Les eleccions europees celebrades al juny d’enguany han destacat per dos aspectes relacionats entre si: la prevalença de les migracions com a eix vertebrador dels debats, i l’ascens de la representació dels grups d’extrema dreta. Un ascens que, tot i que contingut en alguns països, ha estat rellevant en altres, com són els casos destacats de França, Itàlia, Àustria i Països Baixos.
Els dos principals grups d’extrema dreta europea, el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), i el nou grup Patriotes per Europa (PfE), abans Identitat i Democràcia (ID), han pujat 9 i 35 escons respectivament en comparació amb les eleccions del 2020. El CRE, recordem, liderat pels Germans d’Itàlia de Meloni, i el PfE, en el seu moment liderat per la Lliga de Salvini i ara liderat per Viktor Orbán, de Fidesz. A aquests dos se suma un nou grup també d’extrema dreta amb 25 escons en total: “Europa de les Nacions Sobiranes” (ESN), liderat per Alternativa per Alemanya (AfD) que va ser expulsat de l’ID a les eleccions per les declaracions sobre les SS del seu ex-líder Maximilian Krah.
En total l’extrema dreta compta amb 187 parlamentaris d’un total de 720, en comparació amb el 118 a l’anterior legislatura, d’un total de 703 parlamentaris. Aquestes xifres suposen una pujada del voltant del 9,23% dels diputats entre els tres grups d’extrema dreta, és a dir un 16,74% de parlamentaris el 2020 i un 25,97% aquest 2024. Per fer-nos una idea, el partit guanyador de les dues últimes legislatures, el Partit dels Populars Europeus (PPE), comptava amb 176 parlamentaris des de 2020, un 24,96%. A les eleccions del 2024 ha pujat fins a 188 de 720, el que representa una pujada d’un 1,78%, arribant al 26,74% del total de parlamentaris. En comparació, les posicions d’extrema dreta són les opcions polítiques que més han crescut d’una legislatura a l’altra.
Una petita anàlisi de les polítiques i les narratives impulsades per l’extrema dreta, ens mostraria que són els col·lectius més vulnerables, col·lectius LGBTI i persones immigrades i els drets de dones, els que es veuen més afectats, saquejats i criminalitzats quan les dretes i extremes dretes es veuen enfortides. A vegades, manipulant els drets d’un col·lectiu en detriment d’un altre, com és el cas d’una Marine Le Pen que abandera els drets de les dones contra les persones immigrades per una suposada islamització radical i imposició de la Xaria.
L’extrema dreta en conjunt porta en el seu programa polític una criminalització de les persones desplaçades per la força de forma irregular i apunta com a solució cap a un enduriment dels controls migratoris i fronterers. Però no només dins de la Unió Europea sinó, imposant també, l’agenda europea a tercers països perquè reforcin els seus controls. En aquest punt, és importat assenyalar que fins i tot les persones que migren per qüestions econòmiques o per les conseqüències derivades de l’emergència climàtica, es poden considerar desplaçades per la força, tot i que no tinguin dret a asil segons el Dret Internacional. I que, algunes d’aquestes persones, tinguin o no dret a asil, es troben moltes complicacions per poder transitar de la forma que és considerada “regular” pels governs (polítiques de visats restrictives, estructures de l’estat d’origen col·lapsades per conflicte armat, corrupció o inestabilitat política del país). És a dir, el dret a migrar de forma regular, fins i tot tenint dret a asil, es dificulta per moltes variables que fan que nombroses persones acabin fent-ho de forma irregular.
Davant aquest context, és important recalcar la responsabilitat de la resta de partits i les mateixes estructures de la Unió Europea, en contribuir al fet que l’extrema dreta hagi ocupat un espai tan important davant aquesta situació de rècord mundial de desplaçaments forçats, més de 100 milions segons dades d’ACNUR. Per una banda, el Parlament Europeu i les seves institucions s’han contradit utilitzant una narrativa de defensa dels drets humans amb una pràctica, persecutòria i criminalitzadora. Per altra, la gran majoria de grups, europeus i nacionals, no han combatut de forma efectiva i contundent el discurs criminalitzador i persecutori cap a les persones immigrades i refugiades, ni han posat línies vermelles al discurs desplegat per l’extrema dreta. Tot plegat, ha servit d’adob per una extrema dreta que ha fet seu un discurs que pocs partits han lluitat per disputar i o aturar, i que ha permès la construcció d’un espai que han aprofitat per guanyar. D’aquesta manera, també s’han manipulat i condicionat les veritables preocupacions de la població de la UE.
