Avui divendres i demà dissabte, dies 13 i 14 de desembre, celebrem el tercer Congrés de Comunistes de Catalunya. Aquest esdeveniment el duem a terme 10 anys després de la nostra fundació, fruit d’un procés unitari entre diferents partits, sensibilitats i persones de l’espectre comunista de Catalunya. La nostra singladura va començar amb el Congrés fundacional a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, el primer de novembre del 2014. Tres anys més tard, el juliol del 2017, ens vam reunir al Teatre Principal de Badalona en el que vam batejar com a primer Congrés. La pandèmia del coronavirus ens va obligar a la realització d’un segon Congrés telemàtic el setembre del 2020. Ara ens veiem al Casino de l’Aliança del Poblenou i duem a terme el nostre tercer Congrés.
Aquests dies ens trobem per culminar tot un seguit de debats que no són nous, sinó que procedeixen del nostre treball diari, de les discussions als territoris, als sectors, a les cèl·lules i a tots els òrgans de direcció. El procés congressual fa mesos que dura, i ha mobilitzat a tota la nostra militància al voltant d’un seguit de temes que considerem cabdals als nostres temps. A més, hem aprofitat per tal de debatre les nostres propostes amb gent propera que s’ha anat incorporant progressivament al nostre projecte. El dissabte posarem fi a tot aquest calendari i engegarem una nova etapa a la nostra organització.
El lema d’aquest tercer congrés és tota una declaració d’intencions: “Defensem la vida, construïm socialisme!”. La lluita de molts moviments socials al llarg de la història ens ha portat a una millora de determinades condicions de vida en llocs concrets, fet que demostra que el treball organitzat de conscienciació i mobilització permanents proporciona resultats i avenços en drets i llibertats. Fa ara un segle els i les nostres filles menors de 16 anys estaven treballant a una fàbrica, les dones no podien ni tan sols votar, la diversitat sexual no estava reconeguda ni se l’esperava, la llibertat de reunió i associació brillava per la seva absència, etc. És molt important ressaltar això al moment actual, ja que l’establishment mediàtic ens ven contínuament el mantra que l’ordre de les coses no es pot alterar, que les manifestacions no serveixen per a res, que no tenim alternativa. Però la història ens demostra que la lluita de classes és una constant i que podem realitzar conquestes socials si ens organitzem i ens mobilitzem.
Malgrat els avenços referits, continuem vivim en un món on el capitalisme és hegemònic, i està ple de desigualtats inadmissibles, amb una crisi ecològica que posa en risc la nostra pròpia supervivència, amb terribles situacions de discriminació cap a la dona, cap a la diversitat afectiu-sexual o cap a la població migrada, i amb la utilització de la guerra al servei dels interessos de l’imperialisme i de les classes dominants. El capitalisme continua matant (literalment), i la lluita revolucionària segueix resultant imprescindible per aspirar a una societat respectuosa amb la dignitat de les persones. Els i les comunistes lluitem conjuntament amb tots els moviments que pretenen superar aquestes injustícies i amb els que compartim un programa concret de transformació social a curt i mig termini. Mentre fem això, continuem apostant per la construcció del socialisme com a forma més idònia per a transformar el món, amb la superació de qualsevol mena d’explotació, la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i la cimentació d’una societat democràtica on totes les persones tinguin garantits els drets humans, polítics i socials, i puguin alliberar tota la seva capacitat i potencialitat creativa en condicions dignes.
Al document de tesis del nostre Congrés, el primer bloc de debat és el d’internacional, on ens reafirmem en les tesis que hem desenvolupat durant aquests últims anys. Ens trobem davant la fi del món unipolar sota el domini del que anomenem l’ordre liberal internacional. Un domini que s’ha caracteritzat per un neoliberalisme salvatge i unes relacions internacionals basades en l’explotació per part d’occident (amb els EUA al capdavant) de la resta del món. En contrast al nou escenari multipolar els nostres dies, les forces emergents que qüestionen l’hegemonia occidental són, sense cap mena de dubte, els BRICS, i de manera singular la Xina.
