Intervenció de cloenda a l’homenatge a Manuel Sacristán, celebrat a Barcelona els dies 24 i 25 de novembre del 2005
Amigues, col·legues, companyes i companys,
els organitzadors d’aquestes jornades i l’atzar lexicogràfic del meu cognom han volgut que clausuri aquest homenatge a Manuel Sacristán amb motiu del vintè aniversari de la seva mort.
Sacristán es mereixia que es fes, com a mínim, això. Ben fet! M’alegro que vint anys després de la seva mort abans de temps es comenci a fer-li justícia en el país de l’enveja rancuniosa, aquesta passió dolenta tan espanyola de la qual Quevedo famosament va dir que és prima perquè mossega i no menja.
Manolo Sacristán va ser amic, mestre, col·lega, camarada o professors de molts dels circumstants. Suposo que és aquesta varietat de relacions, i encara d’altres, derivades de la seva polifacètica personalitat intel·lectual, el que han tingut principalment en compte els organitzadors quan han distribuït als ponents a les diferents taules temàtiques.
Jo no voldria cansar-vos ara, en aquesta cloenda, amb un resum sincrètic de totes les virtuts o limitacions de l’homenatjat en les seves múltiples facetes, ni menys de les vives discussions aquí hagudes aquests dos darrers dies al respecte.
Però valent-me del fet d’haver mantingut amb ell una relació de diversos nivells, potser aconsegueix dir algunes poques paraules sobre un tret de la seva personalitat que, en la meva opinió, va deixar una empremta singularíssima en totes i cadascuna de les facetes del seu pensar i del seu fer. No dic que aquest tret ho expliqui tot, ni tan sols que sigui fonamental la “clau” per entendre a Sacristán, però sí que em sembla un tret unificador de la seva rica i complexa ordidura moral.
Voldria, doncs, dedicar unes paraules al seu antifilisteísme. En tot el que va fer, també en el pensar, Manolo Sacristán actuà mogut o guiat pel ressort d’una prèvia declaració de guerra sense quarter al filisteisme i, per implicació, als filisteus.
I això què és? Ah, doncs un concepte molt marxista. I un concepte que, a diferència dels molt gastats de “mode de producció”, “sobreestructura” o “hegemonia”, té l’avantatge afegit que no s’ha revelat propici fins ara als jocs escolàstics de paraules als quals s’han mostrat tan aficionats els acadèmics “marxistes”, els professionals de la cosa, vaja.
(Jo no sé de cap estudi que hagi procedit a un escrutini informàtic de les obres completes de Marx i Engels, però si algun dia es porta a terme, aposto que, almenys en els 10 gruixuts volums de la seva correspondència, la paraula “filisteisme” i altres clarament coextensives, com spiessbürgerlich, que de vegades es tradueix un tant innocentment com “petitburgès”, serà una de les que registri més entrades.)
Bé, doncs, què és un filisteu? Filisteu és qui es nega o es resisteix a valorar les coses, qualsevol cosa, per si mateixa.
Filisteu és qui no admet, per exemple, que es pugui desitjar conèixer alguna cosa pel valor mateix de conèixer-la, pel mer plaer de satisfer la curiositat, la qual, com va dir Aristòtil, el pare de l’antifilisteisme filosòfic, és el començament de tot saber. El filisteu sosté, o la majoria de vegades actua com si sostingués que només és desitjable el coneixement que serveix per a alguna cosa (per guanyar diners, per ser famós, per escalar a la jerarquia acadèmica, per aconseguir una tecnologia útil, per fer la revolució, per lligar, etcètera).
Filisteu és, en general, qui es nega a reconèixer que puguin haver-hi accions humanes amb valor per si mateixes, qualsevol que sigui el resultat d’elles.
Per a la trista vida del filisteu, aquesta es redueix a un immens repertori d’instruments, de mitjans i cadenes senceres de mitjans posats al servei d’alguna finalitat, normalment heterònoma.
Vera Sacristán ha recordat recentment una dita castellana que li repetia amb freqüència a la infantesa el seu pare: “Primer l’obligació, després la devoció”. Bé, les dites, de vegades, es queden curtes, filosòficament parlant. No son habituals els refranys filosòficament rodons, com aquell que a Manolo li semblava el més socràtic i profund del refranyer castellà: “No hay tonto bueno”. Que la dita de la devoció i l’obligació ens queda prou més de ben a prop del que potser vulgui declarar ens ho prova el fet que, en postergar les seves devocions per complir amb les seves obligacions, el propi Manolo Sacristán procurava i crec que freqüentment aconseguia complir-les amb devoció.
