Tots sabem que l’activitat sindical, els seus èxits i el seu estancament, són fenòmens que estan relacionats amb l’anada i tornada de les polítiques dels governs.
Som a l’avantsala dels congressos del sindicat CCOO, moment i lloc per abordar i analitzar el passat recent, el present i des d’aquí el futur immediat. La política present i a mitjà termini, en tot el seu contingut, no pot ser oblidada per centrar-nos en dos o tres temes per molt icònics que siguin. Un debat que abraça quatre anys passats, quatre presents i quatre futurs, ha de treure el màxim profit sindical, polític i organitzatiu. No podem fer congressos cada sis mesos.
La força del sindicat està en la seva afiliació i això depèn del contingut de les seves propostes, de la seva estructura d’organització, de la democràcia interna des del primer minut que una persona s’hi adhereix, de la confiança que es diposita en l’afiliat des del primer dia, de la no interferència en la seva condició de sindicalista motivada per religió, militància política o posició ideològica, de manera que es pugui desenvolupar plenament el treball sindical. La força rau en l’afiliació, en els objectius i en les idees i les propostes que la conformen.
Estem en l’època de l’any en què se’ns trasllada des de tots els mitjans de comunicació les bondats del sistema econòmic que ens dirigeix, els beneficis econòmics del 2024. “L’economia va bé”, ens diuen, però parlen de la seva economia. I, quan girem full, la lectura i les opinions sobre allò que està en la taula de negociació, les demandes tant econòmiques com socials, tant del món sindical com del social i polític ja són impossibles, no són realistes, no són assumibles en l’actual situació econòmica. Això és denunciable, és una informació tendenciosa amb manca de rigor i escrúpol professional. En els resultats i les dades de l’economia intervenen milions de treballadors i treballadores, els empresaris i els financers també, però els beneficis qui se’ls queda? Qui els administra? En la direcció de l’economia i en l’administració quin paper juguen els governs? Això és el que cal discutir des d’una associació de veïns, una AFA, el sindicat i els sindicats.
La negociació col·lectiva està enfocada fonamentalment en el salari, potser en un 75 / 80%, és el fet econòmic d’acord amb l’IPC, i si tenim en compte que no hi ha control de preus emparat per llei, el manteniment del poder adquisitiu és irreal. Ho sabem des de fa molt de temps i crec que va sent hora de parar, discutir i analitzar per trobar una altra fórmula que eviti una pèrdua de poder adquisitiu any rere any. Alguna cosa no ha d’estar bé perquè cada any augmenten més les rendes del capital que les rendes del treball i això només ens porta a pensar que algú s’està portant encara més part de la riquesa que produeix la classe treballadora.
La negociació i mobilització de la classe obrera ha de ser dinàmica i activa, recuperar l’acció sindical territorial és urgent en l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, les polítiques socials, les pensions, el canvi climàtic, les polítiques de preus (la cistella del menjar), la reforma fiscal, la renda universal… Això no està en els convenis, però afecta a tota la població i la classe obrera. Aquesta lluita és de tots.
Això no està a l’agenda dels polítics de la dreta i es troba molt “feble” a la dels altres. Mobilitzar-se avui requereix la unitat de classe per afrontar aquestes polítiques vinguin d’on vinguin. Els afectats estem al mateix costat. La defensa i les mobilitzacions han de ser unitàries, amb pancartes o sense pancartes, amb banderes o sense banderes, amb líders o sense líders (aquests són un més). El que ens uneix són les propostes, aconseguir les reivindicacions és l’objectiu, és el fi.
Les organitzacions no desapareixeran, estan i són necessàries.
Això no és idealisme, és sensatesa.
