Editorial del número 19 de la revista teòrica del PSUC, Nous Horitzons, del primer trimestre de 1970, escrita per Manuel Sacristán en ocasió del centenari del naixement de Lenin.
Fa cent anys, el 22 d’abril de 1870, naixia Vladimir Ilitx Ulianov, que havia de ser conegut a tot el món pel nom de «Lenin». A la vegada revolucionari, pensador i home d’estat, Lenin és l’home que més profundament ha influït sobre la humanitat al segle XX.
La seva obra multifacètica culmina amb la direcció de la primera revolució proletària triomfant i la fundació del primer estat socialista del món. El socialisme, gràcies a Lenin, va deixar de ser una aspiració per a convertir-se en realitat tangible. Els oprimits de la terra van saber que era possible d’enderrocar el règim dels capitalistes i terratinents: el camí de l’emancipació quedava irreversiblement obert.
Naturalment, aquest triomf no hauria estat possible sense que convergissin, sobre unes condicions socials objectives, unes determinades condicions teòriques, polítiques i personals del partit bolxevic, fortament marcat per la personalitat de Lenin. En el seu treball teòric, aquest demostrà una extraordinària perspicàcia per a copsar els fenòmens concrets a la llum de la interpretació marxista. La seva principal superioritat sobre els altres pensadors marxistes contemporanis era el seu penetrant sentit «pràctic» (que no s’ha de confondre amb pragmàtic) de la teoria. Aquest sentit és el que li va fer comprendre la possibilitat que la revolució socialista esclatés en països endarrerits, amb una alta proporció de població rural, com era la Rússia de primers de segle, i el va portar a propugnar la necessitat de l’aliança de la classe obrera amb els camperols petits i mitjos com a aliança decisiva per la marxa al socialisme. Sense deixar-se paralitzar dintre d’esquemes rígids —a diferència d’altres marxistes amb més pretensions acadèmiques—, Lenin s’adonà que l’extensió del mercat imperialista creava un sistema mundial i arrossegava dins l’òrbita de les modernes contradiccions de classes països essencialment agraris. Aquesta constatació, fonamental per al socialisme com la història ha demostrat, s’inseria dintre d’una teoria general de l’imperialisme que sintetitza les investigacions anteriors (Hobson, Hilferding) i les dona una amplària i un abast que segueixen vigents fins als nostres dies.
És possible que la immaduresa de la societat russa de començaments de segle hagi jugat algun paper en la presa de consciència per part de Lenin de la importància del moment subjectiu en el procés revolucionari. Al si de la socialdemocràcia de l’Europa occidental imperava un esperit objectivista, fatalista, que esperava l’adveniment del socialisme com a resultat de la maduració espontània del capitalisme. En realitat, aquest esperit era en gran part un producte de la plàcida adaptació dels partits obrers a una època d’estabilització relativa del capitalisme, de desenrotllament relativament pacífic, que ocupà les darreres dècades del segle XIX i la primera del XX. El fruit de tot això fou la degeneració teòrica i política de la socialdemocràcia i la seva incapacitat per afrontar les crisis revolucionàries que finalment varen esclatar. Lenin havia previst aquestes crisis i s’havia adonat de la degeneració de la socialdemocràcia: la seva visió de l’imperialisme com a fase superior del capitalisme es completava, doncs, amb una concepció nova del partit obrer. Segons aquesta concepció, el partit ha d’ésser capaç d’enfrontar-se amb qualsevol eventualitat, amb qualsevol tipus de lluita. Aquesta pot desenrotllar-se i es desenrotlla en diversos fronts: el sindical, el parlamentari, el militar. El partit ha de tenir la suficient agilitat per a adoptar en cada moment oportú el mitjà que més l’apropi de la victòria. Lluita electoral, vagues reivindicatives, insurrecció armada, poden ser fases successives d’un únic procés. El partit que la classe obrera necessita per a dur a terme el seu combat de classe ha d’ésser capaç d’assumir tota la varietat possible de formes d’acció, i per tant cal que estigui centralitzat i disciplinat sota una direcció única. La socialdemocràcia es dividia en fraccions diverses amb diferents orientacions polítiques; aquesta divisió separava de vegades clarament la «fracció parlamentària» de la «fracció sindical», separació que impedia articular les lluites econòmiques dintre de perspectives polítiques i que convertia els parlamentaris socialistes en vulgars parlamentaris sense suport de les masses en lluita. L’eventualitat de la lluita armada desapareixia de l’horitzó dels partits socialdemòcrates.
Lenin aconseguí primer transformar el partit rus i després de la victòria d’octubre impulsà la creació d’una Tercera Internacional que permetés de reconstituir el moviment obrer sobre bases revolucionàries. La disciplina única de la nova Internacional era un contrapès a les tendències xovinistes i a la traïció a l’internacionalisme proletari de part dels socialdemòcrates, que en la Primera Guerra Mundial interimperialista havien donat preferència als interessos de les respectives burgesies nacionals sobre els del proletariat. L’internacionalisme és un dels principis essencials del leninisme, i és amb ell com per primera vegada es defineix en la pràctica la unitat entre el moviment obrer i el moviment d’emancipació nacional de les colònies i països dependents. L’internacionalisme esdevé, amb Lenin, planetari.