Veieu, amics, que no és poca la diferència que passa per alt aquesta dita. Gens menys que la que separa al capellà de l’epicuri: la que separa a qui transsuda i fa gala de sacrifici posant per davant l’obligació, i qui graciosament es lliura a l’obligació, amb almenys una gota de devoció. Aquest, i només aquest, aspira al títol d’enemic irreconciliable del filisteisme.
Doncs bé, el de Manolo Sacristán va ser un antifilisteisme extremista, que no es conformava a declarar que hi ha algunes coses que han de buscar-se o fer-se per si mateixes, pel seu valor intrínsec, sinó que s’insolentava a convertir gairebé qualsevol mitjà o instrument en finalitat.
Jo vaig escoltar al seu amic de joventut García Borrón, qui desgraciadament ja no està tampoc entre nosaltres, narrar amb vertadera delectació la reconcentrada perícia amb la qual l’alferes Manuel Sacristán muntava i desmuntava una arma de foc. Amb Gonzalo Pontón, un editor de rara sensibilitat humana i intel·lectual, hem comentat alguna vegada la pulcritud gairebé immaculada dels originals mecanogràfics de les traduccions de l’homenet cabal que, expulsat de la universitat, havia de treballar pane lucrando a 59 pessetes (una mica més de 30 cèntims d’euro) la pàgina standard (30×70), amb múltiples còpies a paper carbó ben corregides totes.
Manolo Sacristán era, com s’ha recordat aquí, un internacionalista de cor i de cap, però precisament per ser-ho en el sentit genuí i no estúpidament manipulat de la paraula, s’interessà seriosament tota la seva vida per les llengües i les cultures de les nacions i els pobles històricament oprimits. Es guanyà el respecte i l’estima de la millor cultura catalanoparlant (Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Raimon, Josep Fontana, Francesc Vicens o Miquel Martí Pol, per limitar-me a uns pocs noms que ja han sortit aquí, que el van distingir amb el seu afecte i admiració), es va guanyar aquest respecte, dic, entre molts altres motius perquè es va prendre, amb devota alegria, el treball d’aprendre a parlar la llengua catalana, que dit sia de pas, va arribar, sense necessitar-ho, a dominar amb satisfacció. I quan preparava el seu viatge a Mèxic, va comprar diversos manuals de gramàtica náhuatl i molts altres llibres sobre llengües precolombines, als quals es va entregar, almenys per uns mesos, amb gran afició i esforç, com ha contat alguna vegada, entendrida, Ángeles Lizón.
Qualsevol que l’hagi tractat amb una mica d’assiduïtat, i que no sigui un suro, haurà tingut amb ell experiències d’aquesta mena, en les quals es veia a l’antifilisteu en acció. Una vegada, i per un tràngol militant que ara no ve al cas, vam quedar, ell i jo, un dissabte al matí, encarregats de netejar un polsegós local prestat que havia de servir-nos de magatzem. Quan dic “netejar”, no estic parlant amb l’argot de la clandestinitat. Vull dir, literalment, “netejar”: amb lleixiu, zotal, decapants per a la fusta, fregalls, guants de cautxú, escombres, recollidors i galledes. Jo, com us podeu imaginar, vaig comparèixer a la cita amb poca cosa més que el que portava a sobre, i més disposat a parlar de filosofia i de política amb el mestre que a una altra cosa. Per a la meva estupefacció, ell es va presentar equipadíssim, i no només amb l’instrumental complet per a la neteja, sinó fins i tot amb una granota blava, que s’enfundà un cop traspassada la porta del local. I es va parlar de filosofia, i es va parlar de política, i de moltes altres coses (encara hauré de dir, a aquestes alçades, que era un conversador fascinant?). I tant que se’n parlà. Però també es va netejar, i amb alegria i eficiència: mai he tornat a veure un terra i uns prestatges tan lluents.
