Celebrem el 3r Congrés de Comunistes de Catalunya en un moment històric marcat per la crisi civilitzatòria que podem definir com a crisi ecosocial, fruit de la necessitat de creixement indefinit del sistema capitalista i per la seva incapacitat per garantir uns mínims vitals per a la població. Cada dia apareixen amb més claredat arreu del món els vincles entre els fenòmens vinculats amb l’emergència climàtica i l’exclusió social, l’augment de les desigualtats, l’empobriment, la fam i la desnutrició o les migracions. No es pot explicar la gravetat de la crisi ecològica sense relacionar-la amb l’activitat econòmica d’acumulació i despossessió dels grups de poder. En aquest context, les condicions de vida de la classe treballadora i els sectors populars es veuen cada cop més amenaçades.
Aquest és, doncs, un moment de ruptura, en el qual s’expressen múltiples crisis de forma simultània. La lluita contra el canvi climàtic i la reacció negacionista — sovint, de caràcter pràctic per protegir la generació de beneficis del capital—, és una d’aquestes crisis. Com també ho és el desenvolupament de la fase actual del capitalisme, de caràcter financer i especulatiu, que manté la contradicció principal entre capital i treball expressant-la en una nova forma: la contraposició entre el capitalisme rendista i una majoria social cada vegada més pobra. Així mateix, la reacció patriarcal, davant dels avenços aconseguits pel feminisme organitzat, és una mostra de com les estructures patriarcals inherents al capitalisme resisteixen a aquest moment de tensió. Un altre element clau d’aquest moment de ruptura és l’aparició de nous feixismes, amb formes diferents segons el context però amb un objectiu comú, que és disciplinar la classe treballadora i els sectors populars en aquesta fase de ruptura, en què cada cop capes més àmplies de la població es troben al límit.
El moment de ruptura es produeix a una escala mundial, sent l’ocàs de l’ordre liberal internacional evident, amb la decadència de l’imperialisme estatunidenc i la pèrdua de protagonisme dels seus aliats d’Europa. Allò que coneixem com a Occident ja no és capaç d’imposar els seus designis a tot el planeta, malgrat que a hores d’ara encara manté l’opressió cap a molts països. A la vegada, però, el lideratge creixent de la Xina i el protagonisme creixent dels membres dels BRICS determinarà el nou moment a escala internacional. Aquesta fase de canvi profund de les relacions internacionals cap a un nou model ve marcada per la guerra i l’ascens de l’extrema dreta, que fa bandera del manteniment del domini i els privilegis d’Occident.
El pas a un nou ordre multilateral no serà senzill, ni tranquil ni pacífic, així mateix està per veure quines seran les característiques d’aquest. A hores d’ara, ens trobem en un moment de gran inestabilitat, amb un risc evident d’escalada dels conflictes. En aquest context, la Unió Europea es manté, una vegada més, subordinada als EUA, actuant com a còmplice de la barbàrie bèl·lica i la subordinació dels pobles als interessos del capital. El genocidi perpetrat per l’Estat d’Israel a Gaza és una mostra encara més greu de l’opressió i colonització israeliana cap al poble palestí, davant de la complicitat i inacció de les institucions internacionals, exemple clar de la fase en què ens trobem. Per als i les comunistes, des de la solidaritat internacionalista, el suport al poble palestí i la seva llibertat és quelcom irrenunciable. La lluita per la pau i la sobirania dels pobles, el combat contra l’extrema dreta i la lluita contra el colonialisme i l’imperialisme passen avui per donar ple suport a Palestina.
Després de la caiguda del socialisme realment existent i del suposat final de la història, s’ha presentat el capitalisme com a únic sistema possible. Al llarg de la història, però, el capitalisme s’ha demostrat un sistema opressor, generador de desigualtats extremes i incompatible amb el benestar de la classe treballadora, la pagesia i la resta de sectors populars, incompatible amb el desenvolupament i la sobirania dels pobles i, com és evident des de fa dècades, incompatible amb els límits físics del planeta.
Durant tots aquests anys el conjunt de l’esquerra hem sigut incapaços de dibuixar un model alternatiu a l’existent, a excepció dels processos revolucionaris o de transformació que s’han produït a Amèrica Llatina. Davant d’això, els i les comunistes assumim el repte d’imaginar un món millor i situar una utopia alternativa, entenent-la com a quelcom realitzable, un horitzó cap al qual hem d’avançar decididament. Per fer-ho, ens cal aprendre del llegat dels i les comunistes que ens han precedit en la lluita i de l’experiència revolucionària de la classe treballadora i de les classes populars d’arreu, utilitzant les eines que ens ofereix el marxisme per entendre i incidir en la lluita de classes. Per dibuixar aquesta alternativa, ens hem de fer forts sobre els conceptes de democràcia —una democràcia real, amb perspectiva de classe—, de planificació econòmica i de justícia social, per abordar la gestió democràtica i planificada de la disminució de recursos globalment i el desenvolupament just dels pobles. Aquest horitzó ha de posar la humanitat en el camí d’alliberar-se del jou del capitalisme, de la construcció del socialisme i arribar a assolir una societat sense classes.
