En un context europeu d’ascens dels partits d’extrema dreta, Alternativa per Alemanya recull el suport d’un terç de l’electorat de rendes baixes i incrementa el seu vot jove, mentre la coalició de govern pateix un revés electoral.
“Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Amb aquesta coneguda frase arrenca Anna Karènina de Lev Tolstoi. Quelcom semblant devia rondar ahir a la nit pels caps de molts periodistes que, des de les redaccions de les seves empreses o des de casa seva, havien d’analitzar els resultats de les eleccions al Parlament Europeu. Els titulars sobre l’ascens de la ultradreta estan a tot arreu, però possiblement en pocs llocs sigui tan visible com un cop de puny com ho és a Alemanya, per motius històrics que no requereixen massa elaboració.
Malgrat tots els escàndols que han envoltat al candidat d’Alternativa per Alemanya (AfD) i que van conduir fins i tot a l’expulsió del partit del grup Identitat i Democràcia, el partit de la dreta radical va aconseguir -en el moment d’escriure aquestes línies- un 14,2% dels vots, convertint-se en tercera força a escala federal -per moments va ser la segona- i en la primera en tots els antics estats d’Alemanya oriental. Fins a un 33% dels votants amb rendes baixes s’ha decantat per aquesta opció electoral. La pujada de gairebé cinc punts percentuals d’AfD, així com els seus bons resultats entre els electors joves (de 16 a 24 anys) va eclipsar els bons resultats de la Unió Cristiano Demòcrata (CDU), clara guanyadora d’aquestes eleccions amb un 30,9% dels vots.
Els tres partits que formen la coalició de govern a Berlín van encaixar una seriosa derrota. Encara que els liberals de l’FDP es van mantenir en la marca del 5%, els socialdemòcrates de l’SPD van obtenir un 14,6%, mentre que Els Verds es van desplomar fins a 8 punts i es van quedar en un 12,8% dels vots. Sumats, els partits de l’anomenada “coalició semàfor” superen per poc el 30% d’intenció de vot.
Mentre el president de França, Emmanuel Macron, anunciava la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions anticipades, i el primer ministre de Bèlgica, Alexander De Croo, anunciava la seva dimissió després de conèixer els mals resultats del seu partit, en els digitals alemanys apareixien les primeres demandes de dimissió del canceller federal, Olaf Scholz, i la seva substitució pel ministre de Defensa, Boris Pistorius. En un país poc donat a aquests canvis, el més probable és que Scholz lideri com pugui una coalició que fa aigües fins a les eleccions de l’any que ve. Els Verds, per la seva banda, fracassen en el seu doble objectiu de superar l’AfD i l’SPD. L’”onada verda” sobre la qual van surfejar fa cinc anys va arribar, en algun moment, al seu punt més alt, es va trencar i ha retrocedit. El partit verd també s’ha deixat pel camí el suport dels votants més joves: una caiguda de 23 punts percentuals.
Des de les seus dels partits en el govern es miraven simultàniament de reüll els resultats a Àustria, on l’ultradretà FPÖ ha guanyat les eleccions europees amb un 25,5% dels vots, seguit molt de prop pel Partit Popular d’Àustria (ÖVP), amb un 24,7%. Els Verds, esquitxats per les polèmiques de la seva candidata en campanya, la jove activista Lena Schelling, s’han quedat amb un 10,9% dels vots, darrere del Partit Socialdemòcrata d’Àustria (SPÖ), que, amb un 23%, tampoc no ha aconseguit la seva meta de superar els populars i reclamar el lloc dirigent en una eventual coalició de govern. NEOS, els liberals austríacs, gairebé han empatat amb els verds amb un 10,9%, i el Partit Comunista d’Àustria (KPÖ) no ha aconseguit donar la sorpresa que alguns esperaven i colar-se a l’Eurocambra recolzant-se en els seus recents èxits municipals a Graz i Salzburg. Si no hi ha canvis significatius, l’FPÖ seria la força més votada a les pròximes eleccions generals, encara que matemàticament la resta de partits podria bloquejar la seva entrada al govern, que dependrà, sobretot, del suport de l’ÖVP.
L’Esquerra acusa l’escissió de Wagenknecht
A Alemanya, i a l’esquerra, Die Linke perdia 2,8 punts i es quedava amb 3 eurodiputats, mentre que l’escissió Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) gairebé duplicava en percentatge de vots (5,3%) i en diputats al seu antic partit —les enquestes d’intenció de vot els donaven inicialment entre un i tres—, tot i que, com recordava el diari Junge Welt, aquesta nova formació no compta amb una veritable implantació federal ni un aparell de partit encara. Els resultats a escala d’estat federat demostren que BSW podria consolidar-se com a partit a tots els anomenats nous Länder procedents de l’antiga Alemanya oriental: la formació ha obtingut un 14,7% a Turíngia, un 13,5% a Brandenburg i a Saxònia-Anhalt i un 12,2% a Saxònia. Aquesta tardor se celebren eleccions a Saxònia i Turíngia (1 de setembre) i a Brandenburg (22 de setembre), per la qual cosa BSW es podria convertir en clau per a la formació de govern en aquests tres estats federats si es vol impedir l’arribada de l’AfD al govern.
Per la seva banda, els mals resultats de Die Linke qüestionen la gestió de la seva direcció actual –el seu copresident, Martin Schwirdeman, era a més un dels candidats al Parlament Europeu– i obliguen la formació a accelerar el debat intern sobre el seu projecte polític i, de retruc, debiliten el conjunt de l’esquerra europea, de la qual havia arribat a ser el partit insígnia, ja que BSW ja ha anunciat la seva intenció de no integrar-se a The Left i crear un grup parlamentari propi. Com que en aquestes eleccions no hi ha llindar per obtenir escons, en aquests comicis han obtingut representació parlamentària l’agrupació liberal-conservadora d’electors lliures (FW), el partit paneuropeista Volt, el partit satíric Die Partei, el partit animalista, el partit de les famílies i el Partit Democràtic i Ecològic (ÖDP), un partit ecologista d’orientació conservadora. El paper d’aquests partits serà, malgrat tot, purament testimonial.
Com a la resta d’Europa, no per esperats els resultats deixen de ser xocants. Alemanya, la principal economia europea, s’ha escorat clarament a la dreta. La campanya ha estat marcada per la qüestionada gestió de la coalició de govern, la inflació, la guerra d’Ucraïna, les polítiques de transició climàtica i la immigració. La mort d’un policia a Mannheim, apunyalat per un atacant amb sis persones més en un acte islamòfob, va enrarir clarament un ambient polític ja molt polaritzat. La resposta del govern va ser anunciar que agilitzaria la deportació dels immigrants sirians i afganesos que cometin delictes. Com alertaven alguns comentaristes, aquestes i altres picades d’ullet a la dreta de la coalició centrista, lluny d’empetitir la seva influència, l’han incrementat. Els resultats dibuixen una situació política a Alemanya molt volàtil que, gairebé amb tota seguretat, no farà més que agreujar-se durant els mesos vinents. Europa serà testimoni de coses que ens semblaven insospitades.
Article originalment publicat a https://www.elsaltodiario.com/analisis/alemania-gira-derecha. Traducció de Cristina Bedmar Batalla.
