Un pacifista tardà
La qüestió del pacifisme no fou un assumpte central en l’obra del jove i madur Manuel Sacristán. No vull dir amb això que no sentís una fonda preocupació per aquest tema, que la va tenir, sinó que no apareix com un tema recurrent en els seus escrits d’aquella època. El pacifisme li va interessar sobretot els últims anys de la seva vida, és a dir, en l’etapa en què va deixar de ser un comunista organitzat i va ser director de la revista mientras tanto (1979-1985).
Abans, no trobem al·lusions o valoracions, bones o dolentes, del pacifisme en la seva obra. En l’àmbit internacional, els anys 50, 60 i 70 són els anys de l’anomenada «coexistència pacífica» entre els EUA i l’URSS, però també del suport d’aquesta i de la Xina de Mao a la lluita del poble del Vietnam, a altres lluites antiimperialistes i, així mateix, són els anys de la invasió soviètica d’Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968), respecte a les quals no s’aprecia en els escrits de Sacristán grans discrepàncies amb les preses de posició del comunisme espanyol i català sobre aquests assumptes.
El que si trobem, entre comentaris aquí i allà sobre la violència revolucionària, és un significatiu homenatge a Ernesto Che Guevara. El seu assassinat ordenat per la CIA provoca un escrit de comiat del nostre filòsof que conclou amb un sec però molt emotiu «Camarada!». O també, algunes breus reflexions sobre la violència revolucionària com, per exemple, allò que diu al pròleg de la seva traducció d’una antologia de textos de l’Ulrike Meinhof, la qual va ser una destacada militant de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF, pel seu acrònim en alemany), grup polític que periodistes i policies anomenaven la «Banda Baader-Meinhof». Aquesta petita antologia es va publicar el 1976.
En Manuel Sacristán havia conegut personalment a una joveníssima Ulrike Meinhof a la Universitat de Münster, en l’època (1954-57) en què havia estat a la República Federal d’Alemanya ampliant estudis sobre lògica. En aquella època, Meinhof era una comunista molt activa en el moviment per la pau alemany. Més tard, va ser una periodista molt llegida i influent a l’Alemanya dels anys seixanta i, a partir de 1970, es va integrar en el grup polític esmentat, el qual era partidari de practicar la lluita armada a les metròpolis occidentals per ajudar, entre d’altres, a la població del Vietnam. Finalment, amb 41 anys i després de ser condemnada per diversos delictes, va aparèixer morta a la presó de Stammheim el 9 de maig de 1976, on estava reclosa juntament amb altres membres fundadors de la mateixa organització política.
En el pròleg citat, Sacristán, a qui la tràgica mort de l’Ulrike Meinhof va colpir profundament, deia que sens dubte ella havia comès errors polítics greus. Però també advertia que entre ells no s’havia d’incloure la següent reflexió feta per ella el 1975: «Avui la política revolucionària ha de ser a la vegada política i militar. Això es desprèn de l’estructura de l’imperialisme, (…). A la vista del potencial de violència de l’imperialisme, no hi ha política revolucionària sense solució de la qüestió de la violència en cada fase de l’organització revolucionària.» (traducció meva)
Sacristán subratllava, doncs, la importància d’un assumpte sobre el qual s’havia discutit molt en la tradició comunista i ho feia des d’un plantejament que ell estimava encara vigent. Òbviament, amb això tampoc vull dir que se’n sortís del carril central del comunisme europeu dels anys setanta del segle passat, en especial el seguit pel PCE-PSUC en els temps de la transició. Sacristán, que com tots sabem va ser un militant destacat del PSUC des del 1957, havia defensat i practicat amb plena convicció la política comunista de «reconciliació nacional» posterior a l’abandonament de l’activitat guerrillera contra el franquisme, política que es fonamentava en la idea que la dita reconciliació i les accions pacífiques de masses podien fer possible l’arribada de la democràcia a Espanya.
Crisi ecològica i risc de Tercera Guerra Mundial
El comentari sobre la cita de Ulrike Meinhof contrasta amb allò que dirà Sacristán, nou anys després, sobre la necessitat de que l’esquerra comunista integrés els motius bàsics del pacifisme i l’antimilitarisme en la seva pràctica i en el seu pensament (a «Los partidos marxistas y el movimiento por la paz», mientras tanto, nº 23, maig de 1985, pp. 45-48). També s’ha de dir que ho va proposar recomanant que aquesta assimilació es fes «en algun grau» i, per tant, no completament.
Entre una cosa i l’altra, havien succeït alguns esdeveniments que van estimular a Sacristán a impulsar una revisió crítica d’aquesta qüestió en la tradició comunista.
En primer lloc, va ser molt important la seva presa de consciència sobre la profunditat de la crisi ecològica. Una preocupació que queda reflectida en la Carta de la Redacció del nº 1 de mientras tanto, escrita per ell, i en l’article «Comunicación a las jornadas de ecología y política», que es publica al mateix número de la revista. A la Carta de la Redacció esmentada, Sacristán reformula l’ideal comunista afirmant que ara es tracta d’aconseguir: «una humanitat més justa en una Terra habitable». És fàcil enllaçar aquesta reformulació amb la seva valoració positiva del pacifisme: les guerres en general i les guerres nuclears en particular poden fer inhabitables regions senceres del planeta o, fins i tot, el planeta totalment.
