Per a la construcció del projecte de país que els i les comunistes traslladem a la societat, és imprescindible un procés constituent que posi les bases de la República Catalana, que empenyi per a la construcció en clau republicana per als pobles de l’Estat. Derrocar la monarquia és, certament, el nostre repte comú, per trencar amb el règim i donar resposta a la necessitat de desmuntar i reconstruir l’Estat sobre unes bases completament diferents, que permetin desenvolupar un projecte republicà, que aprofundeixi en els processos d’alliberament social i nacional i en l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.
El lligam de la dinastia borbònica a Espanya amb la corrupció ve de lluny i és quelcom estructural en el model monàrquic. En els últims temps, la monarquia ha tornat a caure en la deshonra, tot i els esforços per desvincular la figura de Felip VI de la de Joan Carles I, la monarquia no té autoritat moral. Davant d’això, hem de construir la república del segle XXI. Per aquest motiu, considerem necessari definir, entre totes i tots, un altre sistema adaptat a les realitats del nostre segle, integrant les referències històriques, els pensaments filosòfics i els valors que compartim amb aquells que van resistir i resisteixen en la defensa dels principis republicans, per poder teixir les aliances necessàries i fer una proposta a l’ofensiva en clau netament republicana.
Per fer-ho, hem de tenir presents els tres principis fonamentals expressats en la darrera reunió en territori espanyol del Parlament Republicà: primer, la necessitat de construir la societat a partir de la veritat, la justícia i la reparació; segon, desenvolupar la sobirania nacional, és evident que la política exterior i econòmica sotmesa a institucions no democràticament controlades és un problema, com ho és la forma que pren l’estructura estatal a Espanya pensada per a respondre a l’afany de lucre de la burgesia i del capital financer i per a reprimir els pobles; i tercer, fer una consulta al poble sobre monarquia o república. Aquests tres principis segueixen sent claus per construir la República del segle XXI, això suposa reconstruir la sobirania, i no és sobrer puntualitzar que això implica l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat i la construcció d’una República Catalana sobirana.
No podem deixar-nos portar per la precipitació ni caure en un radicalisme verbal que acabi, per tercera vegada, en una derrota, i el que seria pitjor, en una rendició incondicional. La urgència no ha d’impulsar-nos a alçar velles banderes sense més ni més, ni tampoc a seguir els tambors d’aquells que voldran utilitzar la República com a excusa per canviar la forma mantenint el fons. Hem de ser conscients que els que van resistir s’enfrontaven a potències estrangeres interessades a dividir i debilitar la República, no només Alemanya o Itàlia. Resistir és prendre consciència que el Regne de la Gran Bretanya, des de la guerra de Successió, ha tingut com a objectiu controlar el Mediterrani i, per això, el seu Foreign Office ha donat suport a tot allò que podia convertir en protectorats anglesos els pobles mediterranis. Per tant, la República del segle XXI ha de basar-se en fonaments ferms.
Una de les primeres coses que cal fer és mostrar les diferències abismals entre República i Monarquia, ja que no només es tracta de canviar el cap d’Estat. Per caracteritzar la monarquia i la seva història, hem d’entendre el que ha passat en aquest país, és a dir, entendre les causes de l’anomenada corrupció. No parlem d’alguna cosa que era “pura” i s’ha “corromput”, parlem d’un comportament secular que s’ha produït, amagat sota les banderes. Tot i que l’Estat sigui avui monàrquic i demà republicà, no avançarem si es mantenen les mateixes perspectives. Hem viscut una transició que ha permès que el franquisme definís què és el patriotisme, i el règim monàrquic ens ha imposat una democràcia sense alè, lligada a un sistema oligàrquic sense futur i a unes castes hereves i beneficiàries del franquisme. En aquest país no hi ha sortida si no tenim presents aquests desafiaments, que són els principals motius de desacord entre els pobles d’Espanya i l’Estat.
Un element central per als i les comunistes és combatre l’extrema dreta, el feixisme, en les formes diferents que pren en funció de la societat, de la fase del capitalisme i del moment històric per protegir el capitalisme en temps de crisi. En aquest sentit, no subestimem el risc d’una explosió social en una Europa que podria precipitar els esdeveniments donant vida a un neofeixisme. No obstant això, els éssers humans tenim la capacitat singular de transformar la societat per evitar un desastre econòmic, social i ecològic. Des dels anys 80, el sistema neoliberal ha anat desmuntant la societat del benestar; a poc a poc, la ciutadania pobra és cada cop més pobra, i la classe treballadora s’està enfonsant. En conseqüència, la recuperació del concepte de ciutadania és la font de la sobirania legítima de la República.
