Rellegint l’article “La militància capil·lar de Manuel Sacristán dins el Comitè Antinuclear de Catalunya”, que seguidament s’inclou com a part de la selecció de treballs al voltant de la figura/personalitat de Manuel Sacristán (M.S.), ens podríem preguntar si el context en què fou escrit segueix essent vàlid gairebé 20 anys després, o atès el temps transcorregut, seria millor deixar-lo a “la crítica rosegadora dels ratolins”.
Per què hem pensat que seria millor deixar-lo com quan va ser escrit? Doncs, a banda de les dades històriques i de l’interès que despertà en M.S. els temes mediambientals i els moviments ecologistes, amb la seva perspicàcia, aviat va copsar la importància que tenia per la lluita emancipadora, l’enrevessat món de l’energia en general i molt particularment el de la qüestió nuclear, tot això enfront d’una grollera miopia de l’esquerra tradicional, que sempre abordà la temàtica amb una descarada ambigüitat, o amb un tacticisme esfereïdor. Aquest mateix fil conductor arribaria fins a l’actualitat amb una descolorida esquerra, que tot i ventar-se de comptar amb un programa ecologista i mediambientalitzat sembla encara més ignorant de tot el que fa la qüestió energètica i nuclear.
En un moment com l’actual, quan la plutocràcia de l’OTAN i els seus servidors de l’UE tornen a tocar els tambors de guerra i en paral·lel un ramat d’organitzacions pro nuclears (empreses elèctriques, Fòrum Atòmic, Agència Internacional de l’Energia…) es proposen allargar de manera “criminal” la vida d’unes centrals nuclears perilloses i obsoletes; ignorant l’efecte banyera [1], o el de ser objectius estratègics de primer ordre en cas de situació de conflicte, al mateix temps que passen per sobre de les greus conseqüències que es produirien en cas d’accident o atemptat. Paradoxalment, es tracta dels mateixos subjectes, organismes i institucions que ens exigeixen canviar periòdicament els cotxes, ordinadors, mòbils… o ens fan passar ridícules ITV pel fet que amb l’envelliment dels nostres productes es podrien provocar avaries o accidents, que la nostra societat no pot assumir.
A partir del moment que vaig conèixer a M.S., primer pels seus escrits i posteriorment per trobades més o menys puntuals, només puc dir que representà un paper clau en la meva formació pel que fa al coneixement científic, filosòfic, polític, del marxisme i els seus límits… essent aquest el motiu pel qual intentava seguir apassionadament qualsevol activitat, publicació, conferència, curset o trobada on ell hi fos present, com per exemple el curs sobre els problemes actuals del marxisme, el document de com llegir el Manifest Comunista, el pròleg de l’Anti-Dühring, xerrades sobre l’estalinisme, la noció de ciència en Marx, la Primavera de Praga, l’eurocomunisme, sobre l’OTAN… i no cal dir el conjunt d’aspectes de temàtica i reflexió ecològica i energètica, per més que d’aquests darrers ja posseïa un substrat particular que venia de la mà d’una arrelada tradició naturalista, o dels propis estudis professionals d’enginyeria elèctrica.
Però a banda dels aspectes filosòfics, econòmics, històrics, científics, polítics… tan importants assenyalats anteriorment i que van convertir-lo, primer en un mestre i posteriorment en un clàssic -aspecte que sé positivament no li agradaria-, vaig adonar-me que a despit de tots ells, el que sempre em provocà més admiració i reverència, fou aquella síntesi d’humilitat, sentit ètic, austeritat i compromís militant, dins una escala de valors que posava al servei dels oprimits i de la lluita emancipadora, aspectes potser un tant oblidats i que alguns trobem a faltar dins la nostra classe política esquerrana. El retorn de saber, lluita i humanitat, que conformaven el tarannà de M.S., ha esdevingut imprescindible.
La militància capil·lar de Manuel Sacristán dins el Comitè Antinuclear de Catalunya
Puc donar fe que, durant els darrers deu anys de la vida de Sacristán, la seva personalitat exercí una poderosa influència dins un sector important de treballadors industrials, en alguns nuclis de literats, filòsofs, poetes i cantants, entre professionals de l’economia, de la salut i científics d’altres disciplines, molts dels quals eren a la vegada persones compromeses i activistes de totes les causes. Dins l’univers de saber que reclamaren l’atenció de Sacristán, voldria referir-me principalment a la influència que exercí dins els moviments “ecologistes”, molt especialment en el CANC [2], tant per evitar el desconeixement o les interpretacions “a posteriori” més o menys que capgirin els fets, com perquè del seu paper i reflexions se’n poden desprendre algunes pautes que poden servir per orientar-nos en les tasques sociopolítiques del món actual.
En una de les trobades amb Sacristán, mentre li comentava l’activitat i les “energies” del CANC, ell m’explicà que havia fet un intent d’incorporar-s’hi, motiu pel qual ja havia passat per la seu que llavors teníem al carrer Bruc, si bé en aquell moment no hi del havia trobat a ningú. Ràpidament, vaig esmentar el seu interès a alguns companys del CANC i així fou com un capvespre de la tardor de 1978 ens desplaçàrem amb en M. Millán [3] cap a la facultat d’Econòmiques per formalitzar el seu ingrés.
