Josep Manel Busqueta Franco
Sostenir l’afirmació que dona títol a aquest article és un desafiament al que tradicionalment s’ha considerat sobre el pensament de Friedrich Engels i de Karl Marx pel que fa referència a la natura. Tal com explica M. Roberts [1], sovint s’ha acusat a Marx i Engels del que s’ha anomenat una visió prometeica de l’organització social humana, el que significa que la finalitat de l’activitat humana, i per tant dels seus coneixements, és imposar-se sobre la natura per subordinar-la als seus interessos. Aquesta acusació, molt present en la crítica “ecologista” al pensament marxista, està particularment dirigida a Friedrich Engels, del que també s’afirma que va adoptar una visió burgesa “positivista” de la ciència que el va portar a considerar que el coneixement científic era essencialment progressista i neutral en termes ideològics. El fet que Marx i Engels no tinguessin en compte la natura en la base de les seves anàlisis o que no consideressin l’impacte de l’activitat social en la aquesta, ha quedat desacreditat gràcies als treballs d’autors marxistes com ara John Bellamy Foster o Paul Burkett. En concret Bellamy Foster, en el seu treball “La Ecologia de Marx [2]”, demostra com el materialisme profund que representa la interacció coevolutiva entre l’home i la natura està permanentment present en l’enfocament teòric tant de Marx com d’Engels. A la vegada que ambdós autors tenen també molt present el llarg de la seva obra l’impacte degradant que té el capitalisme sobre la naturalesa i els recursos del planeta.
Per a Engels, com per a Marx, una concepció materialista i dialèctica de la natura no només era possible, sinó que en gran part, ja l’havia proporcionat per al món natural l’origen de les espècies de Darwin. Engels va desenvolupar la seva pròpia teoria de la coevolució genètico-cultural, en la que el desenvolupament de l’espècie humana en la prehistòria es podia considerar que sorgia dialècticament del procés material del treball, a través del qual els éssers humans satisfeien les necessitats de la seva subsistència transformant les seves relacions amb la natura mitjançant la fabricació d’utensilis orientats a la producció. Per a Engels, des del moment en què els éssers humans comencen a “produir”, comença la història humana, que es distingeix de la història de la resta d’animals, sense que aquesta distinció sigui rígida i inalterable. També els animals es relacionen amb el món natural de manera coevolutiva, canviant el seu medi a la vegada que es veuen afectats per ell. No obstant això, malgrat que els animals planegin respostes al medi en el qual es troben, per a Engels, “tota l’acció planejada pels animals mai ha aconseguit deixar la petjada de la seva voluntat sobre la terra. Això ha quedat reservat pels humans”. [3]
Però la capacitat dels éssers humans per deixar la seva petjada a la naturalesa es veu limitada per la contínua dependència d’un sistema natural del qual la humanitat n’és una part. Així la història humana, segons Engels, topa constantment amb problemes ecològics que representen contradiccions en la relació humana amb la natura, contradiccions que només es poden abordar relacionant-se amb ella de manera racional a partir de comprendre les lleis naturals i l’organització de la producció d’acord amb aquestes lleis. Engels ens diu al respecte:
“Però no ens vanagloriem en excés per les nostres victòries humanes sobre la natura. Per cadascuna d’elles la natura es pren la seva revenja contra nosaltres. Cada victòria, és cert, comença per portar els resultats que esperàvem. Però en segon i tercer lloc té efectes molt diferents, imprevisibles, que sovint anul·len el benefici dels resultats. Les persones que a Mesopotàmia, Grècia, Àsia Menor, i altres indrets destruïren els boscos per obtenir terres de conreu mai somiaren que a l’eliminar, juntament amb els boscos, els centres col·lectors i reservoris d’humitat, estaven generant les bases pel desolat estat actual d’aquells països. Quan els Italians dels Alps empraren els boscos de pins dels vessants meridionals, cuidats amb tanta cura en els vessants septentrionals, no tenien ni idea que, al fer això estaven devastant les arrels de la indústria lletera de la regió. I encara menys sospitaven que d’aquesta manera estaven privant d’aigua, durant la major part de l’any, les seves deus de muntanya, fent possible així que els seus torrents inundessin les planes durant l’estació de pluges. Els que van difondre la patata a Europa no sabien que amb aquelles tuberoses farinàcies estaven estenent al mateix temps les escròfules. És així com se’ns recorda que a cada pas de cap manera dominem la natura com domina un conqueridor un poble estrany, amb la nostra carn, sang i cervell pertanyem a la natura, existim el bell mig d’ella, i tota la nostra supremacia consisteix en el fet que tenim l’avantatge, respecte a la resta de criatures, de ser capaços d’aprendre les seves lleis i aplicar-les correctament”. [4]
Pots continuar llegint l’article a engels.cat