Quan un ex-amic d’aquells que mai falten a la vida, Carlos Barral, va tractar de difamar-lo en les seves Memòries explicant una xafarderia de joventut, segons la qual Manolo hauria fingit una vegada davant els contertulians estar traduint improvisadament del grec un text que, segons Barral, estava llegint ja traduït a un impecable castellà de les Índies, li vaig preguntar: “I això?” “Doncs jo no ho recordo”, va respondre ataràxic. I què en penses fer? “Ja ho he fet”. I què havia fet? Demandar-lo? Escriure una carta a la revista Triunfo, on, si no m’equivoco, es va organitzar una certa xiscladissa morbosa amb aquest afer? Replicar amb més xafarderies? Doncs no. El que va fer va ser limitar-se a escriure una carta a un vell editor d’una vella traducció seva del Banquet de Plató, una traducció juvenil maquíssima, per cert, per assegurar-li que la versió castellana no havia estat feta de segones, sinó directament del grec. “Vaig fer aquella traducció perquè necessitava uns calerons, aquesta és la veritat, però la vaig gaudir molt, quina prosa, la de Plató! Quina superllengua, el grec!” Això és tot el que va comentar amb mi sobre aquest afer.
No cal dir que aquesta actitud antifilistea tan homogènia i tenaçment mantinguda en tots els aspectes de la seva vida, aquesta actitud, si m’ho permeteu, tan “filosòfica” en el vertader i original sentit de la paraula, no havia sinó de tenir conseqüències sobre el seu filosofar tècnic-acadèmic. A mi em resulta evident: també com a filòsof professional, i fins i tot com a professor de filosofia quan li van deixar, Manolo Sacristán va ser un antifilisteu, un enemic de les filosofies i dels filòsofs filisteus.
Què penseu en filòsofs morals utilitaristes, sempre disposats a treure’s de la butxaca l’utilitòmetre i a ponderar els costos i beneficis dels resultats de l’acció instrumental? Què penseu en epistemòlegs “positivistons”, aquells que la caricatura pinta com a apologetes de l’anomenada “tecnociència” instrumental? Ah, però això és massa fàcil! Les coses són més complexes, i aquest assumpte del filisteisme té moltes ramificacions i guarda no menys sorpreses.
En el seu famós discurs del 27 de maig del 1933, el rector de Friburg, Martin Heidegger, va desenvolupar un atac en tota regla contra la vella i venerada idea que la ciència té la finalitat en si mateixa.
Res de nou en ell: abans del seu pas al nazisme políticament actiu –i també després de la seva “desnazificació” pels tribunals militars aliats– ja havia deixat clar Heidegger que no li agradava res això que els científics moderns posessin la finalitat de la ciència a la mateixa ciència, col·locant la cerca de coneixement sota la sola i per a ell frívola tutela del caprici de satisfer la curiositat. En una cèlebre ocasió, el filòsof de la Selva Negra va presentar a Galileu com el prototip d’aquest esgarriament: com el vertader iniciador de l’escissió moderna entre la ciència especialitzada i el món de la vida o l’existència. Heidegger va oposar-hi un autèntic saber, que era autèntic per a ell, com és de sobres conegut, en la mesura que estava “instrumentalment” orientat a una finalitat: la finalitat de desvelar el sentit de l’existència de l’home. Una finalitat en aparença tan noble, com indeterminada.
Allò nou del seu discurs com a rector és la determinació concreta que va fer en 1933 d’aquella finalitat un tant misteriosa, al que l’aspiració al saber havia de servir instrumentalment. Aquesta nova determinació portava amb ella la demolició de la “molt celebrada llibertat acadèmica”, en el fonament filosòfic de la qual veia molt bé Heidegger que està la idea que el coneixement bàsic -no, és clar, l’aplicat- es busca per si mateix, és autotèlic, per fer servir l’argot aristotèlic. En el seu discurs rectoral, Heidegger oposava això l’ideal d’una universitat en la qual la ciència, lluny de tenir una finalitat en si mateixa, es convertís en una “íntima necessitat de l’existència”, passant així a constituir-se “en l’esdevenir bàsic de la nostra existència espiritual com a poble”. I això, què vol dir clar i català?
Vol dir que la universitat alemanya, lluny de seguir sent una torre d’ivori que gaudeix d’una autonomia protegida per la “llibertat acadèmica” en la qual, almenys idealment, és possible buscar el coneixement per si mateix amb independència de quins siguin els resultats, ha de tenir tres vincles finalistes o instrumentals:
- Un vincle amb la “comunitat del poble”. Aquest vincle significa, per a ell, que els estudiants han de prestar un servei laboral que els obligui a treballar amb els no-acadèmics.
