El dissabte al vespre vam tancar el 3r Congrés de Comunistes de Catalunya, amb un acte de cloenda carregat d’emotivitat i d’energia. Dues hores plenes de cultura, d’internacionalisme i de discurs polític que van ser el colofó a un camí que va començar la passada primavera, el del procés congressual. Però també va ser un punt i a part personalment, ja que la meva implicació en la Realitat també arriba al final d’un camí.
Però no ens avancem, abans de parlar-vos de la Realitat, vull explicar que aquest va ser un Congrés molt especial, ja que l’anterior s’havia celebrat en format telemàtic en plena pandèmia i ens feia falta un punt de trobada, col·lectiu, de camaraderia i de debat franc. Així doncs, vam dedicar el divendres a la tarda i el dissabte a fer balanç de la gestió feta aquests quatre anys i a traçar les noves línies de la nostra estratègia. Aquest ha sigut un congrés en què hem redoblat l’aposta per la unitat de l’esquerra sobiranista a Catalunya, allò que en diem Front Democràtic i Social, i per un horitzó republicà arreu d’Espanya per a l’any 2031, que comporti l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles com a clau de volta de la deconstrucció de l’Estat.
Sí, el 3r Congrés ha sigut un Congrés de continuïtat, en què hem reelegit a l’Hector Sánchez Mira com a Secretari General per a quatre anys més. Però també ha sigut un Congrés ple de novetats, en què hem renovat el Comitè Central incorporant a camarades més joves que pugen amb empenta, a nous referents del territori (per exemple de Tarragona, Girona i Lleida), a camarades provinents del memorialisme o de la cultura popular -com l’Elisenda Belenguer o la Sandra Vilaseca, respectivament- i, també, a una persona a qui molts hem tingut com a referència política i formativa, com és en Víctor Ríos, que ha agafat el carnet del Partit.
Fa poc més d’un mes, es van complir 10 anys de la fundació de Comunistes de Catalunya, un projecte al qual molts ens vam incorporar per acabar amb la divisió del comunisme de casa nostra i construir el partit comunista que la classe treballadora catalana necessita. Per poder celebrar aquest aniversari com cal, vam gaudir d’un acte de cloenda del Congrés amb un inici espectacular, amb el monòleg de Verònica Bas, qui durant mitja hora va representar en primera persona un repàs de la vida de l’enyorada Neus Català. Tot seguit, Nora Sánchez Oussedik, la nostra Secretària d’Organització, va conduir l’acte amb destresa, fent gala de l’estil emotiu i a la vegada desenfadat que la caracteritza, tot saludant a la trentena de convidats i convidades internacionals, donant pas a la salutació dels camarades de Palestina, de Síria, de l’Uruguai o d’Itàlia, entre altres. L’acte va comptar amb actuacions musicals i va acabar amb el discurs del nostre Secretari General, donant peu a tot el comitè executiu sortint a pujar a l’escenari a cantar la Internacional i els Segadors conjuntament.
Després vam poder fer un sopar de germanor amb la militància i les persones convidades, podent tancar així el procés congressual carregades d’energia. Aquest sopar, per mi, va suposar un altre final especial, ja que amb aquest Congrés tanco una etapa de tres anys com a director de la Realitat. Una responsabilitat que vaig assumir a proposta de l’antic director, l’Oriol Arcas, amb qui havíem treballat plegats per aixecar aquest projecte, fent pinya amb un equip de persones implicades que ho han fet senzill al llarg del temps. Han sigut anys d’una edició setmanal sempre present a dins del meu cap, dels monogràfics per planificar i executar i moltes reunions del consell de redacció, anys en els quals he anat assumint noves responsabilitats fent evident que cal un nou lideratge en la nostra revista, algú que pugui centrar la seva tasca militant en encapçalar la Realitat i continuar fent-la créixer. Seguiré participant de l’òrgan d’expressió del Partit, però la pròxima edició ja la liderarà un altre camarada, a qui desitjo sort i encerts i em poso a la seva disposició.