La incorporació de Sacristán constituí un important esdeveniment tant pel CANC com a organització a la qual progressivament s’incorporaren diversos companys del col·lectiu de Mientras Tanto, com perquè representà un salt qualitatiu pels objectius de la lluita antinuclear, en un moment àlgid de la lluita a Catalunya (recordem que l’accident de Harrisburg esdevingué a finals de març de 1979), i ben al contrari del que ha afirmat recentment Santiago Vilanova (“durant la dècada dels vuitanta el moviment antinuclear català a poc a poc va anar patint el dogmatisme dels representants dels partits extraparlamentaris que l’integraven i de la intervenció dels partits d’esquerres que volien frenar el radicalisme pacifista del CANC, que acabaria controlat pel grup de Mientras Tanto i finalment plegaria veles” [3]), la presència explícita de Sacristán, a més de crear lligams entre ecologistes, pacifistes, moviment obrer i altres moviments socials, alhora també comportà rèdits pel fet que una personalitat del seu prestigi formés part d’aquella organització, fent trontollar les febles conviccions nuclearistes d’alguns gremis professionals, i per més que uns anys després es produí un desinflament, la davallada més forta no s’esdevingué fins a la segona meitat de la dècada dels vuitanta (quan Sacristán ja no era entre nosaltres), moment en què el CANC anà perdent impuls, per més que encara li quedessin alguns moments de glòria [5] i un nucli d’una certa regularitat organitzativa, gaudint d’algunes onades exitoses en moments en què fou necessari realçar els vincles entre l’àtom militar i el pacífic en la lluita contra l’ingrés a l’OTAN, editant documents i mobilitzant-nos després de l’accident de Txernòbil (1986), celebrant el desè Aniversari (1987), o preparant nous materials com el dossier “Esplendor y Miseria de Vandellós” (1990), assessorant afectats (en el cas dels parallamps radioactius, dels abocaments de residus nuclears d’ús de la medecina nuclear, dels habitants propers a emplaçaments, dels treballadors de les centrals nuclears…), impartint conferències, xerrades, programes de ràdio… coincidint a la seu del Centre de Documentació i Treball (CTD), al carrer Gran de Gràcia, amb diversos moviments que desplegaven una forta activitat pacifista (servei militar, lluita antiOTAN), del moviment feminista, de la pròpia reflexió política, científica, intel·lectual i ecologista del propi CTD.
Potser podríem materialitzar documentalment la fi de l’organització, amb l’edició del dossier “Les Patologies d’Ascó” (1993) que ja s’edità com un document d’Acció Ecologista, moment en què es produí el traspàs d’alguns membres del CANC cap aquesta organització, que posteriorment es convertiria en Ecologistes en Acció.
Tot i que d’antuvi no ens adonàrem que amb la fonamentada crítica nuclear no tan sols hi havia una crítica cap el capitalisme, sinó que també hi havia una profunda implicació pels models de la societat socialista a la qual aspiràvem. Amb aquella militància es produïa aquella activitat de “capil·laritat cap a elements nous” que tan bé va percebre Sacristán, anys abans que l’ecologisme es posés de moda i, també amb anticipació a l’esfondrament dels països de socialisme real, que era com anomenàvem en aquells temps al bloc de l’Est. Cal també recordar que malgrat els esforços de diverses persones per impregnar a les respectives organitzacions polítiques, generalment no s’aconseguiren els resultats desitjats i els partits seguiren enfocant els temes energètics i ambientals amb un tacticisme esfereïdor.
La lluita contra la nuclearització fou, al meu entendre, la primera gran confrontació contra els fonaments d’un model de producció, que posteriorment tindria continuïtat dins el país, amb la “Guerra dels Residus” [6] que esclatà amb especial intensitat a les comarques tarragonines de la Conca de Barberà i l’Alt Camp a finals dels anys 80; o bé més recentment (finals dels 90) la batalla per la “Nova Cultura de l’Aigua”. Aquestes lluites generaren amplis moviments polítics socials i mediambientals, que tot i l’aparença que només constituïen una forma d’oposició als desbaratats projectes concrets com eren el PDRIC (Pla Director de Residus Industrials de Catalunya) i el PHN (Pla Hidrològic Nacional), portaven en realitat la matriu d’un pensament globalitzador que qüestionava profundament tant l’estil de fer les coses, com el model subjacent; i si bé en aquelles lluites Sacristán ja no era entre nosaltres, sí que ens havia deixat nombroses pautes per la reflexió i per l’acció.