Hem de definir la República del segle XXI i això implica combatre el mite que aquesta és sinònim de col·lapse social. Les dues Repúbliques han estat intents seriosos de combatre la monarquia com a màxima expressió simbòlica d’un règim que ha acorralat els pobles d’Espanya en un carreró sense sortida. La innocència és un luxe que els republicans no ens podem permetre; hem de mirar portes endins i esvair dubtes i mentides per després invertir tots els esforços en el desenvolupament de la societat civil republicana, renovar el concepte de democràcia, de política, i conservar el patrimoni republicà i difondre’l a les noves generacions.
La memòria és un element imprescindible per construir la República del segle XXI, ja que no hi ha República sense memòria, ni memòria sense reconeixement republicà. Hem de prendre plena consciència que, a Espanya, al segle XX es va cometre un genocidi desenvolupat en tres fases. Primer, la deshumanització de les víctimes republicanes, basada en el subproducte pseudointel·lectual de Vallejo-Nájera i una interpretació pertorbada del cristianisme, hereva directa de la Inquisició, fruit d’una església de rituals, supersticions i monopoli dels encantaments. Posteriorment, es va produir la pèrdua de drets civils i polítics. Finalment, el genocidi: el robatori de centenars de milers de nens i nenes, les fosses comunes, els camps de concentració, l’exili… Tot plegat deixa ferides profundes a la societat, que intenta, en va, refugiar-se en l’oblit i en el silenci o en el soroll que apaga les paraules.
La transició no va suposar una ruptura amb el règim anterior i la conseqüència més greu és que va fomentar l’aculturació, evitant afrontar la deshumanització d’una societat i sembrant la ignorància sobre la criminalització de les víctimes mentre s’enaltien els botxins. Mentre s’oblidaven els avenços aconseguits per la Segona República, es construïa un model econòmic amb peus de fang que ara ha entrat en crisi sistèmica. Per construir un projecte de futur, a l’ofensiva, és necessari reapropiar-nos de la història republicana, protagonitzada per la classe treballadora i els sectors populars i els pobles d’arreu d’Espanya.
Per poder connectar amb aquesta història de lluita popular i republicana i, a la vegada, poder construir una societat nova amb uns fonaments ferms, també és necessari reivindicar la veritat, la justícia i la reparació. Aquestes han estat bloquejades no només pel boicot dels hereus del franquisme. Europa ha oblidat la República espanyola i la seva contribució a la victòria sobre el nazifeixisme. Durant dècades, amistats inconfessables en les altes esferes de poder han controlat el pensament i la història oficial, considerant la dissidència com a il·legítima. La persistència d’aquestes elits en el temps i la seva capacitat de sobreviure a la derrota del nazifeixisme, tot erosionant progressivament la democràcia conquerida el 1945, expliquen la creixent bretxa entre les aspiracions de la ciutadania i les polítiques implementades per aquestes castes en els últims anys.
La urgència no és decapitar les elits, com alguns pensen, sinó recordar que la promesa republicana és que aquestes siguin designades segons el seu mèrit i provinents de tots els estrats socials de la Nació. Això hauria de ser el preàmbul de qualsevol projecte republicà. Hem d’esforçar-nos per superar la condició de víctimes i reconèixer-nos com a ciutadans i ciutadanes patriotes.
La República no és una ideologia, no caurà del cel, ni pot basar-se només en el record; ha de tenir en compte la realitat del present. La República s’haurà de forjar en les lluites per la democràcia en un món en crisi. Actualment, l’acumulació de poder en corporacions no sotmeses al control democràtic posa en escac els mateixos estats. La teranyina teixida pels grans bancs, els mitjans corporatius, els grans fons d’especulació financera i la indústria farmacèutica, entre altres, es proposa dirigir el gran reset que condemnarà els Estats a ser oficines de gestió d’interessos globals.
L’escenari és terrible, però la voluntat dels pobles de defensar la seva llibertat, igualtat i fraternitat és tossuda. Els i les comunistes entomem el repte de construir la República del segle XXI, de la mà de la classe treballadora, de la resta de sectors democràtics de la societat i dels pobles d’arreu de l’Estat, per tal de situar l’any 2031 —en què es compleix el centenari de la proclamació de la Segona República— com a horitzó republicà assolible conjuntament, un horitzó que porti a iniciar un procés constituent en clau popular i republicana, a desmuntar i refer l’Estat sobre unes bases totalment diferents i a l’alliberament nacional dels pobles, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació i la construcció d’una República Catalana dels drets, sobirana i socialment justa.
Construirem la República del segle XXI.
