Aquest article ha estat elaborat a partir de la ponència del 3r Congrés de Comunistes de Catalunya en relació amb el moviment obrer.
L’actual situació del món del treball a Catalunya i l’Estat Espanyol
El món del treball i l’ocupació al nostre país ha estat profundament afectat per la pandèmia. La fragilitat del mercat laboral català i espanyol es manifesta en una estructura d’ocupació extremadament temporal i una forta dependència del turisme estacional. Aquests factors han estat determinants en la destrucció de llocs de treball causada per la crisi sanitària. Aquesta vulnerabilitat és conseqüència directa de les polítiques neoliberals i antiobreres implementades pel govern del Partit Popular durant l’anterior crisi econòmica, amb l’objectiu que sigui la classe treballadora qui salvi l’economia durant els períodes recessius.
A finals de desembre de 2021, hi havia 102.548 treballadors en situació d’ERTO, sense comptar els nombrosos acomiadaments col·lectius, com els de CaixaBank i Banc Sabadell, entre altres. Tot i que la situació de l’ocupació ha millorat respecte a l’any 2020 gràcies a la reactivació de l’economia, encara no ha assolit els nivells de 2019 en certs sectors especialment vulnerables, com són els joves de 16 a 25 anys. Mentrestant, els fons de recuperació europeus estan anant directament a les mans de grans empreses privades que no garanteixen cap mena de compromís real amb la nostra societat ni amb els seus treballadors.
Aquesta situació comporta perills significatius per assegurar els drets de la nostra classe en aquest nou cicle de crisi. El capitalisme utilitza als sectors més precaritzats i vulnerables —com les dones, les persones migrades i les joves— per cobrir aquells sectors amb pitjors condicions laborals i que més pateixen l’explotació. Les feines estacionals i temporals són les primeres a ser destruïdes en moments de crisi, com ja va passar l’any 2008 amb la construcció i va tornar a passar l’any 2020 amb la restauració, l’hostaleria i el turisme. Aquesta retallada de drets que, en un principi, afecta un sector molt concret de la població i que sol ser ignorat per la resta de la societat, acaba esdevenint un camp de prova pel capitalisme per retallar en drets al conjunt de la nostra classe.
Històricament, la legislació laboral no ha estat la nostra aliada a l’hora d’ajudar-nos a trobar estabilitat i ser respectades les nostres condicions de treball. Durant el debat previ a l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors, Marcelino Camacho i la direcció de Comissions Obreres van criticar-lo per la flexibilitat que implicava per les plantilles, la reducció dels drets de la Representació Legal de les Treballadores i l’assentament de les bases de la burocratització del sindicalisme de classe. L’Estatut no donava respostes a les principals problemàtiques laborals de l’època, com era l’atur —i especialment l’atur juvenil—, problemàtiques que posteriorment van generar conflictes de gran importància com la vaga de 1985 contra l’Acord de Pensions o la vaga de 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil.
Així, actualment ens trobem amb un mercat laboral que encara té enquistada la contractació temporal, els baixos costos de l’acomiadament i els models de formació a la feina que són humiliants, amb pràctiques professionals no remunerades o convenis sense cap garantia de formació. Durant el darrer cicle polític, des del govern central del Partit Socialista i Unidas Podemos han intentat solucionar aquesta situació i revertir la situació, mitjançant el nou acord de pensions, l’intent fracassat de desenvolupament de l’Estatut del Becari o la reversió dels factors més nocius de l’anterior reforma laboral. Actualment, el debat es troba en la reducció de jornada. Aquestes mesures s’han presentat com una millora substancial en les condicions de treball i de vida de la classe treballadora catalana i espanyola, però la realitat és molt diferent
Mentre el Govern planteja una situació d’èxit pels números d’altes a la Seguretat Social durant el darrer any, la realitat és que la classe treballadora de l’Estat ens trobem amb una situació en què, tot i treballar, continuem sent pobres. La pujada del cost dels subministraments i dels aliments que vam començar a patir dràsticament des de l’esclat de la Guerra a Ucraïna és només una mostra que s’ha de sumar als elevats preus del lloguer, del transport, de l’oci o, en general, de la vida. El problema de totes aquestes mesures és que, lluny del discurs triomfalista que han plantejat els agents de govern, han esdevingut tiretes al problema de fons: les relacions laborals del treball assalariat, peça fonamental del sistema capitalista, es troben intrínsecament en contradicció de l’interès col·lectiu de la classe treballadora, ja que la base del guany empresarial es troba en el furt del fruit del nostre treball: la plusvàlua. Així, qualsevol política laboral desenvolupada sota aquest marc capitalista és, per se, insuficient; tot i que pugui ser positiva momentàniament. Com a comunistes, hem de tenir clara aquesta visió perquè, sense dirigir tota possible reforma en el marc de relacions laborals a la millora de les condicions de la classe treballadora per empoderar-la, millorar les seves condicions de partida i apropar-nos cap al futur comunista que perseguim, correm el risc que aquestes mesures acabin sent adaptades pel sistema capitalista i esdevenir problemàtiques.