Com a partit comunista de Catalunya, un partit nacional i de classe, ens correspon traslladar a la societat un projecte de país en el qual la classe treballadora i els sectors populars siguin protagonistes. És l’arrelament a la classe i al país, lligat a l’esforç militant col·lectiu, el que ens permet definir la República Catalana dels drets socials, econòmics i culturals. Els i les comunistes ens basem en l’anàlisi dialèctica i materialista de la realitat i plantegem un model de país amb vocació de majories per respondre a la situació actual, en línia a l’alternativa plantejada, a l’horitzó definit. Aquest model de República Catalana ha de basar-se en la idea d’un sol poble i la consecució col·lectiva de drets, sobre les quals ha de desenvolupar la construcció nacional del país.
Un model de República pensat per a respondre a les necessitats actuals de la classe treballadora i dels sectors populars, destruint de soca-rel el model rendista del capitalisme i construint un model econòmic més just i igualitari. La República Catalana dels drets ha d’entomar els reptes que tenim al davant, com desenvolupar una nova cultura material de vida, aprofundir en la sobirania i la democràcia, exercir el dret a l’autodeterminació, combatre l’extrema dreta, lluitar contra les estructures d’opressió del cisheteropatriarcat i construir una societat respectuosa amb l’entorn natural i els seus límits. La República Catalana dels drets ha de ser un pas endavant cap a l’horitzó definit, tot posant la primera pedra per estar en condicions d’encetar la via catalana al socialisme.
Per construir aquest projecte, és necessari posar en qüestió l’actual model de construcció europea, de forma profundament crítica, i l’Estat espanyol tal com l’hem conegut fins avui dia. En l’àmbit espanyol, és necessari un horitzó republicà de sobirania i transformació i això implica desmuntar l’Estat espanyol, iniciar un procés democratització profunda d’aquest i construir-lo sobre unes bases diferents. La formació d’Espanya com a estat liberal en el segle XIX, profundament centralitzat, amb el poder concentrat en una elit i blindat respecte al poble i les diverses nacions i les colònies; un model d’estat que els pactes de la transició van consolidar i van formalitzar el paper de la nova elit rendista —nascuda arran de la guerra d’Espanya i de quatre dècades de dictadura feixista— en el nou règim.
En els últims dos segles, qualsevol projecte de caràcter emancipador a Espanya ha tingut clara la necessitat de deconstruir l’Estat i refer-lo de nou, per poder triomfar. Així doncs, tot projecte republicà i confederal, o federal en sentit profund que suposi un pacte entre sobirans, ha de situar aquest horitzó compartit de canvis estructural, democratització, exercici de sobirania i construcció republicana, lligat indestriablement a l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles que conformen l’Estat. La qüestió territorial i nacional són elements intrínsecs a la definició de l’Estat espanyol que hem conegut fins ara i que cal desmuntar en el procés de democratització profunda d’aquest, com a part molt rellevant dels canvis estructurals a realitzar, fet que comporta avançar decididament en els processos d’emancipació social i nacional. Aquest punt en comú serà el que permetrà aliances estratègiques entre les forces d’esquerres sobiranistes i independentistes amb l’esquerra d’àmbit estatal per trencar el cadenat del règim del 78. Això és el que hem anomenat Horitzó 2031, prenent com a referència aquest any en què farà un segle de la proclamació de la Segona República i, com llavors, hi haurà eleccions municipals que hauran de servir de catalitzador del procés.
El camí marcat pel projecte de país i l’estratègia definida és la manera de situar-se a l’ofensiva davant de la crisi del règim del 78 i evitar que es tanqui per la dreta, amb retallades de drets i recentralització al servei de la gran burgesia, el capital financer i els poders de l’Estat. En aquest moment, són les esquerres sobiranistes i independentistes qui compta amb més legitimitat per liderar l’ofensiva i buscar aliances en la lògica de l’Horitzó 2031. En l’àmbit català, en aquest cicle és més necessari que mai un plantejament de caràcter ampli o de front popular, per tal de fer front a la reacció conservadora estatal però també a l’establiment del PSC com a partit d’ordre, central en el país, i al retorn de Junts a la política de la vella Convergència, amb un risc evident de sociovergència. La millor manera de desplegar una política que faci front a les forces d’ordre és seguir avançant en la construcció d’un Front Democràtic i Social, que aplegui les diferents expressions de l’esquerra sobiranista en l’àmbit polític, social, cultural, etc., ja que el paper central en la disputa de la construcció nacional des de l’esquerra es troba en el sobiranisme d’esquerres.
Per tot plegat, Comunistes de Catalunya es reafirma en la importància i la centralitat del partit per respondre a les necessitats de la classe treballadora i dels sectors populars, desplegar un nou model de país i definir un horitzó alternatiu per superar el capitalisme. Com a partit comunista de Catalunya, tenim clar el nostre objectiu: defensar la vida, construir socialisme.
