Jean-Marine Le Pen, cofundador el 1972 del Front Nacional (FN) —rebatejat el 2018 com a RN (Rassemblement National / Reagrupament Nacional) —, va morir als 96 anys, aquest principi de mes i d’any (7 de gener de 2025). I mor deixant un llegat verinós. Tot i que no va aconseguir guanyar cap de les eleccions presidencials, va condicionar la política francesa i europea occidental.
Ha estat enterrat per una família política, l’extrema dreta francesa del RN, a les portes del poder. Jean-Marie Le Pen ha sobreviscut durant molt de temps a la seva expulsió del Front Nacional per la seva pròpia filla, que també va canviar el nom del partit, de FN a RN, per estar la denominació FN massa lligada a la figura del seu pare i al feixisme clàssic i explícit.
I ha estat enterrat, per una banda, amb celebracions, per la seva mort, a diferents ciutats franceses (Paris [1], Marsella [2],…) i, per altra banda, en sentit contrari, i amb una agressiva crítica a les celebracions d’alegria, la mort de Le Pen ha estat acompanyada d’una pluja de relats disculpatoris (absolució dels pecats de racisme, xenofòbia i l’antisemitisme) o fins i tot de relat d’homenatges. Una “persona polèmica” [3] (Le Figaro), “divisòria” (Europa 1) a causa de “polèmiques” (François Bayrou).
Aquests relats, disculpatoris o d’homenatge, al torturador, racista, xenòfob, anticomunista, masclista, LGTBIQ+fòbic, oportunista, mentider, violent, eren inimaginables fa quaranta anys. Jean-Marie Le Pen representava, a ulls de la immensa majoria, l’hereu del nazisme. A la dècada de 1980, el 78% de les franceses i dels francesos es declaraven hostils a Jean-Marie Le Pen, avui la seva filla reuneix 9 milions de votants a les eleccions presidencials, i el seu partit ha portat 126 diputats a l’Assemblea Nacional. El seu ascens, com el de la seva filla posteriorment, coincideix amb l’auge dels crims racistes a França.
Entre els milers de presents a l’enterrament de Jean-Marie Le Pen, ningú no s’atrevia a evocar directament l’antisemitisme, el racisme, l’homofòbia o el passat de tortura del seu heroi. Però tothom va venir a homenatjar-ho, precisament, per aquests mateixos motius.
Poques organitzacions i personalitats públiques són encara capaços de nomenar el fundador del Front Nacional pel que va ser: un antisemita, torturador i patriarca de l’extrema dreta.
Algunes reaccions de les esquerres franceses:
- “L’Humanité” : “Le Pen, l’odi era la seva professió”, així anunciava la mort de Le Pen el titular de “L’Humanité”. I afegia “El fundador del Front Nacional ha mort. Racista, antisemita, anticomunista, va dedicar la seva vida a la rehabilitació d’una extrema dreta inhabilitada pel seu passat col·laboracionista. Les seves idees pestilencials li sobreviuen” [4]
- Jean-Luc Mélenchon: “El respecte per la dignitat dels morts i el dolor dels seus éssers estimats no esborra el dret a jutjar els seus actes. Les de Jean-Marie Le Pen encara són insuportables. La lluita contra l’home s’ha acabat. La lluita contra l’odi, el racisme, la islamofòbia i l’antisemitisme que ha difós continua.” [5]
Qui va ser Jean-Marie Le Pen?
Jean-Marie Le Pen, nascut el 1928 al si d’una família de pescadors a Bretanya, va ser col·laborador dels nazis, torturador a Algèria i frustrat candidat a president de França. Le Pen va col·laborar amb el règim pronazi de Vichy durant la Segona Guerra Mundial.
A la seva joventut, Le Pen va estar fortament vinculat als moviments en contra de la independència d’Algèria, formant part d’exèrcits secrets terroristes d’extrema dreta com l’OAS, on va practicar la tortura. Aquesta pràctica militar colonialista s’entrellaça amb una campanya permanent d’odi, el llegat de la qual continua enverinant la política i la societat francesa. L’anticomunisme, la xenofòbia i l’antisemitisme van ser els seus leitmotivs al llarg de la seva vida, que li van valer judicis i condemnes que no li van impedir prosperar en política.
