Enguany se celebra, entre d’altres, el centenari de la publicació a la revista soviètica Voprosy Conyuntur [Qüestions d’economia] de ‘Les ones llargues a l’economia’ –traduït a l’anglès a The Review of Economic Statistics el 1935–, un text relativament desconegut per al públic general, però molt influent entre el pensament marxista, escrit per l’economista rus Nikolai Kondràtiev (1892-1938).
“La idea que les dinàmiques de la vida econòmica en l’ordre social capitalista no és simple i lineal, sinó que té més aviat un caràcter complex i cíclic, està generalment reconeguda en l’actualitat”, escrivia fa cent anys Kondràtiev. “La ciència, emperò, no ha aconseguit esclarir del tot la natura i les tipologies d’aquests moviments cíclics, semblants a una ona”, afegia l’autor. Amb el seu estudi, Kondràtiev va arribar a la conclusió que el capitalisme es desenvolupava seguint un patró d’ones sinusoidals –és a dir, d’ascens i descens regulars– d’uns cinquanta anys. En un informe redactat a l’any següent, Kondràtiev va pronosticar, amb un marge d’error de dos anys, que “en un futur proper, no més enllà del 1927, podem esperar l’inici d’una crisi industrial als Estats Units d’Amèrica”. En el mateix text també va predir un període de “relativa calma” en termes sociopolítics “durant la propera dècada” durant el qual no hi hauria grans esdeveniments militars (la guerra civil espanyola, considerada com el pròleg de la Segona Guerra Mundial, va esclatar el 1936).
D’acord amb Kondràtiev, tenint en compte l’estancament que es registrava a les darreres ones llargues del capitalisme, les depressions econòmiques serien cada cop més llargues i les recuperacions cada cop més breus. Això no obstant, per a Kondràtiev aquest procés no excloïa la naturalesa del complex equilibri dinàmic del capitalisme, amb la seva tendència inherent cap a l’expansió del seu domini, ni tampoc les seves corrents disruptives i restauradores. Les noves formes d’acumulació per despossessió (Harvey) i l’anomenat capitalisme del desastre (Klein), o l’esgotament i la pobresa intel·lectual de la nova oligarquia tecnològica i de la nova dreta radical –des de la seva nostàlgia paralitzant fins a les fantasies escapistes de comunitats tancades i ciutats-estat regides per una ideologia anarcocapitalista, o la colonització de Mart–, serien algunes de les manifestacions d’estancament en la seva fase actual de declivi.
L’obra de Kondràtiev va ser rescatada del seu relatiu oblit als setanta i revisitada per economistes, sociòlegs i politòlegs per igual. Entre totes les obres deutores d’ella, la més famosa és, sense dubte, El capitalisme tardà (1973) d’Ernest Mandel –tot i que aquí també caldria citar l’obra d’Immanuel Wallerstein–. No entraré aquí en detalls sobre la teoria de les ones llargues –no disposo de l’espai i tampoc em veig capacitat per fer-ho–, però aquest aniversari, que per desgràcia té molts números per acabar engolit pel torrent dels esdeveniments, serveix per recordar-nos no únicament l’enganyosa immutabilitat i capacitat d’autocorrecció sense sotracs del capitalisme, transmesa a través de les indústries culturals en les seves obres i per bona part de l’acadèmia des de les seves tribunes, sinó que la tradició marxista ha estat històricament la millor equipada per fer esvair aquest miratge i, alhora, intentar explicar els seus mecanismes de funcionament.
Entre Washington i Beijing
Si recordo aquí a Kondràtiev no és solament per cridar l’atenció sobre l’aniversari de la publicació de la seva obra cabdal, sinó perquè avui tothom té si fa no fa la percepció que està tancant-se un cicle i obrint-se’n un altre. Cal recordar, com ha fet recentment Agustín Santos Maraver, que els plans de l’administració Trump en el seu segon mandat arriben en l’acumulació d’una llarga crisi i depressió del sistema de producció capitalista que inclou l’anomenada Gran recessió del 2007-2008, la crisi del deute a la Unió Europea i la crisi de la covid-19.
