Fins fa poc mesos, els conceptes que més es repetien dins i al voltant de les esquerres socials i polítiques eren els de “ruptura democràtica”, “procés constituent” en el context de lluita dins i contra el règim del 78. [1] [2] [3]
La pluralitat de les esquerres fa que la conceptualització d’aquests termes sigui sensiblement diferents segons l’anàlisi de cada organització. Ara és un altre concepte el que sembla clau per a la lluita social i nacional del nostre poble, el concepte Unitat Popular. Crec que els i les comunistes de Catalunya podem cometre un greu error en la manera d’enfocar la Unitat Popular, especialment si seguim la línia dels companys i companyes d’Izquierda Unida o de Podemos.
Els que venim d’una de les branques (la marxista-leninista del PCC i els CJC) que van formar Comunistes de Catalunya havíem teoritzat des dels anys 80 l’aposta estratègica del Front d’Esquerres. En aquesta estratègia social, cultural, econòmica i electoral, es van produir moltes iniciatives d’acord electoral com la mateixa Iniciativa per Catalunya [4] (any 1987, formada amb el PSUC, independents i L’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra) però no es va considerar mai -amb encert segons el meu punt de vista- que això fos el Front d’Esquerres o la Unitat Popular (concepte que ja utilitzava el camarada Manolo Monereo en aquesta etapa al capdavant del Partido Comunista del Pueblo Andaluz com a alternativa al projecte de Convergencia Política y Social impulsat pel PCE).
Era un pas endavant en aquest sentit, especialment en l’esfera electoral, però no es podia confondre. El tema principal era l’organització popular en els diferents espais (feina, barri, universitat, cooperatives, ateneus, sindicats…) per construir el poder popular i l’alternativa al sistema imperant i els seus aliats. Això és la base del projecte comunista, i on s’han d’invertir pràcticament tots els esforços. Del bon treball o no en aquest sentit després es podrà veure reflectit en els resultats electorals. Però la “Unitat Popular” està molt lluny de representar això.
De nou, s’està confonent un acord electoral -important sens dubte- entre diferents forces de l’esquerra amb el que hauria de ser una aposta estratègica a mig i llarg termini. De nou ens acostem a una confrontació electoral amb un llenguatge d’ofensiva quan no hem acumulat forces per ni tan sols resistir a l’ofensiva de l’enemic.
En aquest document d’Izquierda Unida sobre la Unitat Popular [5], s’assenyala de nou una fita electoral -del 24 de maig, eleccions municipals i autonòmiques- com: “Y el 24M ha marcado un punto de inflexión en la historia política de nuestro país. Y ya no hay vuelta atrás. El éxito de las candidaturas de unidad popular ha dejado claro que la ciudadanía quiere la unidad, y que este tipo de procesos, basados en el protagonismo y la participación ciudadana no solo suman, multiplican.” Sembla ser que anys i anys de derrotes queden compensades i amb escreix pels resultats electorals de maig.
Per més endavant assenyalar les eleccions europees del 2014 com un altre moment perdut de la Unitat Popular (novament el pacte electoral amb Podemos). Una visió estratègica del futur “No obstante, la lectura política de los resultados municipales y autonómicos nos indica claramente la potencialidad de la Convergencia. Allí donde ésta ha conformado el mejor proceso unitario, las formas más participativas, ha mimado la pluralidad, etc. ha obtenido unos resultados incuestionables que orientan claramente el futuro.”
Per a IU, no hi ha més camí que la Unitat Popular (sic) i aquesta es concreta en “Se trata de hacer llegar a las Instituciones, al Parlamento y finalmente al Gobierno de España lo que son demandas de la calle y de la amplia mayoría social y que se sitúan en torno a tres objetivos”:
-Concretar la salida social a la crisis o la solución efectiva a la situación de emergencia social del país.
-Cambiar la política: situar lo mejor de la nueva cultura política que ha emergido en los últimos años y que se comienza a desplegar, desde el 24 M, en todas las instituciones,
-Hacer efectiva la unidad popular en candidaturas unitarias en el conjunto del Estado. Candidaturas con actitud y determinación de ganar el Gobierno del país.Es por todo ello que Izquierda Unida hace un llamamiento a las fuerzas políticas que están por la transformación social sin distinción alguna, a las sociales que están en la lucha cotidiana y en la alternativa, a sindicatos, colectivos, plataformas que han impulsado las CUP en municipios y comarcas, a las fuerzas de la cultura, etc. a explorar las bases de acuerdos de mínimos que permitan concretar esa convergencia social y política y que, en lo electoral, culmine con la conformación de plataforma electorales comunes para las próximas elecciones generales con el fin de desalojar a la derecha y a las políticas de derecha de las instituciones.