En segon lloc, és igualment important la seva percepció del perill que suposava l’augment de la tensió entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia a principis dels anys vuitanta del segle passat, provocada per la decisió nord-americana d’instal·lar míssils de curt abast (els famosos euromíssils) a diversos països de l’Europa occidental, així com per la decisió soviètica d’envair l’Afganistan. Això el portaria a escriure, el maig de 1980, una nota al nº 4 del mientras tanto titulada «Contra la tercera guerra mundial», on diu molt clarament: «S’ha dit ja moltes vegades, amb tota la raó, que el problema polític-ecològic més greu és el constituït per l’armament nuclear. En entrar en un nou període de tensions greus, en un nou període de guerra freda, aquest problema es converteix directament en el de la supervivència de l’espècie.» (traducció meva).
Aquesta percepció la compartia amb el col·lectiu redactor de la revista mientras tanto, integrat per antics militants del PSUC. A l’estiu de 1981 van dur a terme una forta discussió sobre allò que s’havia de proposar davant del risc de guerra mundial i davant de la imminent entrada d’Espanya a l’OTAN a conseqüència del 23-F. En aquesta discussió es van valorar totes les respostes polítiques possibles, per finalment decantar-se pel pacifisme o, com a mínim, per un antibel·licisme sense complexos. En Paco Fernández Buey i Juan Ramón Capella publicarien poc després una nota -l’única que signarien junts- al mientras tanto titulada «Parabellum», en la qual justificaven l’aposta política per aquesta opció.
El pacifisme segons Sacristán
A partir d’aquí i fins a la seva mort, les reflexions sobre com allunyar el perill de guerra mundial i sobre el valor del pacifisme (en rigor «ecopacifisme», perquè en el seu cap els dos assumptes estan lligats) seran temes recurrents de les seves notes, escrits, conferències i activisme sociopolític. La majoria d’elles es van publicar al llibre Pacifismo, ecologia y política alternativa, editat per Icaria el 1987.
Per exposar-ho esquemàticament, amb el risc que això suposa de simplificació del seu pensament, al meu entendre les seves reflexions sobre el pacifisme tenen els següents trets característics.
El primer és la seva concepció del pacifisme. En 1983 i arran d’una polèmica amb Fernando Claudín i Ludolfo Paramio, intel·lectuals del PSOE partidaris de què Espanya restes a l’OTAN, Sacristán explica que el pacifisme consisteix a no voler matar, no pas a no voler morir. Un pacifista intel·ligent -afegeix- sap que convertir aquesta motivació en un programa d’acció implica afrontar grans dificultats, però el pacifista ho prefereix a la mil·lenària sínia de crims que és la història política de la humanitat.
Aquesta caracterització lliga amb el segon tret que és valorar el pacifisme com una oportunitat per canviar la natura de la política. Aquesta, en el seu format tradicional, es vincula directament a la guerra (la guerra no és res més que la continuació de la política amb altres mitjans, etc.) i, per això, sovint la política tradicional acaba sent «l’art pervers» de portar les poblacions allà on no volen anar mitjançant enganys i mentides.
Per la tradició comunista tot això suposa un repte de grans proporcions, i aquest seria el tercer tret del pacifisme de Sacristán, que el proposa dialogant amb la tradició teòrica i pràctica del comunisme marxista.
Diu que també la tradició comunista ha cultivat la seva particular «doctrina de la guerra justa», en especial els partits procedents de la tercera i la quarta internacional, consistent en veure les guerres com oportunitats i mitjà per assolir i defendre el socialisme. Això troba una justificació, per un cantó, en la teoria marxiana sobre el caràcter de llevadora de la violència i, per l’altre, en la tesi d’arrel hegeliana segons la qual la història de la humanitat avançar pel seu cantó pitjor o dolent.
Sobre el primer, Sacristán recorda que la frase de Marx no fa referència a la violència institucionalitzada, sinó a la que pot esclatar en una societat en una conjuntura històrica molt concreta (quan en ella es dona una contradicció entre el desenvolupament de les forces productives i les relacions socials de producció, etc.). Sobre el segon, l’arribada de l’era nuclear, amb l’immens poder destructiu de les armes atòmiques, químiques o bacteriològiques, fa que «el pitjor» que pot succeir comporti, com a mínim, un terrible retrocés civilitzatori. Després d’una experiència d’aquestes característiques, sembla més probable que els supervivents estiguin més disposats a acceptar una tirania universal centralitzada que no pas a construir el socialisme.
Aquesta revisió la proposa als partits marxistes perquè, a parer seu, segueixen sent portadors d’una anàlisi molt valuosa que ha de continuar present a la societat, a saber: l’anàlisi dels conflictes bèl·lics que explica el seu esclat a partir de la dinàmica de les societats capitalistes i, més en general, de la de totes les societats amb divisió classista del treball. Però aquí introdueix una distinció que és força interessant. Diferència entre els que anomena pacifistes «fonamentalistes» i els que anomena pacifistes «pragmàtics». Els primers serien aquells que creuen que lluitar per la pau és abans que res lluitar contra les causes econòmiques, polítiques i culturals profundes que porten a les guerres i, els segons, són els que pensen que això és molt necessari, però que fins que no s’acabi amb elles s’ha de lluitar també contra els símptomes del militarisme, com ara el rearmament, la cultura bel·licista o contra els governs que prenen les decisions polítiques que provoquen les guerres.
A hores d’ara, en un moment en què a Europa tornen a sonar amb força els tambors de guerra, cal recuperar i aprofundir aquesta part del pensament d’aquell comunista exemplar que va ser Manuel Sacristán.
