Davant la commemoració del Primer de Maig, convé recordar que va ser Pablo Lafargue qui va proposar aquesta data com a jornada de reivindicació obrera d’àmbit mundial. Lafargue va ser un revolucionari intrèpid, gendre i col·laborador de Karl Marx, autor de diverses obres polítiques entre les quals destaca “El Dret a la Mandra”.
Pablo (o també Paul) Lafargue va néixer a Santiago de Cuba, el 15 de gener de 1842. D’adolescent, va traslladar-se a França amb la família. A la Universitat de París va iniciar els seus estudis en Medicina i va perfilar la seva formació política, fascinat per l’esperit revolucionari dels pensadors socialistes Fourier i Proudhon.
El 1865, va participar en la fundació de la Primera Internacional a Londres, on va conèixer a Karl Marx en el míting de Sant-Martin’s Hall. Va començar a freqüentar la seva casa londinenca. Allà va conèixer a Laura Marx i entre els dos va néixer una vertiginosa passió. La fogositat de la jove parella va preocupar Karl Marx fins el punt d’escriure:
«Si vol continuar les seves relacions amb la meva filla Laura, haurà de reconsiderar la seva manera de fer la cort. (…) L’amor veritable es manifesta en la reserva, la modèstia i fins i tot la timidesa de l’amant davant seu ídol, no en la llibertat de la passió i les manifestacions d’una familiaritat precoç.».
La parella va casar-se el 1886, quan Lafargue va haver acabat els seus estudis. Ràpidament Lafargue va esdevenir un intel·ligent col·laborador de Karl Marx i un intérpret de confiança del seu treball polític.
Després de la mort de Karl Marx, Lafargue i Laura Marx van continuar la seva tasca com a organitzadors i propagandistes socialistes. Va viure a Madrid on va influir de manera important en el pensament de Pablo Iglesias, fundador del PSOE, a qui va aportar la ideologia marxista.
Va fundar diaris obrers per tota Europa i va patir persecució, detencions i exili.
El 25 de novembre de 1911 Pablo i Laura van decidir un suicidi de comú acord, després de passar una tarda esplèndida de cinema a París, convençuts de no voler ser una càrrega per a ningú. En les seves tombes, van retre’ls homenatge, entre moltes altres persones, el líder revolucionari francès Jean Juárez i un revolucionari rus exiliat conegut amb el sobrenom de Lenin.
L’obra més coneguda de Pablo Lafargue és “El Dret a la Mandra”, un dels assajos polítics més formidables mai redactats. Pel seu llenguatge irònic i directe, així com per la xocant naturalitat del seu missatge va esdevenir un dels textos polítics més populars a finals del segle XIX.
Escrit en la forma d’una refutació a “El Dret al Treball” de Louis Blanc, “El Dret a la Mandra” és una crítica al Treball com a resultat d’una imposició capitalista. Per a Lafargue, en un sistema capitalista, bona part de la producció és innecessària i, en conseqüència, la major part del treball ho és, perquè respon a la manca de planificació econòmica de la producció. Lafargue considera el progrés tecnològic i científic com a alliberador per a l’ésser humà de la càrrega del Treball.
La seva concepció del socialisme és la d’una societat democràtica, on la Classe Treballadora gaudeix de jornades laborals cada cop més reduïdes gràcies a la utilització de maquinària i on no existeix l’atur, ja que tot el Treball és repartit de manera igualitària i planificada.
Lafargue és un dels primer pensadors en vincular estretament els conceptes de socialisme i benestar, en defensar una societat de l’oci, la cultura, la ciència i les arts, que sigui capaç de superar l’obsessió per la producció de béns materials de l’actual fase de desenvolupament industrial de l’ésser humà.
Malgrat haver caigut en cert oblit, “EL Dret a la Mandra” manté avui tota la seva vigència com a reflexió sobre la finalitat de l’ordre social i, especialment, sobre la finalitat de la societat socialista.
Per a Lafargue el socialisme no ha de ser la democratització del dret al treball si no la democratització del dret a la mandra que ara és privilegi dels burgesos.
Els proletaris han resolt imposar als capitalistes deu hores de forja i de refineria; allà hi ha la gran falla, la causa dels antagonismes socials i de les guerres civils. Cal prohibir el treball, no imposar-lo. Als Rothschild, als Say se’ls permetrà provar haver estat, durant la seva vida, perfectes ganduls; i si juren voler continuar vivint com perfectes ganduls, malgrat l’entusiasme general per la feina, se’ls anotarà i, en els seus ajuntaments respectius, rebran tots els matins vint francs per als seus petits plaers.
Lectura recomanada: “El Dret a la Mandra”, Pablo Lafargue. Versió online a marxists.org.
PA
