“… ella no nos necesita. Lo hacemos por nosotros. Parece, pues, que la necesitamos.”
Christa Wolf, Noticias sobre Christa T.
La pel·lícula Giulia [1] de Xavier Juncosa és una contribució al record de Giulia Adinolfi, una forma de fer viva la seva presència. Les entrevistes ens mostren la permanència de la petjada de Giulia en les persones que la varen conèixer. Petjada que és fruit de la seva forma de fer, d’estar al món i a les relacions. Dolors Folch, en un text de l’any 1980, feia referència a l’art de la relació que Giulia va cultivar al llarg de la seva vida:
“Sovint em va sobtar que tots semblàvem millors davant d’ella. I és que, profundament rigorosa amb ella mateixa, mai banal, apel·lava sempre en els altres al més viu i al més generós que en ells hi havia. Donava molt i demanava molt a canvi i això creava entorn d’ella una relació sempre rica.” [2]
La col·laboració de nombroses persones a l’esforç de fer possible la pel·lícula és probablement un indici de la xarxa de relacions que Giulia Adinolfi i Manuel Sacristán varen fer créixer i també del fet que el seu compromís i el seu pensament encara són vius en altres persones; que és l’única manera de què visquin.
L’obra de Giulia, però, està en bona part per explorar i encara és inèdita. Perquè Giulia Adinolfi, com deia Paco Fernández Buey a la nota publicada al segon número de la revista mientras tanto poc després de la seva mort: “(…) estudió muchísimo y escribió, como los que saben de verdad, mucho más de lo que publicó.”
Tanmateix, l’obra de Giulia Adinolfi continua oberta perquè en molts aspectes es manté la vigència d’alguns resultats de la seva investigació i perquè inicià i deixà plantejades reflexions que s’han mostrat fecundes en el temps. Entre aquestes es troben les seves aportacions al pensament feminista. Els textos que ella va publicar els anys 1967 i 1979-80, varen aparèixer en moments decisius per al moviment de les dones i varen ser un referent per al debat durant anys.
El 1967, el seu text «Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones» [3] va aportar al Moviment de Dones Democràtiques que en aquell moment naixia, elements de clarificació com a mínim en dos aspectes.
En primer lloc, la comprensió dels canvis en l’experiència de les dones que s’esdevenien els anys seixanta pel que feia al seu paper com a gestores de la qualitat de vida de les famílies: el canvi del seu paper de productores al de consumidores i la seva progressiva incorporació al mercat de treball. Amb relació a aquest darrer fet, ella observava que la incorporació de les dones al mercat de treball, si bé podia ser un camí per prendre consciència de l’explotació del treball assalariat i de la manca de drets i la discriminació femenina, no era el principal camí per a l’alliberament de les dones, tal com en aquell moment semblava creure la majoria de les dones feministes.
En segon lloc, distingia entre les diferents concepcions de la lluita de les dones en el context general de lluita per la democràcia i la transformació social presents en les diferents tendències polítiques que es posicionaven respecte al moviment de dones. En la seva anàlisi es distanciava tant de la pràctica instrumentalitzadora que mantenia en la subalternitat el moviment de dones, com d’un feminisme que se centrava en la reivindicació de drets per les dones amb la finalitat d’assolir la igualtat amb els homes i que considerava terreny perillós tot allò que fes referència a la realitat de les dones com a responsables de les tasques de cura, criança i socialització. Tampoc confiava en el plantejament que supeditava la lluita de les dones a la revolució proletària i que, en conseqüència, no donava suport a l’autonomia d’un moviment de dones, argumentant que era mantenir en la discriminació a un grup ja discriminat.
