Text d’Àngels Martínez Castells escrit en ocasió dels 25 anys de la mort de Manuel Sacristán, per participar en les “Jornades sobre el llegat de Manuel Sacristán (1925-1985)” organitzades per l’Associació dels i les Estudiants Progressistes els dies 15, 19 i 21 d’octubre de 2010.
Commemorem els 25 anys de la mort de Manuel Sacristán amb unes jornades que m’han demanat que serveixin sobretot per fer anàlisi i difusió de la seva obra, en un intent de fer present el mètode, el pensament i les aportacions del professor i m’atreviria a dir que també amic Manuel Sacristán a la metodologia de les ciències socials. L’obra que amb encert han triat des de l’AEP (organització a la qual, per cert, agraeixo que m’hagi cridat per formar part d’aquesta taula) perquè serveixi de punt de partida és l’Studium Generale. I la veritat és que també haig d’agrair que per aquest motiu rellegís aquest treball que tan suggeridor continua sent malgrat el temps que ha passat.
Potser valdria la pena precisament començar per posar un marc històric a l’Studium Generale. Està signat l’any 1963 –han passat, per tant, 47 anys– en unes coordinades nacionals i internacionals prou diferents. Acabàvem de viure el que es va conèixer com “la crisi dels míssils de Cuba” amb l’alleugeriment d’haver comprovat que la guerra nuclear –tot i la cursa d’armaments que començava amb embranzida—no era tant fàcil de desencadenar. Segurament encara era viu el president Kennedy (el seu assassinat es va produir el novembre del 63) mentre a Espanya començava l’etapa “desarrollista”, passat el pitjor del Pla d’Estabilització de 1959 que havia donat ales al franquisme a costa de convertir-nos a nosaltres, aleshores súbdits d’aquest país, en els immigrants d’Europa.
No havien fracassat encara, com després ho varen fer de manera definitiva, un determinat model de comunisme i un determinat model de socialdemocràcia. Podíem fàcilment saber si, al que es coneixia com l’Europa occidental, un govern era de dretes o d’esquerres segons que posés les seves prioritats en política econòmica en aconseguir la plena ocupació o combatre la inflació. Tampoc havia arribat l’any 68, i per tant tampoc s’albiraven les grans crisis de la història de la segona meitat del segle XX: ni pel que fa a Manuel Sacristán tampoc devia preveure les grans crisis personals relacionades amb el seu compromís polític. Recordo haver-li sentit més d’una vegada que la invasió dels tancs de la Unió Soviètica a Praga li va “costar un ronyó” en sentit literal, començant una precarització de la seva salut que va acabar amb la seva vida encara en plena maduresa, quan segurament li quedaven tantes coses per fer i per dir i segurament moltes encara per matisar.
Quan feia 25 anys de la seva mort estàvem preparant la Vaga General del 29/S a tota Espanya, i avui, que se celebra aquest acte, coincideix amb una de les moltes mobilitzacions a França per tirar enrere els plans Sarkozy contra les conquestes obreres a França, en especial, per allargar l’edat de jubilació fins als 62 anys. I això sembla especialment oportú, ja que parlem d’un text de Sacristán, l’Studium Generale, on es parla de la divisió del treball, de l’especialització dels treballs i en el que se cerca, d’alguna manera, l’emancipació dels treballs i deslliurar-se d’una irracionalitat que se’ns imposa, com es diu en el mateix text, amb violència, i de forma qüestionable i coactiva, una especialització que pot ser força traumàtica des de les Facultats cap a les persones.
Sacristán va escriure l’Studium Generale quan encara s’estudiava filosofia, de forma generalitzada, en el Batxillerat, i a la Universitat la carrera de Filosofia i Lletres gaudia de força prestigi. Juntament amb la Filosofia, també la Història ocupava un lloc molt més determinant en l’escala de valoració dels coneixements… Ara hem de lamentar el contrari: tant la filosofia com la història són les grans marginades dels ensenyaments superiors, amb la repercussió que això té en la nostra manera d’entendre i explicar el món. Això vol dir també que el pas del temps ha ajudat que dos dels perills que Sacristán ja denuncia a l’Studium Generale s’hagin aguditzat amb molta força: Per una banda, el perill de la generalització, d’aquells que parlen una mica de tot i no són responsables ni assumeixen la veracitat del que diuen i afirmen, i, per altra banda, el perill de la superespecialització. Sacristán parla en un determinat moment a l’Studium Generale de què hi ha qui pot estar absolutament apassionat pel dret hipotecari, però és que ara és molt pitjor. Ara tenim gent que està absolutament captivada per les lleugeríssimes oscil·lacions de dècimes de punt en la cotització de determinats valors o divises, i d’això en fa pràcticament la seva vida.