(A tall anecdòtic, és curiós que es parli de “convergència social y política” que va ser el mateix concepte que va impulsar PCE als anys 80 de la mà de Gerardo Iglesias i que va acabar donant lloc amb el PCPE –principalment- a la creació d’ Izquierda Unida l’any 1986)
Ras i curt, Unitat Popular és un acord electoral entre diferents forces progressistes per guanyar les eleccions del 20 D. Un acord electoral que, si passem de la teoria a la realitat, ha de concretar-se amb PODEMOS principalment –sense restar importància a forces com Anova, Compromís etc.- però que sempre queda més lluït parlar de “múltiples forces polítiques i/o socials”.
L’acord amb Podemos sembla ja impossible [6]. Tot amb tot em venen diferents reflexions.
Qué lluny que queda l’etapa d’extasi col·lectiu a IU i d’aquell “Ésta es la Syriza española, no hace falta irse a buscarla fuera” [7]
Si el pacte electoral amb Podemos no és possible, on queda el camí irrenunciable de la Unitat Popular? IU es presentarà a les eleccions amb algun aliat amb l’objectiu com a màxim d’obtenir grup parlamentari propi?
No hem après res de la història o almenys de la història recent? La hipotètica victòria electoral a les generals (veurem si Podemos no acaba agrupant el 18% de l’electorat i votant a Pedro Sánchez com a president) seria un gran triomf però com hem vist a Grècia [8] també un gran repte davant unes forces nacionals i internacionals molt poderoses. Existeix dins la classe obrera i els sectors populars dels pobles d’Espanya la capacitat d’organització, consciència i lluita per oferir batalla a la Troika?
El sindicalisme –tant el majoritari com el minoritari- ha demostrat la seva força i vitalitat durant aquests anys i ha estat capaç d’aturar la destrucció de la classe obrera com a subjecte polític conscient? I la destrucció de l’estat del benestar? Després d’això existeix sindicalisme a Espanya amb capacitat operativa més enllà del pacte cupular o els petits aldarulls?
Hem estat capaços de vertebrar un potent moviment social on ens trobem amb els sectors plurals de les esquerres sota uns acords de mínims i que podrien traslladar-se a la lluita social i nacional?
Existeix una xarxa d’economia i treball cooperatiu alternativa a la imperant i que ens permetria oferir alternatives des del primer dia després de guanyar les eleccions?
Existeix actualment una majoria social a Espanya disposada a lluitar per un programa com el que planteja IU o Podemos?
Malauradament, crec que el projecte estratègic –que he resumit abans en el Front d’Esquerres però que podria tenir un altre nom en l’actualitat- dels comunistes és veritablement l’únic capaç de plantejar la batalla per la democràcia i que aquest projecte està massa debilitat. Calen moltes més forces, organització i poder popular a les esferes social, cultural, econòmica i finalment electoral com per plantejar realment un escenari com el que planteja Podemos des del seu naixement o el de la Unitat Popular, el nou mantra.
Cal construir moltes més trinxeres, fortificacions, búnquers i vertebrar un veritable exèrcit social per la lluita de posicions gramsciana en la que estem immersos. Siguem seriosos i admetem que no hi ha possibilitat –actualment- de guanyar ni molt menys de transformar la realitat, amb Unitat Popular o sense. Avui, demà i per molts dies més, els comunistes hem de fer un treball de formigueta, vertebrant, reconstruint, construint, organitzant, formant, analitzant, discutint, orientant i lluitant. No hi ha dreceres. Forces com Podemos, de caràcter eminentment electoral han de fer la seva feina, però nosaltres tenim una tasca massa important. Si les urgències electorals de tot tipus continuen ocupant la major part del temps, la derrota serà molt més dura que l’electoral. A més, existeixen altres forces, com la CUP, amb les quals, si entenen també això i actuen de manera intel·ligent, podríem acabar ocupant tot l’espai (real) de l’esquerra transformadora a Catalunya. Els i les comunistes de Catalunya tenim un gran repte.
[1] http://euia.cat/pagina.php?idp=7943
[2] http://politica.elpais.com/politica/2014/11/15/actualidad/1416044494_928494.html
[3] http://cup.cat/noticia/david-fernandez-som-un-projecte-de-ruptura-democratica-als-paisos-catalans-1
[4] http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5003314
[5] http://www.izquierda-unida.es/sites/default/files/doc/Hacia%20la%20Unidad%20Popular.pdf
[6] http://www.publico.es/politica/iglesias-garzon-dan-rota-negociacion.html
[7] http://www.publico.es/espana/cayo-lara-reelegido-coordinador-federal.html
[8] http://www.20minutos.es/noticia/2515493/0/pablo-iglesias/decision-tsipras/verdad-poder/
David M.
