Micromasclismes. Mite de l’amor romàntic. Aquest és el títol del taller que es va impartir una tarda de novembre per als meus alumnes. Ja vaig entrar a l’aula escèptica i una mica irritada pel “micro”. Quan ets estudiant, aquella paraula et reconforta, t’ajuda a posar en paraules aquelles actituds quotidianes que passen desapercebudes, però que deixen un ressentiment persistent, en un moment en què no tens totes les eines teòriques per entendre les estructures de poder. Un se sent forta podent-les assenyalar. Ara, la distinció entre micro i macro ens sembla trampa. El micro alimenta, reforça i legitima el macro.
Cal dir que la ponent va haver de suportar micro provocacions dels nois, frases impertinents o directament vomitives que semblaven tretes del manual de l’adolescent gallito. “Porque si un candado abre cualquier puerta, el candado està roto pero si una llave abre todas las puertas, es una llave maestra…” “Que qué valoro en una pareja? Que no sea un baño público.” Elles, resignades, aixecant les celles, bufant.
Com són els nanos. Quan relato actituds masclistes o homòfobes que em fan escandalitzar o entristeixen a l’aula, els meus companys em volen tranquil·litzar amb un “els passarà”. I jo penso: “O no.” Les xarxes socials i les plataformes de vídeo són un terreny fèrtil per a la propagació d’aquest tipus de discursos misògins. L’auge de la manosfera en aquesta edat tan crítica respon, en gran part, a la necessitat de reafirmar-se en una masculinitat exagerada que els promet seguretat i control, en una època en què ara els drets i la integritat de les dones ja no estan als marges de l’esfera política, sinó que ocupen un lloc central en el debat i les agendes dels partits. I em pregunto si aquest tipus de tallers són útils (perquè necessaris ho són) si els intenten rebentar cada vegada que des del centre s’intenta acostar la canalla al feminisme. Com més conscients i combatives es tornen elles, més descarats són ells. I mentre elles busquen la seva veu, ells lluiten amb dents i ungles per silenciar-la.
No només se’ls posen traves a les alumnes. Recordo diferents ‘Vaga de totes’ en altres centres. Recordo anar amb més de la meitat del claustre a manifestar-me. Recordo una altra ocasió en què el director va programar una formació interna per aquell dia i es va negar a canviar-la de data. Recordo que, aquell any, una integrant del departament d’orientació va fer arribar per correu la redacció d’un manifest feminista en què es mencionava i es retratava la realitat interseccional i plural de l’alumnat del centre. Un professor ho va qualificar de reformista, ja que desviava l’atenció de la lluita de classes, diluïa l’enfocament en el canvi revolucionari i, en lloc de transformar les estructures de poder, reforçava les existents. “No som paies, gitanes, trans, lesbianes, bisexuals… som obreres”. Som. Ah, dona, has de saber que l’anàlisi de les opressions ha de tenir sempre una base materialista, centrada en l’estructura econòmica, i no limitar-se a factors identitaris que no qüestionin el sistema capitalista completament. Comptava allò com un micromasclisme? Va ser, en tot cas, força violent.
Fins i tot les meves alumnes més polititzades de vegades pensen que el feminisme ha arribat “massa lluny”. Hi ha una incomoditat tangible, un dubte que reflecteix la tensió entre les idees que defensen i els límits que perceben en la lluita per l’emancipació. Tenen por d’alçar massa la veu, de passar-se de frenada. Per a elles, algunes demandes feministes semblen excessives, desmesurades, com si estiguessin sobrepassant els marges del que és raonable. En realitat, no s’atreveixen a abandonar un espai falsament segur, un que les ha ensenyat a conviure amb certes normes i rols preestablerts inamovibles, on sempre se’ls relegarà a una posició subordinada.Mentrestant, intento guiar-les, tot i que sovint sento que el missatge no cala tan profundament com voldria. Intento explicar-les que les vagues no són simplement dies de lliure disposició, però la resistència encara és forta, no només dels nois, sinó també d’algunes noies que encara no se senten completament segures en l’activisme feminista. Sospir i recordo quan les vaig acompanyar a l’obra de teatre És de conya, que escenificava la vida de tres amics i les seves relacions de parella, navegant estereotips i violència de gènere. Recordo un alumne al·legant des de la seva butaca, després d’haver improvisat una escena a petició dels actors: “Aprofito per dir que el feminisme no és dolent” i com algunes alumnes es van quedar a parlar amb les actrius després. Una petita victòria en un mar de resistències. Les macro ja arribaran després.