Tot l’Studium Generale és a més un intent que ja ve dels clàssics de valoració de la divisió del treball i de les conseqüències que això té. I aquí sí que em permeto introduir –perquè ja han passat 47 anys des que es va escriure el text i perquè el feminisme ha introduït força elaboració i un discurs potent i coherent al respecte– algunes valoracions amb què crec que la Giulia Adinolfi hi podria estar força d’acord, i que fins i tot amb el mateix Sacristán podríem encetar una dialèctica d’aproximació d’un interès indubtable. Ho faré seguint un text que fins i tot és anterior al de Sacristán i que ja podríem considerar també com un clàssic, La condició humana, de Hanna Arendt (1958), on es parla també de la divisió dels treballs, però no es limita sols a la divisió entre treball i especialització de què ens parla l’Studium Generale de Sacristán (i que potser podríem assimilar al que en l’ Arendt caldria situar en la part superior de la categoria Treball, i entraria en l’Acció) sinó afegint-hi, a més, el que la pensadora ens defineix com a “Labor”.
Perquè en definitiva l’especialització, tal com ens la presenta Sacristán, significa en les seves pròpies paraules, “privar de cultura a la gent comuna”, i de fet, si reprenem el fil explicatiu que ens ve també de la lectura que el feminisme ha fet de la condició humana, les que han estat més privades de cultura, més abandonades i marginades i fins i tot culpabilitzades socialment si pretenien accedir a la cultura, han estat les dones perquè la realització social de la labor ha estat marcada per un fort biaix de gènere, i perquè la labor respon en bona mesura al procés biològic del cos humà i assegura, en definitiva, la supervivència individual i la vida de l’espècie. Si ens endinsem ara en el desenvolupament de la idea de labor pel nostre compte ens adonarem fàcilment que per a la seva realització no calen massa coneixements. I, sobretot, que queda pràcticament exclòs el “coneixement” en singular. Sense donar-hi cap sentit de menyspreu, podríem afegir que bona part de l’execució de la labor es realitza amb instint i un cert ensinistrament –que fins i tot ni sempre és necessari, però que en qualsevol cas les pròpies dones ens anem transmetent les unes a les altres, perquè en la societat en què vivim en la que és una realitat innegable la divisió del treball segons el gènere, les labors, en el sentit de l’Arendt, queden sota la responsabilitat de les dones que també assumeixen responsabilitats familiars amples.
El pensament reaccionari que tant va combatre Sacristán en altres terrenys al marge del feminisme (no s’ha d’oblidar que qui va introduir i defensar aquest tema a la vida de Manuel Sacristán va ser Giulia Adinolfi, i d’una manera molt especial en els darrers anys de la seva vida) ens dirà que aquesta és la divisió de funcions “natural”, i per tant la que pertoca…, ja que el gran conjunt d’activitats que formen la Labor en el sentit de què ens parla l’Arend a la Condició Humana, però també Sacristán a l’Studium Generale quan parla de les persones encarregades de les tasques de neteja (es menciona en concret la recollida d’escombraries) estan confinades als “no-emancipats” i sobretot, a les “no emancipades”. Aquestes tasques han estat confinades a les persones que tracten de les condicions bàsiques que fan possible la supervivència, la cura i la salut d’una determinada comunitat.
