El fenomen de The Hunger Games, Els jocs de la fam en la seva traducció al català, és molt més que una sèrie de llibres i pel·lícules d’èxit: s’ha convertit en un relat sobre lluita de classes, opressió i revolta contra el poder establert. Amb la publicació de Sunrise on the Reaping aquest mes de març (Amanecer en la cosecha en la seva versió en castellà, i encara sense data de publicació en català el dia d’avui), i la seva futura adaptació cinematogràfica planejada per a novembre de 2026, la saga de distopia de l’escriptora estatunidenca Suzanne Collins es troba més vigent que mai.
La història d’Els jocs de la fam transcorre en un futur distòpic on el territori de l’estat fictici Panem ocupa el que avui coneixem com a Amèrica del Nord, devastada per crisis climàtiques i diverses guerres que han provocat la seva reestructuració. Aquest estat està dividit en el Capitoli i tretze districtes, tot i que un d’ells, el Districte 13, és esborrat del mapa després d’una rebel·lió fallida. El Capitoli representa l’elit governant, opulenta i despietada, mentre que els districtes són zones explotades on la població treballadora viu en condicions de misèria i opressió i està totalment a la seva mercè. Per tal de mantenir la por i evitar revoltes, el Capitoli organitza anualment els Jocs de la Fam, un espectacle macabre on cada districte ha d’enviar un noi i una noia adolescents (els tributs) a lluitar fins a la mort en una arena televisada. Aquesta estructura social no és lluny de la realitat actual: el capitalisme globalitzat reprodueix aquestes mateixes desigualtats, on una minoria acapara els recursos i el poder mentre la majoria viu sota condicions de precarietat, repressió i explotació. Com sempre, la ciència-ficció, gènere literari al qual pertany la distopia, no parla sobre el futur, sinó sobre el present: les ansietats i preocupacions del moment actual ens porten a elucubrar sobre un possible futur en el qual tots aquests malestars s’aguditzin.
La trilogia principal d’Els jocs de la fam està composta per tres llibres: Els jocs de la fam (The Hunger Games, 2008), En flames (Catching Fire, 2009) i L’ocell de la revolta (Mockingjay, 2010), amb les seves pel·lícules homònimes estrenades, respectivament, en 2012, 2013, 2014 i 2015 (el tercer lliurament es va dividir en dues parts). La seva protagonista, Katniss Everdeen, és una jove del Districte 12 que es presenta voluntària als Jocs per salvar la seva germana petita, que ha estat seleccionada com a tribut. Acompanyada per Peeta Mellark, el noi seleccionat del seu districte, Katniss sobreviu amb Peeta als Jocs i desafia el control del Capitoli. A partir d’aquí, es converteix en el símbol de la rebel·lió i resistència contra el Capitoli. La seva lluita no és individual, sinó col·lectiva, i al llarg de la saga es posa en evidència com l’organització i la solidaritat entre els oprimits són fonamentals per derrocar un sistema opressor malalt de si mateix. Tot i aconseguir la caiguda del tirànic president Coriolanus Snow (magistralment interpretat en les pel·lícules pel tristament mort en 2024 Donald Sutherland), al qual en La Realitat li vam dedicar un article: https://www.realitat.cat/2024/06/donald-sutherland-estrella-de-cinema-i-veu-de-la-rebellio/), la història deixa clar que la victòria no és simple ni definitiva, i que la reconstrucció d’una societat justa no és immediata.
A més de la trilogia principal, Suzanne Collins va publicar el 2020 la preqüela Balada d’ocells cantors i serps (de títol original The Ballad of Songbirds and Snakes), que també va ser adaptada al cinema el 2023, i que aprofundeix en els orígens del president Snow.
Sunrise on the Reaping, per part seva, se centra en la 50a edició dels Jocs de la Fam, l’anomenat Vassallatge dels Vint-i-Cinc, i ens permet entendre millor com Haymitch Abernathy, un dels personatges més complexos de la saga, va sobreviure a un dels Jocs més brutals que es recorden, donant-nos el context de la seva vida prèvia en el Districte 12 i realitzant moltes connexions amb els esdeveniments narrats en la trilogia principal. Haymitch és un adolescent de 16 anys del Districte 12 que aconsegueix guanyar els Jocs amb astúcia, però la seva victòria no li suposa llibertat, sinó una vida de vigilància constant per part del Capitoli. Afectat pels traumes viscuts, se submergeix en una espiral de depressió i alcoholisme mentre es veu obligat a mentorar els tributs del seu districte any rere any, sabent que la gran majoria d’ells seran ferotgement assassinats a l’arena. És la figura de referència de Katniss i Peeta en la seva edició dels Jocs i col·labora activament en la rebel·lió contra el Capitoli, que finalment causa el final dels Jocs de la Fam i la caiguda del règim dictatorial de Snow.