Als 27 anys, el 1956, va ser elegit diputat nacional pel partit del nacionalista Pierre Poujade (fundador de la “Union de Défense des Commerçants et Artisans de France (UDCA”), que va assolir 52 escons en les eleccions del 1956, un d’ells l’aleshores jove Jean-Marie Le Pen)
La defensa del colonialisme francès va jugar un paper primordial per a Jean-Marie Le Pen per tres raons
1) Com una experiència formativa políticament, i la participació militar en el “prestigiós” regiment de paracaigudistes de l’exèrcit colonial francès contra l’alliberament nacional del poble algerià, li va donar una rellevància als mitjans de l’extrema dreta.
2) El compromís en la defensa de colonialisme i imperialisme francès, va permetre a l’extrema dreta sortir de la completa marginalitat en què l’havia confinat la col·laboració amb l’ocupant nazi.
3) Va poder i va saber transferir hàbilment al camp polític francès el racisme colonial, sobretot antiàrab.
El 1972 crea el Front Nacional (FN) i còpia, com a emblema, la flama tricolor del partit neofeixista Moviment Social Italià (MSI), hereu del feixisme de Mussolini i precedent de Fratelli d’Italia de Giorgia Meloni.
La guerra colonial a Algèria va influir notablement en la fundació del FN, el 1972. Neix com a aliança entre el grup neofeixista i anticomunista ‘Ordre Nouveau’ i el cercle Le Penista. Entre els seus cofundadors hi havia Pierre Bousquet, combatent en el bàndol franquista durant la Guerra Civil espanyola, integrant de les Waffen-SS de l’Alemanya nazi.
De la marginalitat a força electoral important
Jean-Marie Le Pen, en assumir el lideratge del FN, des de la seva creació, es va focalitzar en la política institucional, a diferència d’altres grups ultradretans de l’època.
Va ser cinc vegades candidat a les eleccions presidencials (1974, 1988, 1995, 2002 i 2007) i diputat al Parlament Europeu durant set legislatures. A partir de la dècada dels vuitanta va obtenir els seus primers bons resultats, per exemple, amb més del 10% dels sufragis a les europees del 1984. I això va plantejar el dilema de les seves aliances amb el conservadorisme postgaullista.
Breu cronologia dels resultats electorals de Jean-Marie Le Pen:
- En les legislatives de 1973 a penes assoleix l’1,73% dels vots.
- En les presidencials de 1974 el 0,74%.
- El 1981 no va poder presentar-se a les presidencials perquè no va reunir tan sols les 500 signatures de càrrecs electes necessàries.
- A les europees del 1984 supera el 10% i es converteix en una figura que condiciona la política francesa.
- En les presidencials del 1988 frega el 15%, igual que el 1995.
- El 2002, a les eleccions presidencials franceses, passa a la segona volta, però el resultat electoral final no arriba al 18% dels vots. Una segona volta en què l’electorat d’esquerres va anar a votar, amb el nas tapat, all candidat de la dreta conservadora Jacques Chirac, per a evitar el triomf de Le Pen. Finalment, Chirac, li va passar per sobre amb un 82,21% contra 17,79%.
D’aquesta derrota en la segona volta, enfront del candidat de la dreta Jacques Chirac, el Front Nacional (FN) fa la lectura de la necessitat de “desdiabolitzar” a l’extrema dreta francesa, que era percebuda amb evidents vincles amb el feixisme històric. Això es fa amagant les arestes més radicals i els discursos feixistes més radicals i evidents, per posar-se la disfressa de les modernes extremes dretes “normalitzades” i “respectables”.
- El 2007 amb prou feines arriba al 10% i comença a cedir el pas a la seva filla, qui acabaria expulsant al seu pare del Front Nacional (FN).