Giulia Adinolfi defensava la necessitat de crear un moviment de dones que plantegés una lluita amb objectius propis no supeditada o instrumentalitzada pels partits obrers, però sí en contacte amb aquest moviment que havia d’assumir, com a subjecte revolucionari, tots els projectes d’emancipació social i, per tant, també el de les dones. Al seu entendre els objectius d’aquest moviment no solament havien de fer referència a la situació de discriminació en la qual es trobaven les dones; elles podien i havien d’abordar temes relatius a la lluita general, és a dir que afectaven el conjunt de la població, que eren propers a la seva experiència i que concernien els seus interessos.
La proposta de Giulia Adinolfi era la creació d’un moviment de dones amb plantejaments i objectius específics i formes d’organització pròpies que aportés la seva visió i la seva lluita a la lluita general per la transformació de la societat. Una visió específica que el proletariat havia de fer seva per tal de ser realment hegemònic. És a dir, per tal de ser capaç de donar solució als problemes plantejats per tots els grups oprimits de la societat.
Allò que interessa assenyalar d’aquest text de Giulia Adinolfi és la seva aposta per la creació d’un moviment amb discurs propi vinculat a l’experiència de les dones, un discurs que no es reduís solament a superar la discriminació respecte als homes -per mitjà de la consecució de drets, de l’accés al treball remunerat, o de l’educació-, sinó que es plantegés la transformació social des dels interessos de les dones. Interessos i plantejaments femenins que havien d’incorporar-se i estar presents en un projecte social alternatiu.
Amb relació al segon moment, els textos publicats el 1979-80 als primers números de la revista mientras tanto constitueixen una intervenció dirigida a un moviment feminista que ha viscut un moment d’eclosió a la segona meitat de la dècada dels setanta i es troba en un moment de canvi -quan s’ha normalitzat la vida democràtica a l’estat espanyol- amb una gran necessitat de reflexió. Aquests textos varen promoure i varen estar presents força temps al debat dels anomenats feminismes de la igualtat i de la diferència que en aquell moment prenien forma en el moviment feminista del nostre país.
En ells feia un acurat diagnòstic de la situació contradictòria del moviment feminista que recollia els dilemes i el sentir de moltes dones en relació amb la crisi de legitimitat del rol de gènere que el patriarcat havia atribuït a les dones i a l’adopció del referent masculí per a l’emancipació femenina que era majoritària en el feminisme més visible en aquell moment.
Giulia Adinolfi plantejava que calia sortir del fals dilema entre mantenir el rol femení o identificar-se amb el referent masculí, mitjançant l’apropiació per part de les dones de la seva pròpia tradició -que havia generat el que ella anomenava una «subcultura femenina»-, assumint-la críticament. Això significava rebutjar allò que no tenia sentit per a les dones del final del segle XX i donar un sentit nou propi a tot allò de la subcultura femenina que les dones consideressin vàlid per proposar com a alternativa de futur.
Per tal d’iniciar aquest projecte Giulia Adinolfi proposava començar analitzant el treball domèstic. Ella va esbossar aquesta proposta a l’esquema sobre el treball domèstic dictat els darrers dies de la seva vida, transcrit per Manuel Sacristán i publicat al número 3 de la revista mientras tanto uns mesos després de la seva mort.
El seu punt de partida era l’afirmació que el treball domèstic està a la base de la cultura femenina però no de l’opressió de les dones; que no s’ha de confondre el treball domèstic amb l’opressió de les dones, atès que no és el treball domèstic en ell mateix sinó la relació entre els sexes -el patriarcat en la seva concreció de divisió sexual del treball- allò que oprimeix les dones.
Aquest aclariment anava adreçat a contrarestar una idea predominant quan Giulia Adinolfi va escriure els seus darrers textos: que per alliberar-nos havia de desaparèixer el treball domèstic. Ella deia, en canvi, que el treball domèstic no és un residu, sinó un treball imprescindible per al funcionament social, al qual s’ha sostret el valor de treball pel fet de no ser mercantil.