Un altre problema fonamental és el de les dedicacions: les jornades a temps parcial, que sovint són involuntàries i no desitjades per les persones treballadores, perjudiquen directament els ingressos d’aquestes. Així s’explica que, de fet, gairebé la meitat dels joves menors de 25 anys es troben cobrant menys del Salari Mínim Interprofessional que actualment es troba en 1.250€/mes, en comparació als 1.814€/mes del salari mitjà de la població espanyola. La parcialitat, també, té cara de dona, ja que són elles les qui concentren aquest tipus de contractes: un 73% dels contractes parcials són signats per dones. Mentre que a la resta d’Europa l’índex de parcialitat involuntària femenina es troba en el 19%, a l’Estat Espanyol es troba en el 49%. Aquesta disminució dels ingressos que implica per les dones tenir contractes a temps parcials és, també, una situació molt perillosa per aquelles que volen guanyar independència econòmica per sortir ambients familiars abusius o de situacions de violència masclista dins la parella. A més, aquests contractes parcials acaben esdevenint armes de doble tall, ja que les empreses acaben abusant també de les hores complementàries perquè les treballadores acabin fent jornades a temps complet d’una forma molt més barata.
No reconèixer aquests problemes estructurals i abusar de discursos triomfalistes des de les institucions acaba alimentant els discursos populistes d’ultradreta als barris i centres de treball. L’odi beu de la desesperació, la por i la frustració vital de les persones treballadores. Amb una realitat com la presentada anteriorment, si des de les esquerres es compra el marc de què tot va bé, se li deixa el camí molt més fàcil a la ultradreta per capitalitzar el sentiment antisistema i plantejar que l’origen dels nostres problemes es troba en la migració, les feministes, les sindicalistes, les socialistes o els serveis públics. Els i les comunistes hem de denunciar les limitacions amb les quals es troba la socialdemocràcia per solucionar els problemes de la classe treballadora i presentar quina és l’única eina per poder viure vides que realment paguin la pena viure: el socialisme. Els nostres enemics no són els nostres veïns i veïnes, sinó els nostres caps que ens exploten i els rendistes que ens apugen els preus de lloguer.
Noves realitats del treball: la vella explotació laboral
Durant la darrera dècada, al món del treball s’ha estès progressivament el model d’economia de plataformes. Aquest model s’ha conegut popularment com a “noves realitats del treball”, ja que ha implicat la incorporació de la tecnologia en els processos de gestió i presa de decisions empresarials. Tot i això, la insuficient regularització i la consideració de les treballadores del capitalisme de plataformes com a autònomes ha portat a una coneguda i vella forma d’explotació laboral. Aquestes treballadores, sota el paraigües del model autònom, es troben desprotegides davant dels atacs de la patronal, però també davant dels accidents de treball —no només físics, sinó també psicosocials—. L’aparició d’aquest tipus de treball acaba sent una resposta dels interessos del capitalisme que només busca maximitzar el seu benefici anul·lant els drets de les treballadores.
La imatge més coneguda d’aquestes plataformes és la del rider en bicicleta amb una bossa groga de Glovo a l’esquena, però aquest és un model que, sobretot des de la pandèmia de la COVID-19, s’ha estès en tota una diversitat de sectors professionals, des del sanitari o l’educatiu, fins a la construcció, les cures, la neteja o el manteniment. Actualment, ens podem trobar no només a repartidors que són falsos autònoms, sinó també psicòlegs, fisioterapeutes, advocats, dissenyadors gràfics, reparadors elèctrics, personal de neteja i de les cures, professors o programadors.
Tot i que en els darrers anys hem viscut una millora en les condicions de les treballadores de plataformes, amb l’aprovació de la Llei Rider durant l’estiu de 2021, la situació continua sent crítica. Aquesta llei —que naixia com a conquesta del sindicalisme de classe i, concretament, de les treballadores organitzades—, té el seu límit d’aplicació en els treballadors de repartiment, així que deixa abandonades a les milers de treballadores d’altres plataformes com les ja mencionades.