Parlem també de les diferents zones del Planeta. Les elits europees es pleguen als interessos nord-americans gairebé amb entusiasme. La UE es troba completament subordinada, incapaç ni tan sols de tenir un projecte propi en defensa dels interessos de les seves burgesies. A Amèrica Llatina, en canvi, ens trobem amb un doble encavalcament d’una onada progressista junt amb una altra de profundament reaccionària. Finalment, reafirmem que l’origen del genocidi que es viu a Palestina es troba en els 75 anys d’ocupació i apartheid que es pateix per part de l’estat d’Israel des de la Nakba de 1946.
El fenomen de l’ascens de l’extrema dreta és quelcom global i es produeix en un context en què existeixen fortes desigualtats estructurals, a les quals el sistema capitalista no dona resposta i generen una precarietat vital i una sensació d’inseguretat o inestabilitat a les classes populars. El capitalisme sobreviu a les seves crisis a partir del règim de guerra, la militarització de l’economia, el colonialisme persistent, el racisme, la xenofòbia i el patriarcat, tot requerint mesures per disciplinar a la classe treballadora i els sectors populars per evitar el rebuig a l’esclavisme laboral, l’exclusió social, al control social i dels aparells d’Estat i a la repressió. Ho fa fomentant la por, generant submissió i enfrontament competitiu per a sobreviure, fomentant l’odi del penúltim cap a l’últim de la cua de la precarietat.
Al segon bloc de discussió, presentem la caracterització de la crisi actual com a crisi ecosocial, fet que ens permet també mostrar millor els vincles entre el que s’ha anomenat històricament “la qüestió social” i la “qüestió ambiental”. Aquests vincles no han deixat de ser presents en la nostra tradició històrica i teòrica marxista.
La crisi climàtica és un problema mediambiental lligat al sistema capitalista, que impedeix que es resolgui. Quan parlem de crisi climàtica ens referim al conjunt d’alteracions en el clima degudes a l’augment de la temperatura mitjana del planeta, provocades principalment per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle del model descontrolat de consum energètic actual. Ni és el primer ni serà el darrer canvi climàtic al qual farà front el planeta; el que està en joc no és la vida a la Terra, que continuarà existint i adaptant-se als canvis com ho ha fet sempre, sinó la civilització com la coneixem en l’actualitat.
La fi del sistema capitalista és inevitable i, per salvar la humanitat, la sortida socialista és imprescindible. La solució a una crisi planetària d’aquest abast necessita una planificació global sobre sectors estratègics com el transport o la producció energètica per controlar les emissions de CO2, cosa que és impossible sota una lògica de lliure mercat. És imprescindible combatre la il·lusió del creixement il·limitat i situar posicionaments i conductes decreixentistes.
Al tercer bloc parlem dels feminismes, aspecte que desenvolupem en un article concret d’aquesta edició de Realitat. El mateix fem amb el quart apartat, que tracta de la lluita de classes a l’estat espanyol i a Catalunya.
Al cinquè bloc analitzem el Front Democràtric i Social i l’Horitzó 2031. Partim de la base que vivim el tancament del cicle del 15-M i l’1-O. El reflux de la mobilització i l’esgotament de les energies que es van desplegar durant aquest cicle han portat una part de l’esquerra a assumir que l’anomenada “finestra d’oportunitat” s’ha tancat, que les opcions de superació del règim del 78 o, com a mínim, d’aprofundiment democràtic de l’Estat s’han esvaït i que, a partir d’ara, la lluita es redueix a la pugna entre dos grans blocs, el conservador i el progressista. Així, el paper de l’esquerra transformadora, anticapitalista i fins i tot de la sobiranista seria només apuntalar l’anomenat bloc progressista liderat pel PSOE/PSC, per més que això signifiqui subordinar-s’hi.