- Un segon vincle amb “l’honor i el destí de la nació”. Això significa el servei militar com a part de l’existència de l’estudiant, que ha de ser instruït militarment.
- El tercer vincle afirmat per Heidegger és “amb la tasca espiritual del poble alemany”. És urgent -declara- formar als estudiants per tal que siguin capaços de prestar un tercer servei, el “servei epistèmic” (Wissensdienst), per al bé del poble.
Heidegger va resumir les seves propostes dient que la universitat alemanya havia d’orientar-se a la finalitat de formar “als futurs cabdills i custodis del poble alemany” (“zukunftige Führer und Hüter der Schicksals des deutschen Volkers”). Les propostes de Heidegger no van tenir molt d’èxit, afortunadament, en la seva part constructiva o afirmativa. Però com tothom sap, sí en la seva part destructiva: el nazisme va destruir per complet la vida acadèmica alemanya -potser la més fèrtil del segle XX-, una aniquilació de la qual mai més s’ha recobrat.
Hi ha una divertida conferència que van donar en certa ocasió mà a mà Manolo Sacristán y José María Valverde, i la transcripció de la qual va fer, una vegada més, el nostre amic Salvador López Arnal. En aquella xerrada -que ha de ser del mateix any que va morir (1985)- Sacristán es mostrava entre estupefacte i indignat pels ja evidents símptomes de nècia degradació finalista, instrumental, de l’ensenyament superior. Comentava, amb aquest sarcasme que li era tan propi, més demolidor que hilarant, diversos exemples, entre els quals recordo el d’un paio que havia escrit el seu doctorat a Harvard (sí, sí, a Harvard!)… sobre l’estrès de les dones dels entrenadors dels equips universitaris de bàsquet.
Segur que és molt més fàcil trobar un sponsor, com es diu ara (o un “patrocinador”, com s’hauria de dir), per a una “investigació” així, que ha de ser d’una enorme utilitat per a la gent amb diners -per exemple, per a fabricants d’ansiolítics, o per a empreses que fan publicitat a les canxes de bàsquet- que per a finançar una investigació bàsica sobre qualsevol cosa simplement interessant (com, per exemple, la teoria cosmològica de les supercordes).
S’ha de recordar de passada que, en contra del que diu una tradició epistemològica ignorant, la ciència bàsica és sempre d’una utilitat pràctica incerta: la teoria científica més famosa del segle XX, la teoria general de la relativitat, no serveix absolutament per a res: cap tecnologia operativa es fonamenta en ella. Aquest és el motiu principal pel qual la investigació científica bàsica, que, amb el gran art plàstic, amb la gran música, o amb la gran literatura comparteix almenys el tret de la seva perfecta inutilitat ex ante, no s’hagi finançat mai a través del mercat i de la inversió privada que persegueix el benefici: s’ha finançat a través de la universitat pública (com en la millor tradició europea) o a través del mecenatge privat més o menys altruista (com en les grans universitats privades estatunidenques).
L’actual mercantilització -filisteïtzació- en curs de la universitat pública europea és la destrucció d’això mateix, i descompte com a segur que l’antifilisteisme de Sacristán li hauria portat, avui, a aixecar-se energèticament en contra.
Es dirà que la universitat actual, molt més democratitzada i oberta a les classes populars que les universitats elitistes d’honoratiores -nuament classistes- anteriors a la Segona Guerra Mundial, és molt diferent de la universitat alemanya que Heidegger es proposava reestructurar. I es dirà, amb no menys raó, que el d’ara és un instrument d’instrumentalitzar la vida acadèmica també molt diferent al dels nazis.
Trist consol, si consol és, perquè en l’actual atac a la llibertat i l’autonomia acadèmiques no només pot endevinar-se un inconfusible programa contrarreformador, és a dir, desdemocratitzador de l’ensenyament superior, sinó que pot veure’s també inquietants paral·lels amb el programa de “serveis” finalistes proposat pel rector Heidegger.
També als estudiants europeus d’ara, com als alemanys del 1933, se’ls exigeix un “servei laboral” en forma de contractes de treball precaris, quan no purs meritoriatges ad honorem a les empreses, o la sol·licitud de crèdits bancaris, a tornar després amb el salari de treballs porqueria.
