Tota identitat funciona sota una lògica classificatòria dins/fora i serveix per justificar a posteriori la discriminació operada entre els qui la comparteixen i els que no.
Una identitat és el resultat de la relació polèmica amb altres identitats. És a dir, la identitat no és el punt de partida d’una interacció entre unitats discretes, sinó la conseqüència. No és que una identitat existeixi només en relació amb una altra, sinó que és només aquesta relació; no existeix sense. En aquest sentit, tota identitat funciona com una mena de centre buit fet d’empalmaments i desempalmaments al qual no afecta un contingut real concret, sinó qualsevol contingut, ja que la seva funció és justificar a posteriori la discriminació operada entre els qui la comparteixen i els qui no. Per descomptat que un sol tenir diverses identitats, fins i tot antagòniques entre si, suposadament inèdites o sintètiques, però totes funcionaran d’acord amb la mateixa lògica classificatòria dins/fora.
Com que és mera relació, com es tradueix una identitat en substància, això és en cos de característiques singulars? Algú pot afirmar la seva identitat o rebre una identificació del tipus que sigui –política, de classe, de gènere, nacional, ètnica, fins i tot personal–, però allò que la fa distingible tindrà molt d’arbitrari. Aprofitarà elements objectius seleccionats i n’afegirà d’altres d’imaginats, de manera que el precipitat final serà un conjunt significatiu tant congruent com fictici.
Els nacionalismes moderns en són un exemple. Tots són, per definició, identitaris, en el sentit que no resulten de l’existència d’una nació, sinó, al contrari, produeixen la nació que defensen. Això és així tant per als patriotismes que responen a projectes expansionistes com per a aquells altres que sorgeixen com a reacció davant d’un historial de greuges. Val tant per a les nacions realitzades com a Estat com per a aquelles amb vocació de ser-ho alguna vegada. En tots els casos, la tasca d’una identitat nacional és unificar simbòlicament el territori i la població sobre la qual es projecta o es voldria projectar.
El nacionalisme català, de totes maneres i com tots, ha funcionat sempre així. Una prova d’això és la irrupció recent a l’arena política d’un partit –Aliança Catalana– que col·loca al centre del seu programa moral la salvació d’una nació, Catalunya, que s’imagina a la vora de l’extinció per efecte de la presència d’intrusos incompatibles, però també de nacionals considerats com a corromputs identitàriament. El partit de Sílvia Orriols apareix tipificat com a extrema dreta, però presenta trets propis. Per exemple, no rebutja els col·lectius LGTBI o el feminisme. Al contrari, pot assumir-los com a arguments per a la xenofòbia i la islamofòbia que té com a centrals. El nacionalisme espanyol ha promocionat l’existència d’aquesta opció política com a prova de la naturalesa intrínsecament supremacista del nacionalisme català, malgrat que el perfil dels seus votants –aconseguits sobretot del medi rural– no s’ajusta a la imatge mítica de la “burgesia” catalana” que tant ha insistit a fer figurar com la seva sustentació.
El que val la pena subratllar d’Aliança Catalana és que hagi convertit la identitat cultural en l’eix fonamental del racisme. Cultura entesa en el sentit de la kulturnation romàntica, és a dir, com a inventari de trets que caracteritzen l’ànima d’un poble, en el cas català especialment la llengua. Són la cultura i la llengua catalanes el que corre el risc d’extinció com a fruit de la invasió d’estrangers, que no sols posen en perill la seguretat i el benestar públics, sinó la vida mateixa de la pàtria.
Aliança Catalana entén la cultura nacional catalana com una totalitat tancada i acabada que informa el tarannà del poble català. Aquesta noció de cultura reclama una concordança absoluta entre una visió del món, el sistema de les relacions socials i l’ordre polític proposat, en aquest cas un estat català independent. Aquesta confusió entre el demos i l’ethnos és a la base del rebuig de tot allò que pugui enterbolir l’homogeneïtat del país desitjada. Aquesta visió de la nacionalitat cultural és a la base de tots els nacionalismes primordialistes, per als quals els habitants d’un país només estan legitimats a ser reconeguts com a propis en la mesura que es demostrin posseïts, de naixement o per assimilació, d’una ànima col·lectiva, encarnada en les tradicions, la llengua i la història de la nació.
El nacionalisme essencialista es considera cridat a establir qui i què mereix ser homologat en tant que nacional, i qui i què com a inacceptable i, en conseqüència, excloïble. Es tradueix en allò que Verena Stolcke va anomenar fonamentalisme cultural, que es concreta en discursos i pràctiques excloents i denegatòries justificades en la no assimilació cultural de les seves víctimes. Una altra cosa és que aquesta lògica comporti una paradoxa, ja que converteix el culpable d’amenaçar la veritat immanent de la nació –el foraster que “no s’integra”– en el principal garant, ja que acredita la seva vigència oculta i a l’espera. L’immigrant inadaptat custòdia aquesta mateixa essència nacional i impedeix la seva emergència.