És d’extrema necessitat la regulació global d’aquest model econòmic que, amb l’excusa de la tecnologia, ens retorna a condicions superades a Europa fa més de dos segles: un treball basat en l’explotació extrema, la imprecisió horària i de la jornada laboral, la desprotecció en matèria de salut laboral, la impossibilitat de sindicalització i la constant por de perdre la feina sense tenir protecció d’atur.
Aquesta por és un dels principals desincentius per la sindicalització. Exemples n’hi ha molts, com per exemple que els joves espanyols encapçalen la classificació europea d’inseguretat percebuda en el lloc de treball, amb un 44,5% de joves que creuen que poden perdre la feina en els sis mesos vinents. Actualment, el sindicat més representatiu de Catalunya, Comissions Obreres, té 144.283 persones treballadores afiliades, de 3.716.000 persones ocupades al país. La Unió General de Treballadors de Catalunya en té 100.000 afiliats, la Unió Sindical Obrera de Catalunya en té 25.081 i la Confederació General de Treballadors en té 21.750. El percentatge de la població sindicalitzada en un d’aquests quatre principals sindicats de classe del país no arriba al 8% de la població ocupada.
Alhora, també incentiva a acceptar pitjors condicions laborals per la concepció de no poder trobar res millor. La mateixa naturalesa de les noves realitats laborals fomenta l’aïllament de les treballadores, ja que la comunicació entre l’empresa i les treballadores es realitza cada vegada més a través d’aplicacions i plataformes, trencant així l’espai físic de les relacions socials al lloc de treball. Aquesta desconnexió també intensifica la sensació de rivalitat entre les treballadores, que es redueixen a meres xifres de productivitat, impulsant-les a competir per mantenir les millors condicions laborals, com ara bons torns o comandes.
La mateixa dinàmica s’observa en el teletreball, on es trenca també amb l’espai físic de les interaccions socials al lloc de treball. Més enllà dels riscos psicosocials que aquestes noves realitats laborals comporten per desdibuixar el lloc de feina i descans de la persona treballadora, i la incapacitat de desconnectar totalment de la feina, cal analitzar els efectes que tenen sobre les lluites col·lectives. En aquest sentit, la manca d’un entorn de treball presencial amb altres companyes dificulta la cohesió i la posada en comú dels problemes. Sense la identificació col·lectiva del problema, es dificulta el canvi de la situació, ja que és l’organització col·lectiva la millor eina per transformar l’entorn laboral i posar-lo al servei de les treballadores.
Durant la darrera dècada, amb la deslegitimació i desprestigi del moviment obrer organitzat en el sindicalisme de classe, hem pogut observar també la proliferació de col·lectius autònoms de treballadores i treballadors amb problemes comuns, com és el cas de les Kellys o els Riders. Aquesta dinàmica, coneguda com a “movimentisme”, s’oposa al concepte clàssic d’organització de classe, ja que, en desaparèixer la solidaritat obrera que hi ha darrere del sindicalisme de classe, no s’assegura la supervivència del moviment obrer. No obstant això, no hem de menysprear aquest tipus d’organització ni criticar-la negativament; més aviat, cal reconèixer la seva importància i valorar els èxits que han aconseguit. És crucial que les organitzacions sindicals majoritàries facin autocrítica, analitzant per què no han estat capaces d’encapçalar les lluites pròpies del moviment obrer organitzat i, justament, dels sectors més atomitzats i precaritzats.
Entenent aquesta dinàmica de sectorització i individualització també podrem lluitar contra el corporativisme en el moviment obrer. Un virus que sobretot afecta els sectors més benestants de la classe treballadora i que els motiva a organitzar-se no pel benestar col·lectiu i la conquesta de drets per a tota la nostra classe, sinó per petites engrunes individuals, tot i que aquestes puguin perjudicar a altres companyes que es troben en una posició inferior en l’escala retributiva o nivell professional. Alhora, aquest corporativisme acaba lligant-se a una concepció de no entendre’s com a classe treballadora, sinó com a classe mitjana o, fins i tot, alta.