El buit que deixà dins les nostres organitzacions, crec que no ha estat reomplert i paral·lelament a l’afebliment organitzatiu, s’ha produït un empobriment polític-cultural que ha deixat a les organitzacions en una situació de debilitat extrema, sobretot si ho comparem amb les organitzacions que teníem a l’inici de la transició. Possiblement per aquest fet sigui convenient recordar el contingut d’una entrevista que Sacristán no volgué publicar pel possible efecte desmobilitzador: “a mí el intelectual que me parece más siniestro es el intelectual supuestamente crítico, el intelectual que con su crítica está constantemente desarmando a la clase oprimida, a la clase explotada…” [7]. No són poques les vegades que després d’haver mantingut una actitud extremadament crítica i veient com a poc a poc érem menys, m’he qüestionat si de fet no estava contribuint més a la despolitització i desmobilització, que a l’aportació d’elements que fonamentessin una pràctica més raonada a la lluita emancipatòria; i, per tant, si se’m demanés quina hauria de ser la tasca més adient per afrontar els reptes actuals, els diria que segueix sent el reforçament i la cerca de ponts de contacte entre les diverses tradicions dels moviments emancipatoris i esmerçar esforços tant per aprofundir en la crítica de la societat existent, com per definir els trets principals del tipus de societat cap a la qual voldríem dirigir-nos.
De cap manera voldria obviar el que fou un aspecte fonamental del paper que jugà Sacristán per molts de nosaltres al final de la dictadura franquista, atès que érem molts els qui acudíem cap a ell, no tan sols pel seu saber i rigor, o per obtenir un valuós coneixement “per se”; molts de nosaltres ens dirigíem cap a ell amb un clar afany instrumentalitzador, a fi d’obtenir coneixement, orientacions i directrius per a la intervenció política directa” [8]. Crec no participar de cap heterodòxia en afirmar que crèiem possible utilitzar les seves consideracions per intentar reconduir els processos i etapes d’una manera diferent de com de fet s’estaven produint. Així, en diversos moments crítics (militància de cristians, dictadura del proletariat, la qüestió del leninisme, l’eurocomunisme…), cercàvem respostes en les seves reflexions, per més que aquí, com es diu usualment, l’única responsabilitat era nostra. Per tant, i a banda de l’extraordinari paper formatiu que Sacristán jugà en preparar-nos dins la millor tradició del marxisme, o pel replantejament continu cap a nous camps d’anàlisi (ecologisme, pacifisme, intervenció política d’alt nivell ètic…), una de les característiques seves més rellevants, fou la facilitat que tenia per construir ponts entre els diversos plans de la realitat i de la lluita política, interrelacionant amb gran lucidesa els aspectes més quotidians de lluita política, amb els objectius estratègics de major abast. Aquesta és una de les mancances que més trobo a faltar en el moment actual.
En l’oblit de la tasca i producció de Sacristán hi poden jugar moltes causes, i a banda de la mala consciència que podrien tenir moltes persones contra ell pel fet que sempre fou un personatge molest i molt incòmode pel poder; crec que més aviat hauríem de recórrer a l’exigència per l’esforç de l’alt nivell intel·lectual i ètic de les seves aspiracions, que poc s’adiuen amb els frívols temps actuals; mentre que per l’altra banda potser trobaríem motius encara més profunds en la situació de debilitat organitzativa, política i cultural com han quedat les cendres de l’esquerra, després d’anys de naufragi.
D’alguns d’aquests temes ens parla el documental de Xavier Juncosa. Sens dubte és una bona eina no només per lluitar contra l’oblit sinó per lluitar contra les injustícies que senyala aquest oblit.
Notes
[1] Representació d’una gràfica en forma de banyera, emprada en l’enginyeria de manteniment i cicle de vida de productes, o sistemes complexos, on s’indica que la taxa de falles i accidents es concentren tant en la fase inicial, com en la final de la seva vida.
[2] Comitè Antinuclear de Catalunya
[3] Durant molts anys Marià Millán fou el responsable de finances del CANC.
[4]. VILANOVA, S. Les nuclears, una imposició de la dictadura, Userda 20, març del 2006.
[5] A fi de no caure amb el tarannà grupuscular tant propi del passat, cal també recordar l’important paper que jugaren en l’activisme antinuclear en J. Puig i Q. Coromines des del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear, en J. Morrón, des del World Information Service on Energy a Tarragona, en J. Bigas i H. Fusté des de Greenpeace, i E. Tello des del CANC, Acció Ecologista i Ecologistes en Acció.
[6] D’entre els apunts de xerrades i conferències de Sacristán que disposava, he trobat una lacònica nota que m’ha sorprès: “Això del reciclatge no està tan clar“. Darrere la breu sentència podria amagar-s’hi una crítica important a models de gestió de residus que es proposen reciclar-ho tot, sense parar compte ni en els balanços energètics, ni econòmics. La frase podria ser motiu d’una interessant discussió sobre els riscos associats a viabilitat del que és reciclable i/o valoritzable, quan en el fons del qual es tracta és de qüestionar el model de producció que els fonamenta.
[7] Recopilat al volum Acerca de Manuel Sacristán. Ed. Destino, Destinolibro 381, 1996, per S. López Arnal i P. de la Fuente.
[8] Aspecte del qual n’era plenament conscient. Després d’una concorreguda conferència sobre “El treball científic de Marx i la noció de ciència”, que va impartir una tarda d’hivern de 1978 a la Fundació Miró, en un to poc emotiu comentà: molts dels assistents hi són per interessos aliens a la temàtica tractada