Jean-Marie Le Pen va representar un nexe entre els corrents neofeixistes, que havien quedat marginalitzades a gairebé tot Europa després de la Segona Guerra Mundial, i la nova dreta radical trumpista i governant. Tot i que mai va assumir responsabilitats governamentals (a diferència de Giorgia Meloni o Viktor Orbán), ha estat, sens dubte, una de les figures més influents en l’extrema dreta europea.
Característiques i macabres i explicatives finestres d’oportunitat del Le Penisme
- El racisme social i institucional de França. El racisme colonial és una important dimensió de la construcció de l’Estat francès (en el context de la República imperial i després neocolonial), com un eix central de l’hegemonia burgesa, i com un actor fonamental de divisió en el si de les classes treballadores.
- La persistent i profunda implantació de l’antisemitisme en la societat francesa, com també en el conjunt de les societats europees. Un antisemitisme que muta en islamofòbia.
- Mitterrand i els mitjans van normalitzar a Jean-Marie Le Pen.
El vespre del 13 de febrer de 1984, Jean-Marie Le Pen va ser el convidat a “Heure de vérité” a Antenne 2, un programa polític d’una hora i mitja amb una audiència privilegiada. François Mitterrand, aleshores president de la República, havia demanat a la televisió pública que deixi espai a l’FN, en nom del “pluralisme”, dibuixant una suïcida estratègia d’afeblir a la dreta convencional, via impulsar a l’extrema dreta. Una estratègia mortal de jugar a dividir el vot (dreta convencional / extrema dreta) i assolir una victòria “socialista” a les eleccions presidencials.
Aquesta escandalosa invitació a la TV pública va provocar manifestacions i protestes.
Trencat per Mitterrand l’aïllament democràtic (“cordó sanitari”) i oferint a Jean-Marie Le Pen l’espectacle i aparador per exposar tota la seva panòplia racista, xenòfoba (“si hi ha 2 milions d’aturats, sobren 2 milions de migrants”), masclista, homòfoba, anticomunista, autoritària i antidemocràtica. Adreçant-se a un electorat de dretes, decebut per l’RPR, sobretot jugant amb un sentiment d’inseguretat econòmica i identitària, en les setmanes següents, el Front Nacional va rebre centenars de sol·licituds d’adhesió al dia.
- De Jean-Marie Le Pen (pare) a Marine Le Pen (filla), una mutació tàctica: d’acció política generadora d’aldarulls influents a l’acció política per guanyar.
Tot i que el van expulsar, el 2015, del partit que va fundar pels seus constants comentaris antisemites, els actuals dirigents de RN presenten Jean-Marie Le Pen com “un visionari” per haver imposat la seva visió sobre la immigració i la globalització.
La ruptura de Marine Le Pen amb el seu pare, l’abril de 2015, va contribuir decisivament a donar consistència a la idea d’un nou FN, aviat rebatejat com a Rassemblement National [RN, Agrupació Nacional].
Tant el relleu el 2011 [6], com el trencament el 2015 [7] entre Marine Le Pen i el seu pare, no configuraven un canvi de principis polítics, ni d’estratègia, sinó una divergència en la nova tàctica política-mediàtica impulsada per Marine Le Pen consistent en abandonar i esborrar tàcticament tot el que podia aparèixer com a un fre per a les seves ambicions presidencials.
Novament, els mitjans de comunicació van contribuir a donar credibilitat a la mutació —“nova fase de moderació”— de l’extrema dreta francesa, en contribuir a l’oblit del passat i a no exposar les contradiccions de Marine Le Pen, que en el mateix congrés del Front Nacional, el gener de 2011 a Tours, on va ser escollida com a la nova presidenta de l’FN, va assegurar: “Assumeixo tota la història del meu partit. La seva història és un tot, per la qual cosa ho assumeixo tot”.