Hem de situar de nou, i de manera inequívoca, una perspectiva de superació del règim del 78, de deconstrucció de l’Estat espanyol, d’obertura de processos constituents que donin lloc a repúbliques democràtiques que lliurement decideixin com relacionar-se entre elles, i que garanteixin al conjunt de la ciutadania els drets socials, polítics, econòmics i culturals. Avui, és el sobiranisme d’esquerres qui té legitimitat per liderar la deconstrucció de l’Estat espanyol. La plurinacionalitat de l’estat i la radicalitat democràtica són indestriables del dret a l’autodeterminació.
L’esquerra sobiranista necessita totes les aliances possibles i, per això, ha de treballar conjuntament amb totes les forces progressistes que vulguin la democratització profunda de l’Estat espanyol. I aquestes forces progressistes han d’entendre que no tenen més remei que treballar conjuntament, braç a braç, amb les esquerres sobiranistes, des del respecte i el reconeixement mutu, i això vol dir acceptant el dret a l’autodeterminació. El compromís amb l’exercici d’aquest dret és l’única manera de realitzar una democratització profunda de l’estat.
Cal, doncs, un procés constituent republicà, un nou començament sobre el qual els diferents pobles i nacions que avui en dia configuren l’Estat espanyol puguin decidir des de la seva pròpia sobirania si en volen formar part i en quins termes. Unes repúbliques que garanteixin de manera efectiva els drets de tots els ciutadans i totes les ciutadanes, que posin la vida al centre i la sostenibilitat del medi ambient.
Per interpel·lar a l’esquerra estatal, és important moure’s en un marc simbòlic que li ressoni. Així, el 14 d’abril de 2031 se celebrarà el 100è aniversari de la proclamació de la segona República Espanyola, precedida per la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. El maig de 2031 hi haurà eleccions municipals a tot l’Estat. Apel·lant a un dels millors moments del segle XX per a les classes populars de l’Estat espanyol, les esquerres sobiranistes del segle XXI hem d’instar totes les forces progressistes de l’Estat a pactar un punt comú al programa d’aquestes eleccions: l’inici de processos constituents republicans als diferents pobles de l’Estat espanyol. Aquest element, simbòlic si es vol, expressa de manera sintètica i comprensible l’horitzó a conquerir.
Al sisè bloc repassem com volem conceptualitzar la República Catalana dels Drets, en aspectes com la nova cultura material de vida, el model de societat i participació, l’antifeixisme, la cultura i memòria, la igualtat, l’economia, l’habitatge, la salut i l’educació. El setè bloc tracta del moviment obrer, que també és objecte d’anàlisi en un article posterior.
El vuitè apartat concreta de quina participem als diferents fronts. Destaquem que entre les nostres tasques fonamentals es troben la capacitat de fer anàlisi política, l’anticipació i l’elaboració de línia estratègica. També assenyalem com a element estratègic el nostre caire anticapitalista i la visió de classe, per així evitar que la sectorialització dels moviments es converteixi en fragmentació social. Però aquesta aportació també és organitzativa. Tot respectant la independència dels diferents moviments als diferents fronts, amb lleialtat, i sense voluntat d’instrumentalització, els i les comunistes aportem una visió organitzativa de la militància, i una cosmovisió de la vida, posant al davant els drets i llibertats col·lectives de la majoria per sobre dels interessos i llibertats individuals, defugint l’aproximació liberal a la solució dels problemes.
Per acabar, el novè bloc parla del projecte comunista a Catalunya, que també desenvolupem en un article posterior. A part del document de tesis polítiques, presentem un informe de gestió, actualitzem els nostres estatuts i aprovem resolucions sobre temes d’actualitat. Una vegada finalitzi l’esdeveniment, publicarem els resultats del nostre debat col·lectiu, que difondrem a totes les persones interessades en conèixer la nostra línia política.