De fet, si revisem les enquestes de l’últim Eurobaròmetre publicat (2021-2022), les principals preocupacions de la població europea han estat: la pujada de preus (41%), la seguretat social i la sanitat pública (32%), la situació econòmica (19%), el medi ambient (16%) i l’atur (14%) [1]. Tanmateix, l’enquesta anual realitzada per l’agència IPSOS “Whats worries the world”, assenyala que les principals preocupacions mundials han estat: la inflació i l’augment dels preus, el crim i la violència (sobretot a països de Sud-amèrica) i la pobresa i desigualtat social (principalment a Indonèsia i Espanya). La migració no surt entre les 5 principals preocupacions mundials on, a les ja esmentades, continuen la sanitat (sobretot a Hongria i Regne Unit), i la guerra entre nacions (preocupació creixent a Europa) [2]. Per tant, estem parlant que l’extrema dreta assenyala a les migracions com la responsable de problemes que no es resolen amb polítiques més dures amb la població immigrada i desplaçada per la força.
La realitat és que la Unió Europea realitza una gestió fronterera militaritzada i de seguretat des de fa trenta anys, amb molt discurs crític a escala interna i poca oposició dels grups. Aquestes accions han permès reforçar la narrativa del problema migratori que ha estat aprofitat per l’extrema dreta, tot i que les migracions no formen part de les principals preocupacions de la població europea.
En primer lloc, l’extrema dreta critica la construcció de l’espai Schengen, el que no esmenten és que quan un Estat demana entrar en aquest espai de lliure circulació també ha de reforçar els controls de les seves fronteres exteriors. Per la qual cosa, la UE du a terme avaluacions amb el fi de saber si s’apliquen els controls adequats [3]. Així va ser el cas de l’Estat espanyol, que va entrar en l’espai Schengen l’any 1985, tot i que no es va fer efectiu fins a 1995, i als anys 93 i 96 va començar la militarització fronterera, amb la construcció de les tanques de Ceuta i Melilla. A la que va seguir la implementació del SIVE (Sistema Integrat de Vigilància Exterior), que ha servit com a exemple per implementar l’EUROSUR, un sistema similar però per totes les fronteres de la perifèria europea. Per tant, entrar a l’espai Schengen també suposa la implementació i desplegament de diferents programes i tecnologies de control i vigilància del moviment de persones, incloses les persones dels Estats membre. En el marc post globalització, el moviment de persones és entès com un risc que cal vigilar, seguir i controlar. Per aquesta raó el desplegament de tecnologies de seguretat va en augment des dels anys noranta, paral·lelament a la construcció de murs i tanques.
En segon lloc, la construcció i desplegament de murs, tanques i diversitat d’infraestructures per interceptar, controlar i vigilar el moviment als espais fronterers han anat en augment de manera significativa a tota la Unió Europea des dels anys noranta. Així, arribem a 2023 amb un total de 13 de 27 Estats membre que han construït murs a les seves fronteres (14 si comptéssim el Regne Unit que era membre de la UE quan el va construir). En total sumen 18 murs en territori de la Unió Europea: 2 Espanya, 2 Hongria, Grècia, Bulgària, Àustria, Estònia, 2 Lituània, 2 Letònia, Finlàndia, 2 Polònia, Regne Unit (en Calais, França), Xipre, Eslovènia. Si comptem Noruega, que no és membre de la UE, però sí de l’espai Schengen, en serien 19 murs construïts per 14 països entre la UE i l’espai Schengen (15 si comptéssim Regne Unit). Això representa que el 45% dels països membre de la UE i Schengen han construït murs a les seves fronteres, principalment per aturar els moviments de desplaçats.