- La mutació de l’antisemitisme en islamofòbia. Per intentar fer creïble la “moderació” de Marine Le Pen, havia de corregir les posicions més explícitament antisemites i negacionistes de l’holocaust, per posar en primer pla “el problema de l’Islam”, la islamofòbia. Una mutació de l’expressió pública de la xenofòbia, de l’antisemitisme a la islamofòbia, que permet inserir el posicionament xenòfob en la islamofòbia mainstream i en el racisme, xenofòbia i islamofòbia institucional, que inclou una nova lectura reaccionària de la laïcitat, per tal d’estigmatitzar les persones musulmanes en nom de la defensa de la República o d’una interpretació reaccionària de la identitat nacional (sigui RN a França o AC a Catalunya), i amb voluntat de vulnerar drets i atacar persones d’origen migrant, racialitzades i descendents de persones migrades, i a les persones musulmanes o percebudes com a tals.
- Quan Eric Zemmour va anunciar que seria candidat a les presidencials franceses del 2022, el relat de diferents mitjans va ser “buscarà suplantar a Le Pen” i “Zemmour, el fan de Napoleó que transita pels límits del democràtic i posa en escac Le Pen i Macron” [8].
Res més lluny de la realitat. La candidatura 2022 de Zemmour, amb un perfil polític elitista, hiperracista i, particularment, islamòfob, va permetre a Marine Le Pen aparèixer com una figura tranquil·litzadora per a una part de l’electorat tradicional de la dreta.
- El discurs Le Penista: extrema dreta “antisistema” o fascioliberalisme (gestió de fase autoritària del neoliberalisme). El discurs que convingui. Oportunisme i capacitat camaleonica, mutant i adaptativa del Le Penisme (i de les extremes dretes).
Jean-Marie Le Pen va anar des de la defensa del neoliberalisme de Reagan (en la dècada del vuitanta del segle passat), a un social-xovinisme (estat del benestar amb segregació racial “preferència nacional”), una dècada més tard (anys 90). Aquest gir discursiu, expressat a París l’1 de maig de 1992, va incloure la denúncia de l’Europa de Maastricht, com a agent del capitalisme globalitzat, que en criteri Le Penista comportava “l’abandonament de la sobirania nacional i el que implica sobre la inseguretat, la immigració i l’atur”.
- Per la seva banda, Marine Le Pen recupera obertament la defensa del neoliberalisme, característic del Front Nacional de la dècada del 80. Del programa social-xovinista del 2017, al qual RN propugnava la sortida de França de l’euro o la jubilació a partir dels 60 anys, ja no queda res. A la campanya electoral de les europees, de juny de 2024, Marine Le Pen i la seva mà dreta, Jordan Bardella, cap de llista de RN a les eleccions europees, van centrar els seus esforços en una operació d’acostament i seducció a la patronal francesa o a una part d’aquesta. Amb un discurs business friendly i un programa neoliberal que contempla la disminució dels impostos per a les empreses i un major proteccionisme en el comerç exterior [9]. I és amb aquest gir neoliberal i amb aquest discurs i programa, que el RN de Marine Le Pen va guanyar a França les darreres eleccions europees del 2024.
El resultat a França de les eleccions europees ha reforçat l’estratègia de Marine Le Pen: la normalització, la recerca d’acords amb la dreta tradicional i la relació amb els mitjans de comunicació.
- Macron, com a resposta a la seva derrota a les eleccions europees, va convocar eleccions legislatives pel 2024, que va guanyar el Nouveau Front Populaire (NFP) i va derrotar a l’extrema dreta [10]. El Nou Front popular va obtenir 182 escons, més altres 13 independents d’esquerra, davant dels 168 del partit de Macron, que quedaria en segona posició, seguit pel Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, amb 143 escons. Macron es va negar a reconèixer el resultat electoral i la victòria del NFP, i es va negar a nomenar primer(a) ministre a proposta del NFP. Macrón i tota la dreta francesa capgiren l’aïllament (el “cinturó sanitari”) de l’extrema dreta. Macron i la resta de les dretes convencionals franceses, en un acord amb l’RN de Marine Le Pen, resituen encara més a l’extrema dreta francesa en un nivell de “normalització” i “respectabilitat” impensable fa anys.