També als estudiants europeus se’ls exigeix ara, no certament un vincle finalista amb l’honor i el destí, o amb la “tasca espiritual” de la nació -almenys, a Europa-, però sí un vincle finalista amb la conjuntura d’un mercat de treball desregulat. Grotescament, en l’slang de molts gestors i buròcrates acadèmics, ja comença a anomenar-se als estudiants “clients”.
I també ara vol formar-se a “cabdills i custodis” de l’ordre social establert, només que aquesta tasca guardiana sembla voler reservar-se a les institucions acadèmiques privatitzades, deixant tendencialment per a les públiques, com a molt, la mera funció d’instruir a uns “clients” destinats de per vida a la subalternitat econòmica i intel·lectual.
Quan, com Heidegger (i els nazis), es rebutja la idea normativa que la cerca de coneixement bàsic o fonamental ha de tenir una finalitat en si mateixa -i que la vida acadèmica ha de gaudir d’ampla autonomia respecte a les forces de l’estat o del mercat-, la inevitable conseqüència és el descrèdit de la “veritat”: no sent la “veritat” sinó allò que presta millor servei a la finalitat proposada, la “veritat” es torna relativa a aquesta finalitat.
S’ha de reparar en això: en totes les variants concebibles del relativisme, la “veritat” és sempre servicial; no val per ella mateixa, sinó només per alguna mena de servei que presta a una altra cosa, no importa si a una voluntat de poder (com volien Calicles i el seu deixeble tardà Nietzsche), a l’elucidació i construcció d’un sentit de l’existència o a la custòdia del Ser (com volia Heidegger), o a la utilitat (com han volgut els pragmatistes, des de William James a Richard Rorty, aquest darrer, per cert, un admirador de Nietzsche i de Heidegger).
Tots els totalitarismes de la passada centúria -el nazi-feixista i l’estalinista del segon quart del segle XX i el neoliberal del darrer quart- s’han recolzat d’una manera o una altra en filosofies relativistes: en filisteismes epistemològics o ètics.
L’elit neoliberal i neoteocràtica que ara governa els EUA vol que a les escoles públiques s’ensenyi el creacionisme al mateix nivell que la teoria darwinista de l’evolució: “Són només teories, i els pares tenen dret a què els seus fills puguin escollir”; alguna cosa així acaba de dir, recentment, per a l’escàndol del món civilitzat, un tribunal de Kansas. Qui treu que el següent pas no sigui que s’hagi d’ensenyar la física moderna, filla o neta de Galileu, al mateix nivell que les teories del cardenal Bellarmino, l’intel·ligent inquisidor que va instruir el vergonyós procés contra Galileu? Si Heidegger aixequés el cap, brindaria pel Ser-així-restituït amb el primer que tingués a mà, ja fos cava català.
Jo crec que un dels motius més importants del que aquí s’ha anomenat “l’oblit de Sacristán” té a veure precisament amb això. Convé adonar-se’n. Per causes que necessàriament han de quedar aquí fora de la nostra atenció, el cert és que bona part de l’esquerra acadèmica va evolucionar intel·lectualment, a partir dels anys setanta, en un sentit relativista. Així com Manolo Sacristán va parlar, en el seu dia, en un breu text que ahir recordava Salvador López Arnal, d’una aliança impia entre el neopositivisme i el misticisme, hi ha hagut en les darreres tres dècades, com ha dit recentment Terry Eagleton, una mena d’aliança impia entre el relativisme pràctic de caire neoliberal i el relativisme filosòfic de l’esquerra que, per entendre’ns i anar al gra, anomenarem postmoderna. La recuperació de Heidegger per aquesta -un Heidegger, per cert, pèssimament llegit, com bé va notar Sacristán- és un símptoma ja suficientment conegut i eloqüent, que em va eximir aquí de majors precisions o explicacions.