En tercer lloc, la creació de l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) en 2004. Frontex va ser creada per combatre el crim transfronterer, entre els quals la migració irregular. Tot i que afirmen rescatar persones, la realitat és que cap de les seves principals operacions es realitza amb aquest objectiu, i el rescat de persones al mar és obligat per llei. El que fa Frontex és abordar la qüestió de les anomenades “persones irregulars” amb les mateixes eines que altres criminals com contrabandistes o narcotraficants, tot i ser persones en una situació molt vulnerable que estan fugint de diverses formes de violència. A més, entre altres mesures, se li permet actuar en territori d’un país membre encara que aquest no ho requereixi, en cas que es valori un alt risc o una emergència per part del Consell Europeu. En la pràctica, això últim significa que es pot exercir una imposició sobre com un estat membre decideix abordar els fluxos en territori comunitari.
El poder de l’Agència ha crescut de manera imparable els últims vint anys, amb un pressupost de més 845 milions d’euros per 2023, i més de 83 milions per operacions de retorn. El que també ha crescut és la seva mala imatge arran de diversos escàndols de retorns en calent, que són il·legals, en el marc d’operacions conjuntes amb cossos de seguretat dels Estats membre.
Per acabar, la denominada externalització de fronteres. En el marc de col·laboració amb tercers països per a la gestió dels fluxos migratoris, la Unió Europea està reformulant el concepte d’espai fronterer. La frontera ja no és només una delimitació del territori i de la sobirania estatal, sinó que s’expandeix més enllà del territori propi amb la implementació de polítiques frontereres en tercers països. Aquest model d’externalització de la gestió dels fluxos migratoris s’inicia en 1992, es reforça en 2005, i s’accelera en 2015, a partir de la Cimera de Valetta, on s’amplien els països d’Àfrica amb els quals externalitzar les fronteres a un total de 35 països prioritaris en 2018. Aquests tercers països han d’establir polítiques basades en les necessitats i els requisits de la Unió Europea. Les mesures contemplen, per exemple, acceptar els retorns, establir un enduriment del control de les seves fronteres, o la formació dels seus cossos de seguretat i els seus oficials fronterers, entre d’altres.
Aquestes polítiques que han acabat conformant el que anomenem “Europa Fortalesa”, s’han desplegat des de la criminalització dels moviments de desplaçats per la força i des d’una visió geopolítica que altres països han d’estar al servei del model europeu de migracions. Les conseqüències, entre d’altres, han estat que s’allarguin els recorreguts per a aquestes persones, i s’encareixin els preus, enriquint a les màfies que la Unió Europea diu combatre.
La present anàlisi, encara que breu, i sense aprofundir en importants debats sobre les conseqüències d’aquestes polítiques, ens porta a diverses conclusions. Per una banda, l’extrema dreta està dirigint i canalitzant el malestar present en determinades àrees de la població cap a la migració com culpable d’altres problemes, encara que no hi hagi fonament. Per altra, les propostes de l’extrema dreta contra la immigració no suposen una solució real a les preocupacions que presenta la població europea, però serveix molt bé com cortina de fum. D’aquesta manera no s’entomen polítiques concretes per abordar les preocupacions que tenen a veure amb la degradació dels serveis públics i l’augment de la desigualtat i la precarietat. Finalment, els grups polítics de la UE i nacionals, tenen una important responsabilitat en haver construït i facilitat el camí a l’extrema dreta, que no ha vist una confrontació seria, ni narrativa ni política, al seu discurs criminalitzador de les migracions, sinó que, més aviat, s’ha vist reforçat amb el model de gestió migratori europeu. D’aquesta manera, gairebé trenta anys de polítiques migratòries criminalitzadores sense una forta contestació, més enllà de partits més minoritaris i societat civil, i sense un debat crític, amb dades i entenen seriosament les causes estructurals dels moviments migratoris, han servit d’adob perquè sembli que l’extrema dreta té la resposta a totes les misèries de la societat europea.
[1] https://spain.representation.ec.europa.eu/document/download/caa815c6-8599-4764-a2d7-7024fedac2cb_es?filename=EB%2096%20National%20Report%20-%20ES_0.pdf
[2] https://www.ipsos.com/es-es/what-worries-world
[3] Article 14 del Reglament (UE) n.o 1053/2013