No és casualitat que els tres llibres de la trilogia principal es publiquessin en 2008, 2009 i 2010, després de l’esclat de la gran crisi econòmica i els consegüents nerviosisme i qüestionament d’institucions socials i econòmiques en altre temps aparentment intocables. Suzanne Collins va admetre que el germen de la saga se li va ocórrer mentre veia la televisió i s’intercalaven en els canals programes de telerealitat amb imatges de la guerra a l’Iraq.
A més, Balada d’ocells i serps es va publicar en 2020, després del primer mandat presidencial de Donald Trump i en plena crisi sociosanitària causada per la pandèmia del coronavirus, experimentant-se a escala global un ascens de l’extrema dreta que continuem veient ara. En aquesta preqüela presenciem la història de com el jove Coriolanus Snow, procedent d’una família del Capitoli caiguda en desgràcia després de la rebel·lió dels districtes, es va convertint a poc a poc en el feixista que veiem en la trilogia principal presidint Panem en un règim dictatorial. Llegir la història des de la seva perspectiva en primera persona no pretén fer que justifiquem les seves accions, al revés: diu molt de la capacitat narrativa de Collins el pertorbador que resulta tenir accés als pensaments d’un home jove que es va despullant de tota empatia i integritat per a aconseguir els seus fins.
Així mateix, a la novel·la de Haymitch es fa més èmfasi que mai en els tripijocs interns del Capitoli, la seva propaganda i les sinistres maniobres del president: difícil no veure aquí l’actual complicitat mediàtica amb el genocidi del poble palestí a les mans d’Israel i els seus suports, per exemple.
Collins domina l’art de dur a terme una aguda anàlisi sociopolítica i cultural extremadament crítica amb les estructures de poder capitalistes dominants fent servir trames absolutament addictives: no dona puntada sense fil i tot està interconnectat en aquest univers literari. Aquesta autora utilitza l’enorme interès mediàtic que desperta la seva obra per a cridar l’atenció sobre temes apressants, alhora atemporals i de tremenda actualitat: ja podrien aprendre d’això altres escriptores que fa anys també van aconseguir la fama amb sagues que captaven a un públic majoritàriament juvenil i que ara només fan servir la seva plataforma mediàtica per a escampar discursos d’odi (sí, ens estem referint a J. K. Rowling).
La saga ens mostra que la revolució només pot triomfar quan les classes oprimides prenen consciència de la seva força col·lectiva. Quan el proletariat s’organitza i actua com una sola força, la burgesia es veu amenaçada. A més, la saga en conjunt desconstrueix la figura individualista de “l’Heroi Escollit”: Katniss no és qui, individualment, enderroca el règim tirà de Snow, sinó que la revolta és fruit d’accions col·lectives i organitzades que es van gestant amb el temps, durant moltes dècades. Perquè cremin les flames, primer ha d’haver-hi espurnes.
La saga no romantitza la guerra, molt al contrari: es tracten temes realistes i molt complexos, com les seqüeles mentals, físiques i emocionals que llastraran a Katniss, Peeta, Haymitch i altres personatges durant tota la vida, la radicalització de joves en contextos de misèria extrema i el gran paper que juga la propaganda, no només de la dictadura del Capitoli, sinó també de la resistència, que ha d’aprendre a fer servir mitjans per organitzar-se i contrarestar la narrativa imposada pel poder.Els jocs de la fam és, doncs, una molt poderosa metàfora del nostre present. En un moment històric on la precarietat, la repressió i la desigualtat s’intensifiquen, és més necessari que mai construir una resistència organitzada i conscient. La revolta no és una opció: és una necessitat històrica que només es pot aconseguir a través de la lluita i els esforços conjunts. Així com els districtes van aixecar-se contra el Capitoli, nosaltres hem de lluitar contra un sistema capitalista que ens condemna a la misèria mentre una minoria acumula riqueses obscenes. I, com ens ensenya aquesta magnífica saga, la victòria no arribarà amb gestos individuals, sinó amb la força col·lectiva del poble organitzat.