Manolo Sacristán va reaccionar amb molt escepticisme al famós bestseller de Kuhn sobre l’estructura de les revolucions científiques, un llibre que, encara que històricament interessant, li semblava filosòficament mediocre. Però va reaccionar amb alguna cosa més que escepticisme, jo diria que amb una vertadera animadversió, al no menys venut llibre de Paul K. Feyerabend Contra el mètode. El seu cèlebre concepte de “l’oligokuhnisme” -no sé si molts ho saben, això- el va encunyar Sacristán a costa d’aquest llibre de Feyerabend. A un coneixedor de primera i crític refinat, però sense reserves de Heidegger com era ell, havien de regirar-li l’estómac afirmacions com aquesta de Contra el mètode (suposadament, una teoria anarquista de l’epistemologia):
“El judici dels experts eclesiàstics [condemnant a Galileu] va ser científicament correcte. Aquests experts de l’Església tenien, a més, unes intencions socials correctes, a saber: protegir als homes de les mentides dels especialistes. Calia protegir als homes de ser corromputs per una ideologia limitada, que potser funcionés en àmbits limitats, però que resultava inadequada per sostenir una vida harmoniosa. Amb una revisió del judici podria, potser, haver aconseguit l’Església fer-se amb alguns amics entre els científics, però això hauria estat a costa de la seva funció de custòdia dels valors humans i sobrehumans importants.”
Quina epistemologia “anarquista” més maca, aquesta, que aplaudeix el procés inquisitorial contra els científics i converteix als experts eclesiàstics en protectors dels homes i custodis dels valors!
A la derrota del 68, Sacristán no va reaccionar, com molts acadèmics d’esquerres, derivant cap al relativisme acomodatici. M’atreveixo a dir que guiat pel seu instint antifilisteu, Manolo va fer exactament el contrari: es va reafirmar més que mai en els valors -ètics, epistemològics i estètics- de la Il·lustració. I va fer servir aquesta reafirmació, precisament, per criticar el tercer dels totalitarismes aquí esmentats, juntament amb el feixisme i el neoliberalisme: l’estalinisme.
En una conferència sobre Lukács pronunciada el 30 d’abril del 1985 a la Llibreria Leviatán de Barcelona (també transcrita per Salvador López Arnal), Sacristán va donar aquesta interessant i original interpretació de l’afició del darrer Lukács per l’ontologia:
“Què buscava Lukács amb això? […] Al dir que ha d’haver-hi una ontologia marxista i que el pensament marxista ha de basar-se en una ontologia, com ho va fer el pensament d’Aristòtil o com ho va fer el pensament de Sant Tomàs d’Aquino, el que Lukács està dient és que en el coneixement existeix un pla d’objectivitat radical per sota del plànol ideològic. El que està fent és combatre el relativisme, que és tan freqüent en el marxisme vulgar, sigui estalinista o no. […] Em separo d’ell en què, al meu parer, després de l’edat mitjana, i acabat el poder, la tirania, de la teologia cristiana sobre la filosofia, no hi ha per què considerar que la base objectiva ha de ser l’ontologia; n’hi ha prou amb dir que ha de ser ciència empírica, ciència real, sense la necessitat d’anar fins a una metafísica per fonamentar.”
***
Bé, tenir enfront a una coalició filistea d’aquesta amplada, formada per neoliberals, reaccionaris antimoderns, postmoderns recreatius, anarquistes acomodaticis i marxistes vulgars (i encara caldria afegir la legió de marxistes vulgars, encaparrats en la vulgaritat), no és poca cosa: també això contribueix, en la meva opinió, a explicar “l’oblit de Sacristán” del que diversos oradors s’han queixat aquests dies.
Una altra gran socialista oblidada, María de Lejárraga, va observar el 1932 amb agudesa:
“L’altruisme intel·lectual és molt més difícil de trobar que l’altruisme sentimental. És molt més fàcil aconseguir d’un ésser humà que salvi la vida a un enemic amb risc de la pròpia que discuteixi amb serenitat i bona fe una proposició contrària al seu punt de vista, amb risc de deixar-se convèncer.”
Manolo Sacristán va ser un altruista intel·lectual d’aquesta mena, un amant de la veritat i la serenitat, mogut per un ressort antifilisteu sense igual que va fer d’ell un ésser humà d’excepció. De moment, és cert, purga amb això amb l’oblit, i de vegades, amb coses pitjors, perquè és segurament pitjor el mal record rancuniós que l’oblit amb premeditació.
Amigues, col·legues, companys i companyes:
Augurem el retorn de Sacristán. I de María de Lejárraga. I de tots els grans oblidats o semioblidats de la seva estirp, perquè si la humanitat ha de salvar-se, serà també en canvi de derrotar al filisteu, i abans que res, al filisteu agotzonat que tots portem dintre.
Antoni Domènech
Traducció: Àngel Ferrero