És essencial atendre a l’acció col·lectiva, tot comprenent que aquesta no pot ser concebuda de manera clàssica amb una orientació exclusiva cap a les vagues generals. Més aviat, cal entendre que el conflicte social s’estendrà en el temps i es manifestarà en diverses formes i moviments organitzats. El paper del sindicat ha de ser el de cohesionar aquesta acció col·lectiva, que es reflecteix en diversos conflictes, cap als objectius de classe que la defineixen. D’aquesta manera, el sindicat pot unificar els diferents moviments cap a una organització de la classe treballadora permanent que sigui capaç de fer front als desafiaments del capitalisme.
Aconseguir el progrés del moviment obrer radica en el reforçament de les organitzacions de classe. Aquestes haurien de ser entitats inclusives que agrupin treballadores i treballadors de diverses branques, solidaritzant-se amb les lluites dels seus companys. Per tant, és imperatiu harmonitzar l’autocrítica amb la defensa de la sindicació permanent de tots els col·lectius laborals. Això implica donar suport al model d’organització sindical de classe en contraposició a la generació de moviments sectorials aïllats. Una eventual proliferació d’aquest model extrem podria conduir a la desaparició d’una estructura obrera cohesiva.
La situació del moviment obrer a Catalunya: desafecció sindical i consciència de classe
Davant aquesta realitat de precarietat vital que vivim com a classe, en què hem perdut poder adquisitiu i nivell de vida de forma progressiva en les darreres dècades, hem de ser conscients que la millor eina per defensar els nostres drets és la històrica de la classe treballadora: l’organització col·lectiva del sindicalisme nacional i de classe.
En les últimes dècades, la societat ha viscut un procés de progressiva desafecció sindical, procés que s’ha fet més notable en els sectors més vulnerables de la classe treballadora —paradoxalment, aquella que més necessita l’organització sindical—, com són les persones joves, les dones o la població migrant. Aquest procés s’explica per diferents factors, però s’expressa dins de la batalla de les idees, en la consciència de classe enfront de l’individu liberal.
En els darrers anys hem viscut un procés de popularització i creixement dels discursos ultraindividuals i neoliberals a l’espai públic. En sectors com el de la joventut, que està lligat a una cultura de desvinculació envers l’acció política organitzada, la implicació de la joventut en els processos polítics i laborals (tot i l’augment de la participació política en reivindicacions socials no organitzades) ha anat disminuint, alhora que el seu desencant vers la situació laboral i política ha anat augmentant. En el cas de la població migrant, la situació sindical dels seus països d’origen també afecten la seva voluntat per sindicalitzar-se a Catalunya, ja que hi ha països on el sindicalisme està vinculat amb la corrupció política i econòmica, o on ser sindicalista és sinònim de patir violència política i repressió.
S’ha de tenir també present que aquesta batalla ideològica no es produeix des d’un vessant idealista, sinó que té també raons i un origen material: les capes més joves són també de les que més absorbeixen precarietat, com és el cas de la població migrant i les dones. La precarietat és, justament, un factor de desmobilització, no només per la manca de possibilitats de representativitat sindical, sinó també per la por de perdre la feina o per haver assumit que “és el que hi ha”, ja que la situació no és molt millor en altres sectors. Si, alhora, les polítiques i discursos neoliberals ens han venut que la solució als nostres problemes es troba en sortides individuals —molts cops lligades a l’emprenedoria—, poca gent concep la possibilitat d’organitzar-se al seu lloc de feina per millorar les seves condicions.
Així, la manca de sindicalització entre aquests sectors es pot explicar per diversos motius: un mercat laboral precaritzat, on hi ha una gran quantitat de treballadores i treballadors joves i migrants sense contracte o amb contractes precaris amb por a l’acomiadament; una visió negativa dels sindicats i del sindicalisme promoguda per la patronal i el neoliberalisme; i, finalment, una incapacitat dels sindicats d’arribar a sectors extremadament precaritzats i actualitzar-se, deixant enrere una estructura envellida i masculinitzada, que fa que la gent jove els percebi com una institució de generacions que li són alienes i que no vetllen pels drets i necessitats de les treballadores. És necessari que, quan parlem de la desigualtat de gènere i la bretxa als centres de treball, no només parlem de conceptes abstractes, sinó de la realitat material de les dones treballades: les dones treballadores tenen més índexs de signatura de contractes parcials involuntaris, pateixen assetjament sexual i laboral als centres de treball, dificultats per ascendir laboralment o cobrar plusos de productivitat. Alhora, els sectors feminitzats són encara els pitjors pagats i amb condicions laborals més dures i precàries, com és el cas de les cures, la neteja o la dependència.