A l’estratègia d’aïllament al NFP també se li suma l’operació de trencament d’aquest, via pacte unilateral entre el macronisme i el PSF [11]. És així que el passat dijous, 16 de gener, el Partit Socialista Francès es va negar a donar suport a una moció de censura al govern de François Bayrou. A canvi d’unes promeses de petites concessions, va trencar el vot del NFP, venen als seus aliats d’esquerres, renovant el trist historial del PSF de seguidisme als centristes neoliberals.
La Le Penització de Vox
Al darrer estiu (juliol 2024), van aparèixer dues notícies protagonitzades per VOX:
- La sortida de Vox del grup europeu dels Reformistes i Conservadors (ECR), abandonant la seva antiga aliada Giorgia Meloni per sumar-se al nou grup dels Patriotes Europeus format per Orbán i Le Pen [12].
- Vox trenca amb el PP, oficialment, per discrepàncies en la negociació entre els governs autonòmics i el govern espanyol envers establir el repartiment de menors no acompanyats, arribats a Canàries [13].
Aquestes dues notícies, el canvi d’eurogrup (marxar de l’eurogrup de Conservadors i Reformistes Europeus -ECR- de Meloni per a formar part de l’eurogrup de Patriotes Europeus d’Orban i Le Pen) i l’escenificació de la ruptura amb la línia de subalternització al PP (sortint dels governs de coalició PP-Vox), no es poden entendre ni interpretar aïlladament, sinó que la radicalització antimigratòria de Vox l’hem de contextualitzar en la voluntat d’assemblar-se més a Reagrupació Nacional (RN) i en el marc europeu de disputa entre les diferents fraccions de les extremes dretes. Aquesta polèmica pot ajudar Vox a assemblar-se més a Reagrupació Nacional (RN).
Ja veurem si el decurs d’esdeveniments van confirmant que Vox ha realitzat un canvi estratègic, per entendre esgotada la fase i experiència inicial i anterior (ser una escissió ultraconservadora del PP), cap a un nou full de ruta de via accelerada a la Le Penització, homologant-se’n al RN francès de Le Pen.
REFERÈNCIES:
[1] Focs artificials, fum, xampany, confeti… escenari de joia a la Place de la République de París després de la mort de Jean-Marie Le Pen.
[2] A Marsella esclaten celebracions per la mort del líder feixista Jean-Marie Le Pen, conegut neonazi, fundador del partit d’extrema dreta Front Nacional i pare de la candidata presidencial Marine Le Pen. A altres ciutats de França també s’han produït manifestacions.
[3] Jean-Marie Le Pen, figura important i polèmica de la Cinquena República , ha mort
[4] “L’Humanité https://bsky.app/profile/rosamoussaoui.bsky.social/post/3lf6jgkxdyk2n
[5] Jean-Luc Mélenchon: “https://x.com/JLMelenchon/status/1876608121478521290
[6] Marine Le Pen, proclamada nova presidenta del Front Nacional
https://www.elperiodico.cat/ca/internacional/20110116/marine-le-pen-proclamada-nova-666746
[7] Marine Le Pen trenca-amb el seu pare
https://www.3cat.cat/3cat/marine-le-pen-trenca-amb-el-seu-pare/video/5499472
[8] Eric Zemmour, el fan de Napoleón que transita por los límites de lo democrático y pone en aprietos a Le Pen y Macron
[9] El giro neoliberal de Marine Le Pen
[10] El Frente Popular gana las elecciones en Francia y contiene el ascenso de la extrema derecha
[11] El Partit Socialista francès accepta un mal acord amb els macronistes
https://jacobin.com/2025/01/france-parti-socialiste-macron-bayrou
[12] Vox deja el grupo de Meloni por el de Orbán en el Parlamento Europeo
https://www.publico.es/politica/vox-deja-grupo-meloni-orban-parlamento-europeo.html
[13] Vox trenca amb el PP i obre una crisi a la dreta
https://www.ara.cat/editorial/vox-trenca-pp-obre-crisi-dreta_129_5086678.html
