve impulsat per l’empenta de les pròpies afectades per aquestes expressions violentes. Que cada vegada més persones se sentin amb força per compartir allò que han patit, i que cada vegada més ho facin recolzant-se en un col·lectiu de suport, és bona mostra d’una major consciència que s’ha de trencar el silenci i transformar la vergonya en potencial polític. Davant la inoperància i incomprensió per part d’actors institucionals que haurien de fer-se càrrec de l’acompanyament i la reparació d’aquestes persones, les que són agredides sovint es troben que l’única possibilitat per tal de respondre, és tornar a exposar-se a més violència i fer-ne un crida a la societat. A la resta, ens cal fer costat a les persones afectades preguin les decisions que prenguin i complir amb les necessitats de recuperació que tinguin.
Dit això, alcem la mirada per a no perdre’ns responent a fets de violència concrets (que no aïllats). Si les violències són sistèmiques i estructurals, si de veritat creiem que no són només la suma d’aquests fets concrets, no seria lògic generar estratègies per a garantir el nostre propi benestar com a col·lectiu? Davant d’un sistema que és violent en si mateix, amb quins instruments comptem i quins de nous hem de crear per a protegir-nos de manera sustentada, i no tan sols com responem de manera reactiva? Com continuem guanyant forces per poder estar en una millor posició en el moment d’un esclat de violència i a la vegada apuntar aquesta potència cap als elements que permeten, generen i perpetuen totes les expressions de l’espectre de l’opressió cap a les dissidències sexo-genèriques?
Seguint el fil d’aquesta necessitat d’aliança i suport mutu, i mirant més enllà del mateix col·lectiu (si és que existeixen fronteres definides i fixes, cosa que personalment dubto molt) hem d’aprofundir en l’alineament amb totes aquelles persones i moviments que també son objectiu dels elements reaccionaris organitzats i els seus embravits fils. Hem d’assumir la defensa de tothom que caigui dintre de la seva retòrica de l’enemic com a part fonamental de la nostra pròpia seguretat i benestar. Això comporta, entre d’altes qüestions, la resistència activa enfront de la utilització que s’intenta fer dels nostres drets i necessitats per a estigmatitzar a altres, com fa l’estat genocida d’Israel o les “feministes” trans-excloents.
Entendre que mai guanyarem res si entrem a jugar al joc dels que volen jerarquitzar certes vides i que semblin més valuoses que altres, més descartables, implica assumir la defensa radical de totes aquelles persones que veuen qüestionats els seus drets com a premissa bàsica per a tenir capacitat de transformació real. A Polònia, quan el govern ultraconservador va convertir el dret a l’avortament en un delicte, les organitzacions queer van ser les primeres a posar al servei del moviment feminista les seves forces, acabant sent moviments indissociables. Vam poder plantar cara i fer trontollar al govern d’aquell moment, fins i tot arribant a un bloqueig a les principals ciutats (amb la inestimable ajuda de la pagesia que hi va arribar, preparada per a tallar els carrers que calguessin amb els seus tractors per a protegir les mobilitzacions, no ho oblidem).
Han sobreviscut i vençut sent punta de llança perquè van entendre que s’havien de desbordar totes les distàncies i negar-se a l’aïllament que volia imposar l’enemic; que havien de generar les seves pròpies regles i estructures, lluny d’etiquetes i essencialismes, per a poder defensar-se i guanyar terreny.