La desafecció vers els sindicats també es pot explicar per la transició d’aquests com a moviment social de masses cap a una excessiva institucionalització, així com per l’aposta que aquests han fet per la concertació i el diàleg social com a objectius per mantenir la pau social, trobant en l’arrel d’aquesta una falta de radicalitat. El sindicat sembla relegat a una representació institucional de les treballadores i un gestor del sistema capitalista, i no pas a una organització de la classe obrera amb capacitat de vertebrar protestes i conquerir nous drets que ens apropin cap a un futur en què el control de la producció el tinguin els treballadors i treballadores. Alhora, durant els darrers anys el sindicalisme majoritari s’ha deixat emportar pel model institucional de relacions laborals, que fa primar la Representació Legal de Treballadores unitària, no l’afiliació. Amb els números presentats amb anterioritat, això fa que periòdicament els sindicats majoritaris es trobin en una situació de tensió per mantenir, a tot preu, els delegats i delegades als centres de treball per no perdre representativitat, tot i que els números d’afiliació sindical mostrin molta més diferència entre sindicats.
Els comunistes hem d’estar afiliats als sindicats, ja que la lluita sindical no ens l’han de fer des de fora, sinó que l’hem de fer nosaltres. La visió assistencial del sindicalisme ha estat extremadament perjudicial, ja que la classe treballadora només s’apropa a ell en el moment en què té un problema i, un cop aquest és solucionat, dona de baixa la seva afiliació. Hem de ser capaços de recuperar la ideologització dels quadres sindicals i reforçar la nostra cultura política comunista als centres de treball, des de les seccions sindicals i els comitès d’empresa. Hem de potenciar la visió de la militància sindical, més enllà de la Representació Legal de les Treballadores.
Un altre factor que pot explicar part del procés de desafecció es troba en l’organització interna dels sindicats. La poca permeabilitat de les estructures dificulta la participació en els òrgans sindicals als treballadors i treballadores sense ocupació, per exemple. De la mateixa manera, aquestes estructures de participació i organització dels treballadors dins dels sindicats parteixen d’una base i context laboral que no correlacionen amb l’actual: l’alta temporalitat i la creixent desregulació del mercat laboral no permeten una sectorització estàtica dins del sindicat (serveis, sanitat, indústria, educació, etc.), ja que la continuïtat al lloc de treball és més efímera que fa 30 anys i, alhora, el desenvolupament de l’economia de serveis ha donat una divisió de l’escenari laboral que no es plasma als sindicats, que fa tendir cap al ‘movimentisme’ a certs sectors descontents. El sindicat ha de poder adaptar-se a la realitat de les petits i mitjanes empreses, que són el gruix de l’estructura productiva del nostre país i que són especialment difícils d’organitzar sota l’actual model de llibertat sindical. Comprendre l’actual model de l’estructura sindical ens ha de permetre construir un model de sindicat que faciliti a les persones treballadores autoorganitzar-se en els seus centres de treball, superant la jerarquització i la burocratització del moviment, que és part responsable de l’actual “corporativisme” sindical.
Al mateix temps, la participació en els sindicats està notablement esbiaixada, la participació de les dones és més baixa que la dels homes — malgrat que l’afiliació femenina supera la masculina —, a causa de la masculinització dels rols de participació dins dels sindicats i a les dinàmiques molts cops sexistes dins dels grans sindicats.
Junt amb això, l’opinió pública sobre els sindicats i sindicalistes no reflecteix aquesta idea de moviment vertebrador de la classe obrera per la defensa dels drets col·lectius, sinó que repara en l’acció més propera al treballador dins del sector públic o privat, sent aquesta l’abús dels alliberaments sindicals. Alhora, rep els resultats provinents de l’abús de la concertació social com a mecanisme per lluitar pels drets laborals, en lloc de l’ús de la confrontació social per fer prevaler els drets dels treballadors/es per sobre dels interessos de la patronal. Tot això comporta que la societat percebi que els objectius del sindicat no són els de defensa i promoció dels drets dels treballadors, emmarcats en la lògica classe obrera-patronal, sinó que es percep que l’objectiu principal d’un sindicat és la seva mateixa subsistència, tot aprofitant-se retòricament dels objectius que diu perseguir. És per això que hem de reforçar la idea de la unitat sindical, ja que és fonamental i l’actual divisió sindical beneficia a la patronal. La unitat reforçaria també la independència política i econòmica dels sindicalisme majoritari del govern que hi hagi.