Aquesta reclusió en el reducte de la labor de moltíssimes dones a tot el món té conseqüències força més pernicioses del que pot semblar a primera vista –tot i que la manca d’equitat que representa, segurament, ens fa a totes i a tots mal als ulls si hi detenim la mirada. Perquè, de fet, si a les persones encarregades d’aquestes tasques no els calen coneixements en plural ni especialització tècnica com ens parla Sacristán (ja hem parlat abans d’un mínim instint i un cert ensinistrament) tampoc cal que accedeixin al món del coneixement en singular, i per tant serà difícil que puguin elaborar una perspectiva del seu propi sotmetiment, i un concepte i mètode (entès més que mai com a camí) de la pròpia emancipació. La millor manera que es realitzin i s’assegurin les tasques repetitives, monòtones, fugaces, de la labor de forma continuada és aconseguint que les persones que se n’encarreguen assumeixin que l’emancipació està reservada “als altres”. Que l’emancipació és un concepte aliè a la seva realitat o fins i tot, si entrem en valoracions morals (cosa que Manolo Sacristán deia que no li agradava de fer, però que de fet també feia, i que val la pena fer en certes ocasions com la que ens ocupa) l’emancipació de les persones lligades a les labors, és sospitosa de molts de mals personals i socials, i no pot acabar sent mai una bona cosa. Si aquests conceptes els portem ara a la realitat del que està succeint aquests dies a França o a casa nostra, a Barcelona mateix el dia de la Vaga General, podem constatar que determinades accions emancipadores poden acabar sent culpabilitzades amb el pitjor anatema dels nostres dies, que és qualificar-les d’antisistema i vistes com els pitjors dels mals socials quan de fet el pitjor dels mals és de fet el propi sistema (la irracionalitat de què ens parla l’Studium Generale).
Un argument més per reforçar el concepte és que la labor és una responsabilitat invasora: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida. No hi ha jubilació per a la labor. Ni als 60 anys, com es defensa a França, ni als 62, com es vol imposar a França, ni als 67, com ens acaben d’imposar aquí. En la majoria de casos no hi ha festius ni vacances… I en la mesura que són labors dirigides al benestar dels altres impliquen molt més que una divisió desigual del treball o la feixuga responsabilitat d’assumir una falsa autonomia dels altres a costa de la pròpia: impliquen, de fet, una donació total del jo que difícilment (sols mitjançant sobredosis gairebé letals de sublimació religiosa o mística) podríem relacionar amb la pròpia realització de la persona, el seu enriquiment i encara menys la seva emancipació.
Si ara deixem la categoria “labor” que crec ha quedat prou definida, i ens endinsem en la de “treball”, segurament podríem trobar a la nostra societat de forma majoritària una categoria intermèdia entre els treballs manuals i alguns treballs i serveis més especialitzats tal com es defineixen a l’Studium Generale, entraríem, seguint a Arendt en una activitat que correspon al que no és natural de l’existència de la persona, però que li dona en el temps una certa permanència i durabilitat. Ens permet entrar amb més facilitat des de l’activitat realitzada, en el món de l’autoestima pel reconeixement social que, en graus diferents, se li dona. Però no per a totes les persones en igualtat de condicions. Ara que ens trobem finalment amb un coneixement més valorat perquè està sotmès en aquest regne de la irracionalitat de què ens parla Manuel Sacristán –a les lleis del mercat—en el món del treball remunerat hi veiem –si no acceptem la ceguesa davant les desigualtats com a forma de vida– importants diferències per motius de gènere. No sols trobem encara un accés diferenciat a determinades professions, sinó barreres en el trànsit entre labor i treball, i ja en el treball, en l’accés a les categories laborals superiors (el que es coneix també com a “sostre de vidre”).
En qualsevol cas voldria dir, per anar enllaçant amb l’Studium Generale, que el treball s’ha convertit en una “altra realitat” de la nostra vida, provocant una divisió important en la continuïtat de les nostres hores de vigília: irònicament, per donar relleu social al temps en què venem la nostra força de treball, es desvaloritza i fagocita el temps que compartim en les nostres amistats, els éssers que estimem, o el temps que hauríem de tenir de lleure, o per la cultura, o el sindicat, o participar activament en polític… Recordeu que l’Studium Generale comença amb uns estudiants de Dret que confessen que els agrada la música, el muntanyisme i el cinema i li pregunten al Sacristán com ho han de fer perquè s’adonen, a segon de carrera en l’any 63!, que no poden compaginar els seus estudis de Dret amb les seves aspiracions i les seves estimacions.
Per tant, en aquests darrers temps en què l’accés al treball s’ha convertit en un camp de batalla, de competència entre éssers humans i amb la irracionalitat amb què parla Sacristán, a més, se’ns presenta de forma absurda com un bé escàs, no sols cal fer molts de mèrits per tenir un lloc de treball mitjanament digne (màsters, especialitzacions) sinó donació del temps de vida. I penso a més que un dels grans fracassos que com a societat tenim –i que a Sacristán el deprimiria de veritat, en el sentit fort de les depressions que ell va sofrir a la seva vida—davant la irracional realitat de què un 40% dels nostres joves i noies no poden accedir a un lloc de treball amb unes certes garanties de dignitat i continuïtat, ni per tant cap possibilitat d’autonomia econòmica.
