Hi ha efemèrides que passen desapercebudes. Aquest any 2024 es complien ni més ni menys que dos-cents anys del naixement de l’escriptor, militant republicà i president de la I República Francesc Pi i Margall. Nascut el 29 d’abril de 1824, Pi va esdevenir el segon (i últim) president català de l’estat espanyol, pocs dies després que el seu predecessor, Estanislau Figueres, digués el seu mític “estic fins als collons de tots nosaltres”.
Pi i Margall va defensar la República Federal davant el centralisme de la monarquia isabelina. La raó és que l’estat espanyol, plenament introduït al món capitalista, havia dividit el territori en províncies. Què és una província? El terme, defugit per Pi i moltes autores posteriors, té una etimologia llatina, ja que prové de pro i vincere. Ben bé, el mot es refereix a aquelles terres que ara són “per als vencedors”, terres guanyades pel dret de conquesta, com ho eren la majoria de les dominades per l’Imperi Romà. L’espectre de Pi, encara avui, és incòmode per a les oligarquies espanyoles. És el fantasma la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, veu per tots els racons. “Cada vegada estem més a prop d’una República federal, laica i plurinacional!”, ha exclamat en diverses ocasions.
Contra el provincialisme monàrquic, Pi va proposar un tipus de federalisme de caràcter pactista i (no s’espantin vostès per la paraulota) sinal·lagmàtic. Per al pensador català, la sobirania sorgia de l’individu, aquest pactava amb els altres en diferents esferes fins a arribar al municipi, la regió, la nació i finalment el món sencer, pàtria comuna de la Humanitat. Una sobirania que pertany als pobles, no als reis. Sense desmerèixer el seu geni personal, Pi és fill d’un context d’on les classes populars catalanes van organitzar les primeres vagues de treballadores i de les freqüents bullangues que omplien les ciutats de trinxeres.
És força sorprenent veure que les forces del catalanisme conservador sí que són conscients de les seves arrels ideològiques. Com cada any, s’ha realitzat al novembre a Castellterçol un homenatge al seu fill pròdig Enric Prat de la Riba, autor de la Nacionalitat Catalana i primer president de Mancomunitat (1914-1917). Aquest acte carrincló és obra de l’Associació d’Amics d’Enric Prat de la Riba i ha tingut la presència d’un nonagenari Jordi Pujol, d’Artur Mas i altres dirigents post-convergents. Prat de la Riba no és només conegut per la seva acció política i els seus pulcres bigotis sinó també per haver censurat articles del poeta Joan Maragall contra l’execució del pedagog llibertari Ferrer i Guàrdia, cap de turc dels aldarulls de la Setmana Gloriosa (o Tràgica, com li digueren després els conservadors).
Sense embuts, els allà pressents es declaren descendents de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i de Cambó. La Lliga, una força enemiga mortal de la classe treballadora durant els durs anys del pistolerisme, van donar suport a la monarquia d’Alfons XIII i a Foment del Treball. Durant aquells bojos i violents anys vint, el corrupte Cambó arribaria a desfilar per Barcelona amb el fusell del sometent a l’esquena. Bé, tornant a l’acte de Castellterçol, sobta que fos transmès en directe a la televisió pública mentre un unchained Pujol no aturava de pontificar encara que els organitzadors volguessin que sonés l’himne de Catalunya per finalitzar la jornada. Una escena prou esperpèntica.
Però alhora també cal ressaltar les escasses excepcions al general silenci de la nostra efemèride republicana. Jaume Montés i Xavier Granell, politòlegs i historiadors, valencians els dos, han treballat de valent per a presentar-nos el llibre L’hidra del federalisme, publicat aquest any a cura de l’editorial Tigre de Paper. Aquest llibre forma part de la col·lecció Fil Roig, que ja ha publicat antologies de Joaquim Maurin o Gabriel Alomar. A més a més, el llibre acaba amb un epíleg de Xavier Domènech.
Montés i Granell posen fill a l’agulla i aconsegueixen qüestionar els llocs comuns que es solen associar al pensament piimargallià des d’una visió marxista poc reflexiva. El primer d’aquests mites que pesen sobre l’obra i figura de Pi és que es tractaria d’un intel·lectual petit-burgès, defensor com també ho era Proudhon d’un socialisme acientífic i socialment proper als artesans i els camperols però no pas al proletariat industrial. Pi i Margall, que va néixer sis anys després que Karl Marx, elabora la seva pròpia crítica a l’economia política burgesa. En la seva defensa a ultrança de l’ideal de llibertat individual, afirmarà que l’única via per ser lliure és a través del socialisme, expropiant les terres per entregar-les a les classes jornaleres.
No és doncs estrany un dels seus escrits sobre Espanya, Friedrich Engels qualificarà Pi i Margall com “de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que comprenia la necessitat que la República es recolzés en els obrers”. Marxistes posteriors com Joaquim Maurín o Jordi Arquer, catalanistes d’esquerres com Gabriel Alomar o anarcosindicalistes com Frederica Montseny reprendran el fil del pensament de Pi.
Els autors esmenten a més un altre element que ens apropa a com entenia Pi la idea de llibertat. L’efímer president va lluitar contra l’esclavitud, que fou finalment abolida durant la I República. Finalment, es va mostrar partidari de la independència de Cuba i Filipines, reconeixent el dret d’autodeterminació de les antigues colònies.
¿Què ens pot aportar repensar i retornar al pensament republicà, socialista i federalista de Francesc Pi i Margall? Ens trobem en una Catalunya que ha deixat enrere els anys del Procés, on el PSC ha esdevingut un partit d’ordre i la monarquia respira alleugerida. Però, tranquils, el que va ser realment tranquils, els poderosos mai ho estan. Una unió de republicanisme, confederalisme de les nacions sense estat i forts moviments socials com l’habitatge poden tornar a posar les oligarquies espanyoles en el ring de combat. La llibertat de Pi i Margall és la llibertat de les que lluiten.