L’experiència revolucionària de 1905 a Rússia feu aparèixer un nou tipus d’organització de la classe obrera que Lenin i els bolxevics generalitzaren : els soviets o consells. Els soviets eren organitzacions obreres de masses però de caràcter no sindical sinó polític. Lenin hi descobrí un element d’articulació de la lluita de masses que permetia d’obrir un front polític extraparlamentari. El març de 1917, observant el procés revolucionari des de Suïssa, deia: «Al costat d’aquest govern (el govern burgès de Miliukov) (…) ha aparegut un govern obrer, el govern principal, no oficial, encara no desenrotllat, relativament feble, que expressa els interessos del proletariat i de tots els elements pobres de la població de la ciutat i del camp.» Així s’establia una situació caracteritzada per la dualitat de poders que havia de permetre en el moment oportú, quan les forces populars estiguessin suficientment reforçades, trencar l’equilibri en favor de la classe obrera. Les anàlisis de Lenin sobre els consells i sobre la dualitat de poders són peces importants de l’estratègia revolucionària del moviment comunista.
Quan s’examina el procés de la revolució a Rússia entre febrer i octubre de 1917 no es pot deixar de reconèixer les sorprenents qualitats de Lenin com a estrateg, la seva clarividència i sentit de l’oportunitat. Els altres dirigents bolxevics recorden amb admiració la seva flexibilitat, que en determinats moments era desconcertant. Anastas Mikolan explica el seu desconcert davant l’afirmació que feu Lenin abans del juliol sobre la possibilitat d’una transició pacífica cap al socialisme, tot i que sempre havia ensenyat que només era possible de vèncer en la revolució mitjançant la insurrecció armada. Pocs mesos més tard, Lenin hagué de lluitar vigorosament contra la incomprensió de molts altres dirigents que no veien que el moment de la insurrecció havia arribat ja. La seva capacitat d’«anàlisi concreta de la situació concreta» (definició que ell mateix donava de la dialèctica) representa probablement l’exemple més alt d’unificació creadora de la teoria marxista amb la pràctica revolucionària.
Pel seu origen de classe, Lenin era un petit-burgès; però pocs com ell han sabut identificar-se tant amb la causa obrera. El que dona una continuïtat i una conseqüència més grans al seu pensament i a la seva acció és la fidelitat irreprotxable als interessos dels oprimits. La seva vida és l’antítesi de la submissió petit-burgesa als interessos dominants, a l’oportunisme, al desig de fer carrera i de brillar. El seu treball intel·lectual és l’antítesi tant de l’arribisme acadèmic com del «refinament» purista i llibresc tan freqüent en el món intel·lectual.
Lenin no es va deixar paralitzar mai per la por de les conseqüències dels seus actes. Podia haver fet seu l’adagi de Molière : «Odio els cors pusil·lànimes, que de tant preveure les conseqüències de les coses, no gosen emprendre res.» No era home de vacil·lacions. Sabia que davant la brutalitat del capitalisme el proletariat i els oprimits han de saber agafar decididament entre les seves mans el seu destí. La història sanguinària de guerres, de colonització, de feixisme, que el capitalisme ha imposat a la humanitat en aquest segle que ens ha tocat viure, li ha donat la raó. I no és que ell no preveiés la possibilitat de degeneracions en el curs de la construcció del socialisme; precisament els seus escrits dels últims temps estan plens d’advertències contra els defectes que ell veia aparèixer aquí i allà. Però, calia abdicar davant l’explotació’? La resposta de tot revolucionari és clara. Lenin la va donar amb les seves paraules i amb els seus actes, i va prevenir que la lluita emancipadora seria llarga i difícil, però no per això menys necessària.
De Lenin hem d’aprendre una altra lliçó: la necessitat d’una lluita permanent d’idees, d’un combat permanent contra les debilitats teòriques i polítiques, contra l’afluixament de la voluntat revolucionària, contra les ambigüitats ideològiques. Lenin era un polemista intransigent quan esbrinava la traïció o l’error; sabia que la polèmica era la força del partit, que la disciplina només podia ser eficaç quan anava acompanyada del contrast de les idees.
Lenin ens ha ensenyat, doncs, moltes coses. Dirigint la Revolució Russa a la victòria ens ha ensenyat que el socialisme era possible. Amb tota la seva vida d’acció ens ha ensenyat la força que té la voluntat armada d’una convicció i d’una teoria justa. Ens ha donat un model de fidelitat activa a la causa dels oprimits de tots els racons del món. Ens ha ensenyat la difícil harmonia entre la teoria i la pràctica, I a ser exigents en tota cosa. Ens ha facilitat, a milions i milions d’homes, el domini dels nostres propis destins.