Al llarg dels anys passats d’ençà que ella ho va plantejar s’han anat desenvolupant línies de recerca i de reflexió que han confirmat no solament el seu punt de partida, sinó la vigència del plantejament que va fer al seu esquema sobre el treball domèstic. D’una banda, els estudis sociològics sobre l’ús del temps diferenciat per sexes han fet visible el treball de les dones. D’una altra, fer emergir el treball que les dones fan fora de l’àmbit del mercat ha posat en qüestió la idea predominant de treball. Ha qüestionat la reducció de la idea de treball a l’ocupació, que és l’experiència masculina del treball a la nostra societat, des de la que s’ha fet invisible el treball no mercantil de les dones.
A més de fer emergir el treball femení per mitjà de la seva quantificació en hores de treball, s’ha començat a dir en paraules l’experiència de treball de les dones i això ha confirmat l’apreciació de Giulia Adinolfi sobre la diferent relació que homes i dones tenen amb l’objecte del seu treball: les dones, en l’àmbit domèstic, fan un treball vinculat als afectes.
En dir l’experiència de treball no mercantil de les dones i posar en qüestió la reducció de la idea de treball a l’ocupació s’ha obert la possibilitat de recuperar concepcions del treball que s’havien deixat de banda: el treball com activitat dirigida a respondre a les necessitats humanes, a la qualitat de vida de les persones. Entès en aquest sentit s’ha fet palès que el més d’aquest treball femení és precisament el fet de desenvolupar-lo en relació amb persones estimades i en un espai de gratuïtat. Un més que Giulia Adinolfi ja valorava en afirmar la superioritat del treball no mercantil respecte al mercantil.
En aquest recorregut de reflexió sobre el treball s’ha confirmat el que Giulia Adinolfi ja apuntava l’any 1980, és a dir, que la vinculació entre tasques i pràctiques de relació a l’àmbit domèstic fa que aquelles no siguin substituïbles -o solament ho siguin parcialment- per la mecanització, pels serveis del mercat, ni per la socialització en l’àmbit estatal.
Així mateix, ha anat prenent cos una indagació sobre l’activitat de les dones en l’espai de convivència que, d’una banda, ha enriquit la idea de treball domèstic diferenciant i posant nom a diversos aspectes d’aquest treball: avui parlem de tasques domèstiques, treball de cura, treball de gestió familiar, etc. D’altra banda, s’ha donat valor a pràctiques de relació que són més de dones que d’homes i que encarnen valors i comportaments que Giulia Adinolfi havia assenyalat als seus textos com propis de la subcultura femenina: la sensibilitat, la paciència, la no-violència, la capacitat de mediació.
A l’esquema sobre el treball domèstic Giulia Adinolfi va veure més enllà i va deixar plantejat un tema de futur que en aquell moment la majoria de les dones feministes del seu entorn, fins i tot intuint la seva importància, no vàrem ser capaces de continuar. Al llarg dels anys la seva proposta ha anat prenent cos i en aquest moment està al centre de discurs i la reflexió feministes i constitueix una aportació important per al discurs i la pràctica política dels moviments que actualment continuen compromesos amb la transformació social en un sentit alliberador per a dones i homes.
Aquest text és la versió catalana, amb petites modificacions, de l’escrit “Giulia Adinolfi, un pensamiento vivo” publicat a Joan Benach, Xavier Juncosa i Salvador López Arnal, Del pensar, del vivir, del hacer. Escritos sobre «Integral Sacristán» de Xavier Juncosa, Barcelona, El viejo topo, 2006., pp. 205-209.
Notes
[1] El documental Giulia es pot visionar a https://giuliaadinolfi.caladona.org/
[2] Maria Dolors Folch, “En la mort de Giulia Adinolfi”, revista Nous Horitzons, 62, abril 1980.
[3] Lluïsa Vives [Giulia Adinolfi], “Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones”, revista clandestina Nous Horitzons, nº 12, quart trimestre de 1967. Versió catalana de Carme Vilaginés.