El racisme cultural d’Aliança Catalana no és inèdit. En una primera etapa, una part del nacionalisme català va estar orientat des de premisses racials clàssiques, que, a la dècada dels anys 30 del segle passat, van adoptar una retòrica i una estètica feixistes. Després, el catalanisme conservador va continuar enarborant la bandera de l’essència cultural, encara que el context marcat per la dictadura el traduís bé en un regionalisme acceptable per al règim, bé en una qüestió no prioritària per la urgència del combat antifranquista. Tenim doncs que el partit que dirigeix Sílvia Orriols il·lustra el que es presenta com a nacionalisme “identitari”, una qualificació que sembla suposar que hi pot haver una afirmació nacional sense reclamar una identitat que l’acrediti.
Ara bé, Aliança Catalana es proclama fundada en una catalanitat de la qual s’atribueix personificació i custòdia, però no hi està sola. Hi ha partits a les seves antípodes polítiques que donen per irrevocable l’existència d’una identitat nacional catalana en contrast –no per força d’incompatibilitat– sobretot amb l’espanyola i es defineixen com a partits nacionals, per més que el qualificatiu “nacionalista” hagi estat assignat a exclusiva a partits catalanistes conservadors i, ara, d’extrema dreta. Aquests darrers proclamen que Catalunya posseeix identitat i entitat nacional, però també ho fan els d’esquerra, siguin federalistes, confederalistes o independentistes, que mai no han qüestionat que Catalunya sigui una nació. D’altra banda, cap alternativa política no discuteix la suposada objectivitat d’una cultura catalana que convé emparar, diferint només a l’hora d’establir el perímetre que la limita i segrega allò que li correspon i allò que no.
Ampli consens, per tant, a propòsit que hi ha una idiosincràsia nacional catalana basada en la seva cultura, sense que hi hagi cap unanimitat a propòsit de què defineix tant una cosa com l’altra. Hi tindríem la mostra de com una mateixa etiqueta identitària amaga components plurals i fins irreconciliables, catalogats, articulats i jerarquitzats en funció de projectes socials i polítics diferents. De manera esquemàtica, en el cas català, les dues fonts principals en què beu la identitat nacional són, per una banda, el federalisme republicà i progressista de Valentí Almirall i, davant d’aquest, el romanticisme d’un Torres i Bages convençut que Catalunya l’havia creat Déu i els humans només la podien destruir.
Aquests dos catalanismes fa gairebé dos segles que estan en pugna a Catalunya, vindicant una mateixa identitat per a res idèntica. Un concep Catalunya organitzada al voltant de valors de civilitat acceptables per a cada segment social diferenciat en els seus termes. L’altre voldria una Catalunya dotada d’una personalitat unitària en què no cabrien els qui la desacaten o desmenteixen. Una Catalunya l’horitzó de la qual és la cohesió enfrontada a una altra obsessionada per la coherència.
D’aquestes dues vies d’accés a la identitat nacional catalana deriven avui dues actituds davant la qüestió migratòria. Acceptant les zones d’ombra i els encavalcaments entre l’un i l’altre, el catalanisme reaccionari considera que els anomenats immigrants són una amenaça per a la supervivència de la nació, mentre que el progressista entén que els anomenats immigrants no s’han d’integrar a la cultura i la societat catalanes, ja que ja les integren.
El paper de tota adhesió nacional és proveir de conviccions elementals i sentiments primaris al servei de la resolució de tota mena de contenciosos per part de sectors socials i polítics amb objectius i interessos específics, que poden coincidir en el nom de la pàtria que invoquen. En el cas català, es confirmaria aquesta virtut seductora i mistificadora que té la identitat nacional –com qualsevol altra identitat– per reduir qualsevol llinda de complexitat, i, així, convertir-se en mètode per atorgar sentit a qualsevol acció empresa, prèvia simplificació de les relacions socials involucrades. El nacionalisme català, en totes les variants, seria una mostra d’aquesta versatilitat operacional de la identitat, com ho seria qualsevol identitat que se li oposi.
Insistim en el que hem dit. La identitat és indispensable, ja que només ens podem pensar com la relació amb aquestes altres identitats en què, en mirar-nos, generem. La identitat, per tant, és necessària, cert, però no és res en realitat, no té substància, ja que es pot alimentar de qualsevol cosa que convingui al seu imaginari. És un entramat de connexions i desconnexions de continguts inconcrets i canviants, un recurs emocional sense forma o un rudiment, ideal làbil i adaptable, que pot servir i ha servit per legitimar desigualtats, però també d’ànim i impuls per superar-les. Com tot mite, la identitat només accepta versions.
Resumint. Tota identitat nacional, com qualsevol altra identitat, neix d’una oposició amb aquella o aquelles identitats que, alhora, motiva. Serveix per establir una distància entre un ells i un nosaltres, un nosaltres els integrants del qual, al seu torn, seran ordenats verticalment en funció del càlcul de la densitat, quantitat i qualitat identitària que cadascú ostenti, sempre segons els qui tinguin l’hegemonia entre els propis. En això consisteix la maledicció identitària de la qual segurament és impossible escapar-se: per definició, tota identitat és excloent. Una altra cosa és que siguem capaços de concebre i habilitar-ne algunes que ho siguin tan poc com sigui possible.
Text originalment publicat a Zona Estrategia. El pots consultar a: https://zonaestrategia.net/identidad-cultura-y-nacion-en-cataluna/
Traducció de Cristina Bedmar Batalla