Per lluitar contra anys de desafecció i desprestigi sindical, el sindicat ha de recuperar la seva presència als barris i als moviments socials, recuperant velles reivindicacions com la lluita per l’habitatge però fer-ho mitjançant teixir aliances amb altres moviments existents com els sindicats d’habitatge i les cooperatives, així com el moviment dels pensionistes, la solidaritat internacional o la lluita ecologista. Cal, també, que faci un replantejament de l’actual aposta per la concertació social com a objectiu a assolir i defensar, havent plantejat el conflicte com a esporàdic o puntual en casos en què el diàleg ha fallat. Cal recuperar l’arrelament del sindicalisme de classe que ha estat històric a Catalunya des del seu naixement al Congrés de Sants l’any 1918 i que va assolir conquestes com la jornada de vuit hores o la prohibició del treball infantil.
Per superar la desafecció sindical, com a comunistes hem de ser capaços de posar sobre la taula la necessitat d’impulsar transicions justes pel planeta i posar al centre la vida, per sobre del capital i el benefici econòmic. Aquestes transicions justes no només es relacionen amb la situació actual de crisi climàtica, sinó també en el nostre discurs antibel·licista. Actualment, hi ha centres de treball vinculats a la guerra que serien potencials d’organització de les seves persones treballadores per pressionar a les empreses i al Govern espanyol a deixar d’enviar armes i material bèl·lic a regions en conflicte, com és el cas de Palestina.
Així, hem de reforçar la idea del sindicat internacionalista per combatre els discursos racistes que intenten dividir a la classe treballadora del nostre país. El debat migratori en cap cas pot ser porta d’entrada de discursos xenòfobs i d’odi, que situen que el nostre enemic és el nostre company o veí migrant, i no en l’empresari que explota la nostra força de treball i es beneficia de la mort de la guerra. Aquests discursos ignoren el perquè les persones són obligades a marxar forçosament dels seus països (per la pobresa, la guerra, la repressió i persecució política o els desastres climàtics), així com el fet que la patronal s’enriqueix de la precarietat que ve darrere de la migració no regulada, ja que l’explotació de la seva plusvàlua és molt superior a la de la població nacional i/o regulada. Les condicions extremes de precarietat i pobresa a la qual estan condemnades les treballadores migrants en situació desregulada les condemna, alhora, a la marginalitat, creant guetos i fent créixer la criminalitat. Això, però, no pot ser font de discriminació ni de discursos d’odi, ja que la criminalitat neix de la pobresa, i la pobresa és responsabilitat d’un sistema que es beneficia d’ella. Per solucionar aquesta situació, és necessari la millora de les condicions d’estrangeria i laborals de les persones migrants, però sobretot la superació d’aquest sistema que es lucra de la seva pobresa i vulnerabilitat.
És també necessari que aquest sindicalisme sigui nacional. Arrelar el sindicalisme al país, a la seva classe treballadora i al servei de la República Catalana que volem construir és l’eina que ens permetrà continuar avançant en el procés d’emancipació social i nacional que perseguim sense deixar a ningú enrere. Un sindicalisme, alhora, que no es doblegui als interessos de l’imperialisme estatunidenc i atlantista i que sigui capaç de portar la solidaritat internacionalista com a bandera en la seva acció sindical. El sindicalisme nacional és el que va permetre que, durant la dictadura i els anys setanta i vuitanta, iniciatives com l’Assemblea de Catalunya fossin exitoses i tinguessin el suport del conjunt de la classe treballadora catalana; així com va permetre que la classe treballadora nouvinguda formés part de la construcció de la identitat nacional catalana de l’època. Avui en dia, el sindicalisme nacional i de classe a Catalunya té tasques inajornables com és la defensa de la cultura i la llengua catalanes, que es troben en constant atac per part del centralisme espanyolista, i en una situació crítica al món del treball, ja que les empreses no compleixen els compromisos lingüístics que han de seguir per assegurar la competència lingüística de la seva plantilla.
Finalment, també cal destacar que, en l’actualitat, el concepte de classe treballadora o classe obrera es vincula, de forma falsa, només a les grans indústries, al treball manual o primari, i no es vincula al conjunt de la classe que viu del seu treball: en conseqüència, el marc de la consciència de classe té pocs elements aglutinadors, ja que tenim poques facilitats per organitzar-nos i lluitar col·lectivament. Aquesta situació ha provocat una crisi de consciència i ens trobem en una època en què menys gent que mai s’identifica com a classe treballadora o obrera.
