No és ni una aposta, ni una jugada de pòquer, sinó una decisió amb molta reflexió, preparada després d’una estona. La decisió del president de la República, omnipresent davant micros i càmeres, admet diversos objectius. Certament, intenta sortir de la crisi política en la qual està enredat, sense majoria parlamentària. Era gairebé segur que el govern seria assolit en el moment del vot de nous genets pressupostaris o del pròxim pressupost. Però, més fonamentalment, busca en nom del gran capital –inflat de contradiccions i en plena guerra interna– trobar una majoria política i parlamentària que pogués assegurar el sistema. El president sap molt bé que l’extrema dreta és a les portes del poder. Decideix aleshores permetre-li avui posar un peu en la porta. Després es va implicar personalment a favor de la candidata del seu espai durant les eleccions legislatives, doncs aquesta ha perdut vots. Per tant, mesura el nivell de descrèdit o fins i tot d’odi al qual és objecte.
Sap –i els seus diputats li diuen– que pot perdre nombrosos escons amb aquestes “eleccions legislatives-TGV”
Sap també que el Rassemblement national — Front national (RN/FN) s’ha ja qualificat en 200 circumscripcions en la primera volta de les legislatives de 2022. I la dinàmica de les eleccions europees permet a l’extrema dreta esperar encara millors resultats a la fi d’aquest mes. Monsieur Macron doncs ha decidit exonerar-se de tota introspecció, de tot crítica, de tota interrogació, de tota qüestió sobre la seva actitud, com sobre la seva política que tant fa patir els treballadors i atura el futur a la joventut. La raó és ben simple: els interessos que ell està encarregat de defensar són més forts que l’interès del país i de la immensa majoria del poble. Per poder implementar la seva política, no ha canviat de cap: recercar les condicions d’una unió sagrada al voltant dels interessos del gran capital que intenta fer confondre amb els interessos del país. És tot l’objectiu de les promeses fetes als diputats de dreta i d’altres garantint-los-hi no oposar candidats macronistes si ells es reuneixen a l’arrel de la majoria presidencial.
Però, per oferir una assegurança a tot risc, el poder dels diners no posa tots els ous en el mateix paner. És el sentit de la iniciativa de Monsieur Ciotti cridant el seu partit a una aliança amb l’extrema dreta. Així una part de la dreta i de la macronia fan del RN/FN el pilar de la vida política.
Les forces de l’esquerra polítiques, socials, culturals han de despertar-se, escoltar els milions de simpatitzants amatents a mobilitzar-se de manera que la unitat torni. És el cas amb el projecte de Front popular. Les esquerres han d’actuar amb audàcia i traçar junts l’únic camí d’esperança possible. Només les forces socials i progressistes estan en situació de prevenir el pitjor. Ningú ha dit que les maniobres del poder funcionaran, tant que els nostres conciutadans no suporten més una política que assegura els beneficis i els dividends i sembra sempre més inseguretat de vida en les classes populars.
Desacreditat, però preocupat per guardar una part important de poder en el marc d’un presidencialisme exacerbat. Monsieur Macron i les dretes treballen des de fa mesos en una recomposició política amb l’objectiu de construir una unió nacional pel capital.
Per això, no retrocedeixen davant res. No menyspreem el punt d’inflexió amb el que treballen. I ho volen fer en una vintena de dies després d’haver apostat sobre les dissensions de l’esquerra.