Deixaré aquí les consideracions sobre el treball i passaré finalment al que Hanna Arendt ens presenta com acció. L’acció que ens explica l’Arendt queda reservada a uns poc, a una “elit” —encara que al Manuel Sacristán no li agradava aquesta paraula– que administra i controla el coneixement superior i les possibilitats d’emancipació. Una elit deslliurada de les labors i dels treballs, que sembla no tenir necessitats. Diu Sacristán a l’Studium que les necessitats de les persones que es dediquen a la investigació són les necessitats de la pròpia investigació… segurament aquí tindríem molt per discutir si avui en Manolo estigués aquí amb nosaltres i seguís dient el mateix … Perquè també els investigadors i les persones que formen les elits tenen altres necessitats, sols que les cobreixen les persones (les dones) encarregades de les labors. Una elit no sense necessitats, doncs –com se’ns vol fer creure—sinó amb les necessitats cobertes per altres persones al seu servei: les no emancipades, les excloses, en molts casos dones invisibles i ara, en els nostres temps, per persones immigrades i, per tant, doblement invisibles. Una elit que pot gaudir d’una manera d’exclusiva dels coneixements a partir de graduar les gotes de coneixement que concedeix als altres, i que es pot considerada “emancipada” a canvi de no permetre l’emancipació de la majoria. I els afortunats homes en sentit literal –perquè són gairebé tots del sexe masculí—són els que monopolitzen el pensament oficial (un pensament únic) i no sols escriuen sinó que fan la història: però és, com no pot ser de cap altra manera, la història de la desigualtat.
La pregunta que ara ens podríem fer –i que tant de bo estiguessin aquí la Giulia Adinolfi i en Manuel Sacristán per ajudar-nos en trobar la resposta– és ben senzilla, però segur que les respostes ens interessarien força. La pregunta seria si es pot fer acció política per a la felicitat de les persones, per a cobrir les necessitats de les persones, si s’ha viscut i es viu en un món on les necessitats en semblen absents, on les labors i les persones que les realitzen són invisibles, on els treballs i els serveis més pesants són cosa “dels altres”, ara també de les persones immigrants i invisibles a l’hora de reconèixer els seus drets. La resposta que primer se m’acut és que des del privilegi és del tot impossible escriure mai la història emancipadora: sols es pot anar repetint, amb escasses variants, la història de la desigualtat, la irracionalitat i la barbàrie dels nostres temps.
I davant d’aquesta resposta que pretén ser una posada al dia de les qüestions que es plantejava Manolo Sacristán a l’Studium Generale, em remeto a les respostes que ens va donar Sacristán. Ell va procurar la solució intentant sortir (més aviat escapar-se a estones) d’aquesta especialització i anar cap a les persones apartades del món dels coneixements reconeguts. I així, entre altres afortunats i afortunades, vaig tenir el privilegi d’acompanyar-lo a l’escola d’adults de Can Serra, de l’Hospitalet, on donava classes per persones adultes al final del franquisme, o vàrem poder contribuir a fundar amb la Giulia i ell les CCOO de l’ensenyament. Però sobretot el que vàrem entendre és que malgrat les limitacions personals o de salut que es podien patir en un moment o altre, sempre valia la pena superar els problemes personals i tenia sentit intentar deixar un món millor per “als que han de venir”.
I ja que estem a la Facultat d’Econòmiques, voldria acabar amb una reflexió personal sobre les limitacions i mancances que l’economia tenia per Sacristán en els darrers anys de la seva vida. Crec que la incorporació que va intentar fer als darrers anys del feminisme i de l’ecologia ens ha de fer posar al costat de l’explotació dels éssers humans, de l’explotació de classe, els límits a la nostra manera d’entendre la producció, la distribució, el consum … i la vida. Hem de respectar i atendre les necessitats, però sobretot entre totes i tots hem de trobar la manera d’atendre les necessitats de supervivència i emancipació sense desvincular-les de la terra i la natura, sense separar-les de les lluites de les dones i el seu propi procés d’empoderament, ni de la necessària emancipació de les persones més explotades d’aquest món globalitzat, que cada dia que passa són més i més, amb menys recursos i capacitats de supervivència. Moltes gràcies.