És en aquest context que els EUA tracten de reordenar els seus interessos per mantenir la seva hegemonia, cada cop més erosionada. Un dels puntals d’aquesta estratègia és la reducció del dèficit comercial mitjançant una política d’aranzels, en combinació segurament amb una devaluació del dòlar, que en qualsevol dels casos ja s’està produint com a conseqüència indirecta de la primera. Aquí cal recordar que aquest objectiu no és exclusiu de Trump, sinó compartit per les elits polítiques i econòmiques estatunidenques: el seu predecessor, Joe Biden, ja va imposar aranzels a la Xina i aprovar una llei, la Inflation Reduction Act (IRA), que oferia subsidis i beneficis fiscals a les empreses del sector de les energies renovables que fabriquessin els seus productes als EUA, una legislació que va ser criticada per l’aleshores primer ministre de Bèlgica, Alexander De Croo, els ministres d’Afers Exteriors dels Països Baixos i França, i la Comissió Europea.
L’altre puntal és la contenció de la Xina, que és ja la segona potència econòmica mundial i compta amb una projecció internacional cada vegada més important. Com ha assenyalat l’economista Branko Milanovic en la seva recent ressenya de Le Monde Confisqué, d’Arnaud Orain, “l’auge de la Xina, el nou i gran actor en l’escena internacional, amb un sistema política diferent de l’occidental, és un desafiament” per a l’Occident, que “s’ha adonat que mantenir la globalització neoliberal en marxa com fins ara significa, eventualment, una dominació segura de la Xina”. Per aquest motiu, segons Milanovic, “la percepció d’un declivi occidental (si res no canviava) ha portat a l’Occident a una postura més radical i bel·ligerant en la qual el món és vist com a finit perquè ‘si hi ha més per a la Xina, aleshores hi ha menys per a nosaltres.” Beijing ja ha respost a la guerra comercial estrenyent els seus vincles amb els països del seu entorn immediat, com el Vietnam. És poc probable –si aquesta és la seva veritable intenció– que Washington aconsegueixi distanciar Moscou de Beijing: els BRICS, i les estructures associades a aquest grup, van complir l’any passat 15 anys d’existència, i des d’aleshores s’han intensificat les relacions no només entre ells, sinó també amb països com l’Iran i estats tant d’Amèrica Llatina com de l’Àfrica, dues regions que augmentaran en importància geoestratègica per als centres de poder per la seva possessió de matèries primeres clau –en particular, per a la transformació digital i l’ecològica– i cada cop més escasses. Una de les traduccions d’aquests canvis ha estat l’acceleració del col·lapse de l’arquitectura legal i institucional internacional de la post-guerra encapçalada per l’ONU, que precisa una urgent remodelació.
Aquests canvis semblen haver agafat a contrapeu a una Unió Europea presonera de les seves pròpies i nombroses contradiccions internes, del seu complicat disseny institucional i de múltiples crisis, sense que s’albiri una solució satisfactòria a curt termini. El creixement electoral d’un ampli ventall de forces d’extrema dreta d’uns anys ençà complica la consecució de decisions a nivell de la UE i les decisions fins al moment adoptades obren el camí al discurs demagògic d’aquestes mateixes forces. En destaca una política de rearmament precipitada per les amenaces de Washington de retirar el seu suport militar que, en la correlació de forces actual, només es pot portar a terme amb més retallades a l’estat del benestar: l’Institut d’Investigació Econòmica (IW) a Alemanya ha calculat que el PIB del país pot arribar a encongir-se un 1,5% a conseqüència de la política d’aranzels dels EUA mentre, al mateix temps, el nou govern de coalició entre conservadors i socialdemòcrates ja ha promès destinar un 2% d’aquest PIB encongit a Defensa. La crisi ha agafat a l’esquerra europea no menys a contrapeu: en un procés de reconstrucció després de la fi del seu propi cicle populista, marcat per l’ascens de Podemos a Espanya o Syriza a Grècia, i la seva posterior caiguda. Aquesta fi ha revelat amb tota cruesa les seves mancances i inconsistències –des del seu discurs fins a les seves formes organitzatives– i deixat una situació per a la reconstrucció de l’espai de l’esquerra difícil, però no impossible. El primer pas, com assegurava Santos Maraver en el text abans citat, és entendre què passa. Només així es pot acabar amb una nota més alegre: “Si estàs tenint un mal dia”, recomanava el surfista professional Frosty Hesson, “agafa una ona”.