Després d’haver organitzat el seu número de duet amb l’extrema dreta, després d’haver instal·lat els seus representants en càrrecs institucionals en l’Assemblea nacional, després d’haver-los blanquejat del seu antisemitisme anant al seu costat, després d’haver agafat trossos i trossos del seu programa fins a coquetejar amb el concepte de “preferència nacional”, heus aquí que Monsieur Macron no exclou gestionar els interessos dels ambients de negocis amb l’extrema dreta. Després de les eleccions presidencials de 2017, la macronia, les dretes i el RN/FN estan en osmosi en una qüestió fonamental: donar a la raó de ser de classe, a la lluita de classes, un altre programari. El d’un combat entre populistes i progressistes, sobiranistes i mundialistes, el millor contra el poble. Darrere d’aquesta estratègia, s’amaga una aposta fonamental en un moment en què les contradiccions del capitalisme són tals que en el mirall les idees maduren al voltant d’un món comú de compartir poders, coneixements i riqueses, d’una superació del capitalisme. L’enemic comú de les dretes i de les extremes dretes és l’esquerra compartidora, desafiant l’ordre social injust, combatent un sistema econòmic que destrueix les dones, els homes i els vius portant com a bandera un racisme sense complexos, l’odi als joves, als investigadors i a les associacions compromeses en els combats contra totes les dominacions, la supervivència del planeta, el feminisme. Calia escoltar atentament al ministre de Justícia donant pressa per fer tots els debats postelectorals diumenge a la tarda, repetint en bucle que donant les claus al RN/FN, serà una prova de la seva nul·litat que els desacreditarà pel futur. Ell no ha llegit sense dubte Goebbels ennegrint aquestes paraules al seu diari: “Nosaltres entrem i no en sortirem, excepte morts”. Els fabricants de l’Eliseu d’elements de llenguatge no volent de cap manera que s’obrin els ulls sobre el que passa a Hongria, a Itàlia o, de nou, a Àustria o a Alemanya o inclús a Israel i a Argentina.
El gran capital ha arribat al moment en el qual sap que no pot avançar sense la seva crossa. L’extrema dreta abraça els seus interessos fonamentals: el mercat capitalista, les opcions antisocials, anti ecologistes, la guerra econòmica i monetària, i la guerra militar com a mitjà d’encalç. Les conquistes de l’Alliberament i del Front popular, volen fer-les desaparèixer totes. El poder dels diners considera que un informe electoral més favorable a l’extrema dreta pot, per exemple, accelerar la privatització de l’audiovisual públic, destruir més fàcilment l’estatut de la funció pública, l’assegurança d’atur i la seguretat social. La maniobra és hàbil. Es fa creure als ciutadans que es pot augmentar el salari net suprimint les cotitzacions socials. És en realitat el camí més curt per augmentar els beneficis i assecar la solidaritat social amb la finalitat d’obrir la via a la jubilació per capitalització i a les assegurances privades. És el fi del suport de les malalties, dels accidents de treball i de la vida per la seguretat social universal i solidària.
Els plans macronistes poden ser frustrats per una gran mobilització popular al carrer i a les urnes el 30 de juny. Convindrà evitar les trampes de llops i certs arguments que, a costa nostra, poden de vegades donar credibilitat als pitjors escenaris.
El front que es fa entre forces d’esquerra i ecologistes, moviment sindical i associatiu, moviments feministes i antiracistes, organitzacions de defensa del medi ambient, dels mons de la cultura, de la universitat i de les ciències, de sectors importants de la premsa i de la justícia, és de gamma alta. Només aquest front unitari i popular pot batre l’extrema dreta, conquerir una majoria al Parlament i construir un govern d’unió per derogar les contra-reformes de les jubilacions i del subsidi d’atur, millorar els petits i mitjans salaris, llançar un pla audaç de renovació i desenvolupament dels serveis públics en els barris com al camp, mantenint un gran esforç per les escoles i els serveis de salut, prevenir la doctrina d’austeritat que s’anuncia buscant noves receptes pressupostàries fent pagar el seu deute a la solidaritat pel capital. Amb un candidat únic del Front popular en cada circumscripció, l’esperança renaix. El temps és curt. Però suficient per girar la truita i respondre al desig majoritari dels nostres conciutadans que somien una altra cosa que una nació “start-up” d’individualisme frenètic, de rebuig de l’altre i de divisions, de la concurrència i de la competició permanent, de les devastacions del món i de la destrucció de la vida. Tenen a la seva disposició el mitjà d’acomiadar la nàusea negra i de somiar amb les llums.
Original publicat en francès a L’Humanité, l’11 de juny 2024
